dimarts, 18 de juliol de 2017

L'olivera

He titulat aquest apunt com L'olivera, malgrat que no és el títol de la novel·la de la qual parlaré.

Isidre Grau, el seu autor, diu exactament això a la darrera pàgina del llibre:

[El tronc de l'olivera treu un bony per cada generació que l'ha vist créixer i és d'una fusta tant dura perquè guarda la memòria de tots.]

Justament, el protagonisme que té aquest arbre dins la nissaga familiar que representa la història que ens explica el seu autor, és per no deixar-la de banda sense més.

Els colors de l'aigua títol original d'aquesta novel·la reconstrueix literàriament el trànsit del món rural a l'industrial en la Catalunya de 1930 a 1985 a través d'una família originària d'una antiga Casa pairal ubicada en un poble imaginari del Vallès, (Vinyes de Savall) que podria ser inspirat en Cerdanyola.

El pas del temps es va succeint des de la instauració de la Segona República espanyola, passant per la Guerra civil, la dictadura franquista fins als primer deceni de la Democràcia.

Dins d'aquests cinquanta cinc anys, l'autor ens va instruint dels canvis que a nivell personal i social, es van manifestant en els individus de manera particular i col·lectiva, al mateix temps que ens va presentant fets històrics, els quals els que vam néixer dins d'aquest període, recordem perfectament.

La reflexió de la novel·la envers el protagonista, un advocat d'ofici que ha hagut de sacrificar la seva vocació d'artista-pictòric per imposicions familiars, ens fa recapacitar dels efectes que aquests tipus de decisions influeixen a la maduresa de la teva vida, una insatisfacció personal que arriba a afectar individuament i a tot l'entorn familiar, i en aquest cas, fins a arribar a una follia daliniana.

Hi ha moments emotius del pintor, quan manifesta de com veu reflectits i canviants els colors de l'aigua del riu que envolta la casa pairal i que els va comentant tota la seva vida, a la seva descendència, a mesura que fills i néts entren a l'edat receptora d'aquestes sensacions.

Haig de dir que he descobert a aquest escriptor arran dels articles publicats a la revista de cultura Núvol. Isidre Grau és enginyer tècnic químic de professió i fa classes de formació literària. Em va agradar la seva manera de descriure les seves històries curtes, i per això vaig tenir interès en llegir aquesta novel·la que va guanyar el Premi Sant Jordi 1985, la qual m'ha semblat molt acurada en el lèxic i amb la prosa emprada que no desmereix gens les espectatives que hi havia posat.

Casualment he tingut aquesta lectura com a companya de vacances de platja. Cada vegada que aixecava els ulls de les pàgines, tenia davant meu també tots els colors de l'aigua, ho puc ben assegurar.



***