dilluns, 29 de maig del 2017

Emoció personal de fa més de 40 anys

Ahir va ser el comiat de Raimon. Els que tenim al cantant com a referent de la nostra generació, vam poder gaudir per darrera vegada d'un recital que, amb algunes de les seves cançons, va fer brollar sentiments d'una època difícil de la nostra història recent.

Atesa la impossibilitat d'aconseguir entrades, ja que es van exhaurir des de ben aviat de posades a la venda, vaig haver de conformar-me seguint l'acte en diferit per TV3, amb la qual cosa vam tenir la darrera oportunitat de veure i escoltar al cantant de Xàtiva en directe.

A mesura que les cançons anaven fluint, la meva memòria personal, suposo que com la de molts dels seus contemporanis i contemporànies, anava recordant moments de fa més de 50 anys quan un jove xiquet valencià amb la seva guitarra tenia la gosadia d'entrar a les Universitats i portar una mica d'aire fresc amb les seves audicions, malgrat que moltes vegades havia de sortir per les portes del darrera per esquivar la policia de la dictadura.  Recordo l'angoixa de la meva mare, quan el meu germà, aleshores universitari, assistia als concerts, esperant que pugués sortir-ne indemne.

La meva experiència amb Raimon fora de Catalunya, va ser a Ribadesella l'any 1976. Malgrat que el dictador ja havia mort, feia menys d'un any, els vents de ganes de transició començaven a moure's lentament, i la gent restavem esperançats per un canvi que s'anava gestant. De vacances a Astúries, varem ensopegar amb cartells que anunciaven un recital de Raimon al port de Ribadesella al capvespre. Recordo que varem aconseguir entrades no se com ni a on, però les vam comprar. Arribada l'hora del concert, una processó de gent amb banderes asturianes va començar a desfilar pel poble, dirigint-se a l'extrem del port, a un espai habilitat pel recital.

Barrejats emmig de gent de parla no catalana, varem ocupar unes grades a l'aire lliure, per viure una de les més grans emocions que recordo haver tingut. Raimon va sortir amb la seva guitarra, i recordo que va comentar que part dels instruments que portaven en una furgoneta els hi havien intentat malmetre. L'acte va començar amb gran entusiasme i la gent portava fulls amb les traduccions de les lletres que escoltaven i anaven corejant.

La nit anterior el poble va despertar amb pintades ofensives que els joves havien d'anar esborrant.



He trobat a Google, una crònica de l'any passat, feta al diari La nueva España, (vegeu) pel que sembla, el cronista, va ser l'amfitrió de Raimon i un dels organitzadors del concert (foto de l'esquerra). M'ha sorprès trobar aquest escrit, que relata uns fets que els tinc molt presents, i m'ha semblat interessant enllaçar-lo, ja que explica com va anar l'organització d'aquelles iniciatives de joves amb ganes de democràcia.

De totes maneres, cal obviar el darrer paragraf on parla de la onada actual de Catalunya envers l'independentisme. Millor llegir-ho amb els ulls tancats.


***




diumenge, 14 de maig del 2017

Dones silenciades

Dibuix del pintor Lluis Rigalt 1814-1894
manllevat d'Internet 
Aquest és el títol de l'exposició que encara hem trobat al Reial Monestir de Santa Maria de Pedralbes, la qual es va inaugurar el novembre del 2016.

Per commemorar el centenari de la mort de Sor Eulària Anzizu (1868-1916) una religiosa que va esdevenir testimoni del que va representar el Monestir de Pedralbes com a centre reinvidicatiu de la història del nostre país durant les décades del segle XIX i les primeres del XX, a nivell artístic i social, i per donar reconeixement al seu llegat intel·lectual i cultural, s'ha donat a conèixer al públic la participació d'aquesta dona en els cercles literaris de la Renaixença.

El Monestir obre les portes a l'arxiu creat per Sor Eulària, amb una interessant mostra de documents i creacions literàries, on hem pogut veure a més, un penó brodat del Sometent armat de Pedralbes del 1898 amb un llarg poema de la mateixa Eulària, que fa un cert calfred llegir-lo. Transcric només el fragment final:

...
[Alsemnos doncs, germans, ja ha arribat l'hora,
al crit potent de ¡Pàtria! Anemhi tots
Toquéu a sometent, toqueu campanes...
Després ja tindreu de tocà a morts!!!]

Barcelona, 22 de febrer de 1889

Aquest reconeixement es fa extensiu, a través de l'exposició, a les seves coetànies, les quals van haver de viure en un context marcat per un domini cultural i intel·lectual fortament masculí. És per això que totes "elles" van ser silenciades, ocultades, invisibles, i algunes oblidades, tot i tenir una vigorosa veu pròpia.

La mostra ens porta a la descripció en uns panells, d'aquelles intel·lectuals femenines, molt conegudes al nostre país: pedagogues, escriptores, poetesses, pintores, polítiques, investigadores, etc. les quals també van formar part d'aquell moviment del catalanisme de reivindicació del passat gloriós del nostre país, cercant en la llengua i en el patrimoni els fonaments de la consciència nacional com a poble, algunes de les qual també, ja ben entrats en les darreres décades del segle XX, hem conegut personalment.

Enllaço la pàgina informativa de l'exposició, en la qual, a més de la breu biografia de Sor Eulària Anzizu, hi ha l'interessant video que es pot veure a l'exposició, amb unes curioses filmacions de la Barcelona del passat. (vegeu)

Acabo amb una imatge de dones també silenciades en el seu temps.

Capella de Sant Miquel al Monestir de Pedralbes
Frescos Ferrer Bassa 1346 pendents de restauració
Les tres Maríes bíbliques


***

dimecres, 10 de maig del 2017

Color de llet

Aquesta narració em va produir bones vibracions, quan abans de sant Jordi havia llegit que havia estat editada en català per Angle editorial, després de cinc anys d'haver estat escrita per la seva autora Nell Leyshon i amb un argument recreat a l'Anglaterra del 1830.

És d'aquells relats els quals m'agraden, breus, intensos, amb un text en el qual l'autora vol dir-nos coses amb les quals vol dignificar el món dels escriptors i sota el meu punt de vista ho aconsegueix abastament.

Color de llet s'ha traduït a nombrosos països. A França va ser finalista del premi Femina i va guanyar el premi de la Union Interalliée (2015). A Espanya va ser guardonada amb el premi Libro del Año pel Gremio de Libreros de Madrid.

Amb aquests avals, vaig auto-regalar-me el llibre i no vaig quedar-me decebuda. Gairebé es pot llegir d'una tirada.  És absorbent des del començament i té tot el ha de tenir una bona lectura, interès, una prosa original que fa extremir al lector que busca realitats fora de sentimentalismes i remou situacions que desgraciadament no cal remuntar-nos dos segles enrera.

Estic molt d'acord amb la descripció que ens fa Gustau Nerín de la secció Llibres de l'edició de El Nacional.cat, la qual pel vostre coneixement enllaço (aquí), ja que poca cosa més podria afegir-hi de la meva collita.

***

dimarts, 2 de maig del 2017

Burgos

Fred, molt de fred ha fet aquest primer de maig al bressol de Castella. És la tercera vegada que les seves pedres velles ens acullen, i aquest cop, mai tant ben dit "pedres velles" i molt.

La Catedral que fa anys la varem veure de color negre acusant el pas del temps, després la van netejar i la van deixar amb les pedres blanques, potser massa, ara està en el seu punt òptim, doncs comença a tenir aquell color de pedra més groguenc, que adquireix l'exposició dels monuments a l'aire lliure, per les inclemències de la natura.



Uns dies de primavera freda, ara sol, ara núvols i de trepitjar sota una pluja intensa i terra de fang, el jaciment d'Atapuerca amb la presència de l'Eudald Carbonell, amb el seu barret, que ens va introduir en la prehistòria. Com a complement d'aquesta important visita, el Museu de l'Evolució Humana ubicat a la mateixa ciutat, obra de l'arquitecte santanderí Juan Navarro Baldeweg, inaugurat l'any 2010, integra aquest conjunt arqueològic Patrimoni de la Humanitat.



Lucy, recreació de l'esquelet d'homínid de 3,2 milions
d'anys, trobat l'any 1974
(vegeu informació)
Una sortida de les que ha resultat molt interessant, tan pel que ha representat a nivell cultural, com per la companyia de les persones que hem compartit el viatge, la qual ha estat molt satisfactòria.

A la tornada una breu visita al poble medieval de Laguarda a la Rioja alavesa, amb parada per dinar, ens va deixar un bon sabor de boca per diverses raons: la gastronomia de la terra, la visita a un estany celtibèric de fa més de 2000 anys, i amb la síndrome d'Sthendal per la contemplació de l'Església gòtica de Santa Maria de los Reyes, amb el pòrtic policromat del segle IV.













***