dimarts, 6 de juny de 2017

El carrer dels Tres Llits

Sempre que trobo alguna novel·la de la col·leció "labutxaca", de la qual tinc especial interès per haver-ne sentit a parlar en el seu moment, la tentació em domina, i la faig meva per tenir-la a mà quan em plagui de llegir-la, atès que a vegades si es busca a les biblioteques, no sempre la tenim a la nostra disposició. El problema vé després quan el forat de la lleixa comença a no existir, i s'ha de fer mans i mànigues per trobar-hi un espai.

A Roser Caminals li van publicar l'any 2002 "El carrer dels tres llits". Aquesta escriptora se'n va anar a viure als Estats Units per matrimoni l'any 1981 on ensenya literatura espanyola i a la vegada escriu novel·les de temes i ambient barceloní.

Aquest relat de ficció, s'ubica en els primers anys del segle XX a la ciutat de Barcelona, quan la burgesia es feia notar, i els hereus dels industrials es dedicaven a seduir minyones i treballadores de la casa familiar.

El personatge protagonista com molts dels que es reflecteixen en les novel·les de l'època, reuneix aquestes condicions de dandi i seductor i el camí que empren al llarg de la història no és de difícil deducció.

És una novel·la entretinguda però gens sorprenent. La definiria entre "Mirall trencat" i "L'ombra del vent", sense la prosa rodorediana ni el misteri de Ruiz Zafón.

Roser Caminals ha volgut també crear un enigma obscur al voltant de la història que ens proposa, però el gir que li dóna al final, el trobo poc realista i fora de tota lògica, com volent satisfer als seus lectors. El que és notable en el relat, és la descripció que en fa dels espais de la ciutat vella, les localitzacions dels paratges pels quals transcorren les situacions, tant de la vida cultural de la burguesia (l'Eqüestre, El Comtal, el Cafè de la Lluna, etc.) com dels barris baixos de misèria i prostitució als voltants de la Plaça Reial.

És una novel·la de fàcil lectura. La prosa no és per tirar-hi coets, però tota l'embranzida inicial a nivell argumental que sembla positiva, a mesura que avança, va derivant en una certa inconsistència que és el que he trobat més negatiu. De totes maneres, haig de dir que no te res a envejar a algunes escriptores de novel·la que han aconseguit en el nostre país premis literaris, i que sota el meu punt de vista, no en són gens mereixedores.

***