divendres, 22 de desembre del 2017

Pessebres tradicionals

Sembla que Nadal sense pessebres no és Nadal.

M'agraden els pessebres tradicionals sense menysprear les iniciatives modernes, malgrat que potser algunes no són massa reeixides.

Ahir, després de la votació, la ruta cap al centre de la ciutat va ser l'escapada matinera que ens varem proposar: Fira de Santa Llúcia, pessebre modern de la Plaça Sant Jaume (realment n'havien fet de millors) ..... etc.

Enguany el Pessebre que destaca per la seva qualitat i vistositat, és el que ha estat instal·lat en el Pati del Museu Marès de Barcelona. (llegiu aquí la crònica de quan es va anunciar el projecte).








Recordo un viatge a Nàpols la passejada que varem fer pels carrers dels constructors de figures de pessebre, realment espectaculars, que no deixaven indiferents a ningú. Les figures del pessebre d'enguany del Museu Marès, són fantàstiques, d'unes característiques excel·lents, encarregades a un taller italià, les quals mereixen una visita, com qualsevol altra exposició artística de la ciutat.
























Considero que aquesta tradició pessebrística tant arrelada al nostre país, és digne de continuïtat, ja que entra dins la idiosincràcia de cada terra i de la seva cultura.

***


dimecres, 20 de desembre del 2017

Dia de reflexió

Ja fa dies que ha tornat a visitar-nos al balcó, el meu estimat tallarol capnegre. Cada hivern torna, ignoro si és el mateix, però és curiós que d'alguna manera sap que hi trobarà en un raconet, provisions que l'ajudaran a subsistir les baixes temperatures de l'època.

Enguany però té competidor, la cotxa fumada també ha descobert l'espai que només l'ocupaba el tallarol, i es van ullant ara l'un, ara l'altre. La cotxa però és gran, diuen que pot mesurar 14 cm i fa més respecte que el tallarol, que és tot ell finet i menys porug.

Ara haig de procurar tenir més molletes, les quals son de primera categoria, de galeta, això si, sense sucre, no sigui que s'acostumin massa a les llaminadures, que no estem per tenir massa goluts al nostre entorn.

Aquest ha estat el meu dia de reflexió observant el meu parc ornitològic. Ja estem preparats per demà per la remuntada democràtica. Endavant, hem de reventar les urnes......


***

divendres, 8 de desembre del 2017

Catalans a Brussel·les


Una vegada més les imatges han estat espectaculars! Sóm un país amb una alta dosi de dignitat.

La manifestació d'ahir a Brussel·les no pot haver deixat indiferent a ningú. Com sempre les iniciatives de la nostra gent no tenen límit. La creativitat la portem en el nostre ADN. Quin orgull de país!. El nostre poble ha fet mans i mànigues per demostrar al món d'on venim, i què volem. Un desplaçament de 45.000 persones afrontant-se al fred i la pluja no es pot obviar. Ara sí que podrem tornar a sentir:
(los catalanes hacen cosas........)  I tant que en fem i les que farem....
















***

divendres, 17 de novembre del 2017

Estimada vida

Com vaig explicar en una entrada al blog de finals d'agost, he pogut tornar a fer-me amb un llibre de l'escriptora canadenca Alice Munro, el títol del qual encapçala l'apunt d'avui.

Així com l'anterior llibre d'històries curtes que vaig comentar, "Dansa de les ombres felices" va ser el primer llibre d'aquesta escriptora, el que avui faré esment és el darrer que ha escrit. Entre l'ún i l'altre els separa 40 anys.

La seva obra compta amb dotze col·leccions de contes. Aquest darrer que acabo de llegir, també de relats curts no es diferencia de l'anterior, tot el contrari, la maduresa l'ha ajudat positivament en continuar explorant en les vides del ser humà, i a presentar-nos els personatges com gent que forma part de qualsevol vida i que determinen accions completament cotidianes de la nostra existència. Com diu l'autora:  "Veig la vida com peces separades que no acaben d'encaixar mai"

 Molt interessant és el que Alice Munro ens adverteix:
"Les quatre peces finals del llibre, formen una unitat a part autobiogràfica, en el fons, per bé que no sempre del tot fidel als fets. Em penso que són les primeres i les darreres paraules - i les més íntimes- que he de dir sobre la meva vida."

Efectivament aquest final de quatre capítols, dóna sentit a la seva trajectòria i a l'Estimada vida que sempre ha defensat des dels seus orígens d'una zona rural de la província d'Ontàrio. Durant molt anys va abandonar l'escriptura, i un dels primers reportatges sobre ella deia el 1961: "Mestressa de casa troba temps per escriure relats". Cinquanta anys més tard, al Canadà li diuen "el nostre Txekhov", a més d'haver estat guardonada amb el Nobel del 2013.


Vancouver - 2017



***

dilluns, 13 de novembre del 2017

O'Neill i el seu teatre

El TNC està representant l'obra d'Eugene O'Neill,

DESIG SOTA ELS OMS

Una vegada més ens captiva la seva posada en escena, amb un escenari giratori com d'altres vegades, i amb uns actors esplèndids. Malgrat això, personalment no és el teatre que en aquests moments em fa sortir de la sala amb gran dosi de satisfacció.

Comprenc que de tant en tant programar obres d'un cert classicisme, és important per refrescar memòries històriques d'èpoques passades, on els drames rurals omplien conciències i feien xalar als espectadors. En el cas de Desig sota els Oms, no s'allunya de les tragèdies gregues i d'una cultura que hem begut des dels inicis de la nostra "Història".

El que he trobat interessant és l'opuscle que et donen com a programa de l'obra, que consta d'un recull d'opinions de diversos crítics literaris que fan esment del moment històric en que es va produir l'obra, i el paper important que té i va tenir el teatre en la literatura dels EE.UU. en quan a la inhibició puritana.

O'Neill va estar influenciat pel descobriment que va suposar el psicoanàlisi i va escriure aquesta obra els anys que van seguir a la Primera Guerra Mundial, els quals van ser convulsos en quan a crisis i desastres naturals. El paral·lelisme que en fa de la tragèdia de Hipòlit d'Eurìpides, a un escenari rural nord-americà de mitjan de segle XIX, amb un llenguatge col·loquial angloirlandès, ens arriba als nostres escenaris amb la versió de Joan Ollé, que el trasllada al llenguatge rural de la Garrotxa comparable a la nostra dramatúrgia camperola d'amors primitius que impulsen a desenllaços dramàtics.

Sens dubte l'educació catòlica d'O'Neill i el puritanisme, es troben a l'origen d'un dels temes fonamentals del seu teatre. Aquesta obra, diuen que és una de les més encertades, situada a Nova Anglaterra l'any 1850 i amb la quimera de la recerca d'or a l'Estat de California, està fermament establerta sobre els fonaments de la teologia protestant.

Eugene O'Neill sent que el capitalisme americà condueix inevitablement cap al materialisme, l'egoisme i la possessió. El que manca en aquests personatges, i creu que pot mancar en general als americans, és la voluntat i l'habilitat de compartir.  Els fa protagonistes de fam de vida, i lluiten contra un mal del qual voldrien guarir-se, el drama angoixant de la possessió.

***


divendres, 10 de novembre del 2017

Letàrgia


La República està dormint........

Pintor rus Víktor Vasnetsov (1848-1926)



Esperant un príncep que la desperti.......



***

dissabte, 28 d’octubre del 2017

Bon dia República!



***

diumenge, 22 d’octubre del 2017

Trencant el silenci

Matinal de diumenge. Amb ganes de netejar el cap de cabòries, obvies en aquests moments, m'he endinsat al "moll de l'os" de la nostra ciutat vella. Diuen en castellà que "quien madruga........." i això ha estat precisament el que ha fet que el dia se'm girés amb bona cara, i em donés un espai de safisfacció que feia dies necessitava.

La idea de veure les aquarel·les dels estudis dels vitralls de la Sagrada Família, exposades a la Sala Gaspar ha fet que arribés una mica aviat i la sala estava tancada. Això m'ha permès voltar una mica pels indrets propers, i descobrir botigues i botiguetes noves que desconeixia.

Just al tornar al lloc esmentat, ja estaven obrint, i amb una parella que esperava també el moment d'entrar-hi. El senyor, ja gran, amb dues crosses i amb dificultats per caminar, ajudat per la dona han pujat al primer pis que malauradament només hi ha una escala de mig cargol per accedir-hi.  Just a l'arribar dalt, la senyora s'ha afanyat a ubicar-lo en una cadira a un costat de la sala.














He iniciat la meva visita. Tota la sala per a mi i la parella a un costat. He començat a fixar-me en el senyor. Ben arreglat i amb la Creu de Sant Jordi a la solapa, aleshores, me n'he adonat! Era el Sr. Joan Vila Grau, l'autor de les aquarel·les!!!!


El vaig veure a la TV amb el seu fill i nét, presentant l'obertura de la exposició. Sense pensar-m'ho, m'he atansat i m'he permès adreçar-li unes paraules, les quals ha agraït i ha fet que m'expliqués com havia treballat i imaginat els colors dels vitralls, d'acord amb la idea que Gaudí havia tingut per la Sagrada Família. Una de les coses que m'ha comentat, és que quan la gent veu els vitralls ja muntats, no es poden imaginar la feina prèvia que hi ha a cadascún d'ells, ja que els colors s'han de treballar i adaptar-los a la llum que arriba de l'exterior des de cada costat, sigui llevant o ponent, amb degradats que Gaudí ja havia previst. Tot es fa d'una manera artesanal. També m'ha dit que ja té enllestida l'aquarel·la de la façana de la Glòria que després haurà de fer el vitraller.



La senyora també ha entrat en conversa, i he pogut gaudir d'uns moments fantàstics amb unes explicacions d'un home savi. Llàstima que ha arribat un grup heterogeni, que suposo que el pintor ja esperava i he hagut de deixar-lo que atengués a les altres persones. No sense acomiadar-me respectuosament després d'haver-me passejat per la sala i contemplar aquestes mostres de delicadesa pictòrica.






















Ara ja podré tornar a entrar a la Basílica de La Sagrada Família, per fixar-me bé en tots els detalls que el Sr. Joan Vila m'ha explicat de la seva obra! Ha estat un fantàstic plaer. Ho necessitava!




La passejada m'ha servit per poder trencar el silenci del blog que em vaig imposar, ja que m'ha vingut de gust tornar-hi.
***



diumenge, 8 d’octubre del 2017

Pausa sabàtica

Fa dies que m'és impossible concentrar-me per fer alguna entrada al blog. Estem vivint uns moments que aclaparen a qualsevol, i cada minut els esdeveniments polítics en el nostre país, es van succeint sense interval.

Tinc llibres per comentar, i activitats interessants que en altres moments exposava en el blog, però ara trobo que potser no interessa gaire a ningú segons quins temes que no siguin els de l'actualitat política cotidiana, que sense pausa, com he dit, anem vivint al minut. Tampoc en tinc gaires ganes, la veritat, ens esperen uns dies incerts que quedaran reflectits en els futurs llibres de la Història del segle XXI i hem de ser-ne ben conscients del que estem vivint amb els ulls ben oberts i les orelles ben netes.

Així doncs, m'agafo una pausa sabàtica fins que l'impuls i les ganes de comunicar-me en el blog, se'm presentin novament.

***


dilluns, 2 d’octubre del 2017

1 d'octubre a Catalunya






***

dilluns, 18 de setembre del 2017

Activitat netejadora

Mai havíem vist tanta activitat netejadora arreu del país com ara. Nit i dia, les escombres, rasclets, pales, i estris de tota mena, no paren de moure's.

Em fa il·lusió que ja no haurem de rentar-nos les mans cada vegada que arribem a casa des del carrer, atès que el metro, els autobusos, els passamans, les parets i tota la ciutat, està brillant i desinfectada com mai. Fins i tot els policies municipals s'han afegit a aquesta tasca, i no hauran de passar-se el dia passejant i vigilant delinquents com abans. Aquesta responsabilitat que els hi han encomanat, els fa feliços i els omple d'orgull netejador.

Le veritat, a mi sempre m'ha fet mandra netejar, ja que quan consideres que tot està net i polit, sempre la mateixa cançó, sant tornem-hi, al cap de poc temps, torna a estar com abans, i no dic a nivell de carrer, uns netegen i altres tornen a embrutar-ho penjant cartells "indignes" saltant-se les lleis que ens protegeixen de bacteris incòmodes.

Només queden dotze dies per aturar aquesta activitat frenètica netejadora de papers. Malauradament després tindrem una altra activitat potser netejadora de persones, haurem d'estar ben alerta, però de moment cal tornar a embrutar els nostres carrers i places d'aquests elements infectes que són producte de la nostra llibertat d'expressió.

***

dilluns, 11 de setembre del 2017

DIADA NACIONAL DE CATALUNYA 2017



FELIÇ DIADA



A vegades és necessari i forçós
que un home mori per un poble,
però mai no ha de morir tot un poble
per un sol home:
recorda sempre això, Sepharad.
Fes que siguin segurs els ponts de diàleg
i mira de comprendre i estimar
les raons i les parles diverses dels teus fills.
Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats
i l’aire passi com una estesa mà
suau i molt benigna damunt els amples camps.
Que Sepharad visqui eternament
en l’ordre i en la pau, en el treball,
en la difícil i merescuda
llibertat.


La pell de brau (S.Espriu)

***

dimarts, 29 d’agost del 2017

Viatgers i lectors

A les envistes de Toronto
En el recull d'articles d'opinió de Quim Monzó, apareguts del 1991 al 1993 a la premsa de Barcelona, i publicats en el llibre "No plantaré cap arbre", el qual he rellegit aquest estiu, n'hi ha un que parla de dues menes de gent viatgera. La primera mena la formen els que aterren en una ciutat amb l'orgull d'haver aconseguit no saber-ne gairebé res. Agafen l'avió, arriben i a veure què passa. Després hi ha els de la mena Com Més Coneixements Previs Millor Aprofitament In Situ. Compren guies, mapes, estudien el que es pot veure i devoren la història de la ciutat. Aquests compren també novel·les que tinguin alguna relació amb la ciutat on van. L'article va fluint amb l'enginy i la ironia de l'escriptor, el qual en fa un retrat per sucar-hi pa del turista-viatger.

Podría identificar-me en certa manera amb els de la segona mena en quan a l'elecció de la novel·la adient relacionada amb el país a visitar, com he comentat ja alguna vegada i també amb la preparació del viatge abans de trepitjar els terrenys.

Aquesta vegada l'elecció de la lectura va ser Alice Munro,  (vegeuescriptora canadenca guardonada amb el Premi Nobel de Literatura del 2013. Vaig trobar el seu primer llibre d'històries curtes a la Biblioteca Pública, publicat l'any 1968 amb el títol;


Atès que la nostra destinació d'enguany eren les províncies d'Alberta i Columbia Britànica a l'oest del Canadà, em va fer patxoca llegir a aquesta autora, per mí desconeguda, i a més amb un llibre de quinze històries que passen a la vora de rius, en cases pageses i pobles aïllats. Tinc un gran respecte pels escriptors o escriptores d'històries curtes, doncs és necessària una ment molt creativa per explicar molt en poc text. Descriure personalitats, i analitzar sentiments de vides ordinàries, no qualsevol persona té el do de poder-ho expressar. Alice Munro sap fer-ho i et crea situacions cotidianes amb personatges senzills, que viuen en entorns familiars diversos, en una època que encara les dones es dedicaven majoritàriament a la familia (el llibre està escrit com he dit, l'any 1968) .

Malgrat el temps transcorregut de gairebé 50 anys, m'ha encantat la modernitat de la prosa i l'estructura de cada història. Sempre emprant una narradora en primera persona, que és protagonista de la situació, la qual interactua en el relat que es va configurant en cada moment, i de com els seus pensaments i sensacions esdevenen propis en cada moment de la història. La infancia hi té més protagonisme que la edat adulta i cada personatge hi té un paper important. Les diferents edats també compten a l'hora de transmetre'ns els seus neguits, els seus malsons, i la seva necessitat de més llibertat en relació als adults.

És un llibre amb molta personalitat que explora terrenys íntims i que segons diuen va seguir fent-ho en le seves obres futures, de les quals no n'he llegit cap, però que no descarto poder-ho fer aviat.

Haig de fer especial menció a la traducció de Dolors Udina. No sempre trobes una bona versió ja que un bon traductor et fa gaudir millor de les obres, i aquesta n'és una. Enllaço una sèrie de reflexions de diversos professionals d'aquesta feina (vegeu)

Llac Bow (Rocalloses)


Muntanya Robson 3.954 mts. (Rocalloses)



***



divendres, 11 d’agost del 2017

Aquest deu ser el lloc

És una de les novel·les més satisfactòries que he llegit darrerament i amb ganes de més. Malgrat que supera l'extensió que intento evitar en les lectures ( 478 pàg.), res he trobat que li sobri.

L'entramat narratiu fa cada vegada més atractiu l'interès per les històries que desenvolupen els personatges, les quals son històries entreteixides de vides molt potents d'amor i esperança que busquen el seu lloc dins d'un món de dolor i pèrdua.

El relat de Maggie O'Farrell ens vol explicar les decisions que prenen les persones que es troben incòmodes per lligams insatisfets i a vegades per casualitat o no, determinen un canvi en la seva vida, com la fugida que fa una estrella del cinema superada pels esdeveniments obvis de la seva carrera, que acaba triant viure en un món aïllat lluny de rodatges i de càmeres, arrossegant en el seu èxode al seu fill de pocs anys, perquè ja ningú la trobi mai més, ni tant sols la seva parella.

Malgrat que és una obra coral, amb diferents personatges, és el retrat d'una relació intensa d'una parella poc convencional. Els indrets on s'ubiquen les accions dels personatges, van des dels paratges muntanyosos i aïllats d'Irlanda (país de l'escriptora), a La Gran Bretanya, Nova York, Brooklyn o California. També París hi Amèrica del sud, ocupen un petit espai del llibre d'una manera subtil.

Els capítols es van esdevenint com un puzzle, entrelligant la vida dels protagonistes, endavant i endarrera de les seves vides a través dels anys passats i presents. A cadascún d'aquests capítols, per sota del títol pertinent, el lector ja sap de quina persona l'escriptora li vol parlar, ja que es troba amb la definició del nom del personatge i l'any en el qual s'esdevenen els fets, però aquests capítols es van interposant anàrquicament, fins que com he dit, el puzzle final arrodoneix la història molt hàbilment consolidada.

La creativitat de l'autora per elaborar aquesta prosa entreteixida, és realment digna d'una persona dotada per l'escriptura actual.  Destaco també l'excel·lent traducció al català de Marc Rubio.

***

Una petita mostra de com O'Farrell defineix un paisatge de l'Altipla andí, on hi ha l'aire més pur, i un llac prehistòric assecat pel sol, un lloc on el desert blanc s'adjunta amb el cel blau, i alguns dels protagonistes hi van a la recerca:

......[Les finestres s'omplen d'una claror blanca com el magnesi, despietada, implacable. S'ha de tapar els ulls amb les mans i entreobrir els dits només una mica. El coll i el front li bateguen amb un dolor agut i radiant - per l'altitud o bé per l'impacte que ha rebut a la retina.
A la furgoneta tothom queda en silenci, immobil. Ningú diu res.
Quan pot abaixar les mans, veu que el rectangle del parabrisa està dividit en dos per una línia bicromàtica prima i boirosa: el blau s'ajunta amb el blanc. Això és tot. Sal coronada de cel. Colors purs i agermanats.
Als seients del darrera algú deixa anar un xiulet fluix i sembla que això trenca l'encanteri. Obren la porta i sent soroll de passos, enrenou, exclamacions. Agafa el barret, es posa les ulleres de sol i allibera el piu de seguretat de la porta. Quan baixa les botes li cruixen a terra. Observa el blanc en detall: cristalls de sal minúsculs. Es gira: blanc, blanc, blanc, sal, sal, sal, fins allà on li arriba la vista.]......

....[D'alguna manera, l'efecte és sobrenatural. És com si s'hagués despertat en el més enllà i el cel fos un lloc bicolor de puresa i claretat, I absolutament, indescriptiblement buit]



Salar d’Uyuni, Bolívia
(fotos manllevades d'Internet)






dimecres, 9 d’agost del 2017

Mercat del Ninot

Sempre que visitem alguna ciutat, ens agrada donar una volta pels mercats municipals, i si anem en grup, un forat per fer una escapadeta sempre el trobem. Per això entenc molt bé que la nostra ciutat sigui també una destinació turística la visita als mercats, ja que a més de l'interès arquitectònic que puguin representar, la disposició dels productes amb la diversitat de colors de fruites i verdures, i la capacitat dels venedors d'exposar aquestes mercaderies, és una bona manera de conèixer els costums de cada lloc.


Avui hem donat un tomb pel Mercat del Ninot de la nostra ciutat. Potser no és el mes d'agost l'època més indicada per poder-lo viure amb tota la seva activitat, però hem pogut observar com ha quedat després de la seva remodelació. Poc a poc els mercats es van renovant, la majoria dels quals no s'ajustaven als temps presents en quan a comoditat i conservació dels productes. L'aposta de futur que els Ajuntaments estan fent envers a aquestes modernitzacions, revertiran crec d'una manera positiva, en la salud dels ciutadans de la nostra societat.


És curiosa també la "història" que porten a la motxilla aquests mercats. Anys enrera les nostres mares anaven a comprar a la "plaça", fruit de la instal·lació dels venedors a les places dels pobles i als barris de la ciutat.  Cadascún d'aquests edificis te uns orígens i unes peculiaritats.

A l'esquerra de l'eixample barceloní tenim doncs El "Ninot". La figura que li dóna nom i presideix l'entrada del mercat, és un element de fusta d'un mascaró de proa que va ser recuperat del desballastament d'un bergantí, i que va servir per embellir una taverna a prop del mercat, la qual la gent va començar a referir-s'hi com anar a la taverna del Ninot. A punt de desaparèixer aquesta taverna, els comerciants van demanar aquesta figura, la qual representa un grumet que porta a la mà el títol aconseguit a l'escola nàutica, per posar-lo a la porta del mercat ja que per extensió, la gent es referia a tota la zona com anar al "Ninot". La II República va mantenir el nom popular, atès que el Mercat va ser inaugurat el 1894 amb el nom d'Avenir.



 La dictadura franquista va tornar a canviar-li el nom com "Mercado del Porvenir", però popularment la gent continuava referint-s'hi com al Mercat del Ninot. Evidentment el nom popular ha estat reconquerit, i avui dia hi han poques persones que no coneguin aquest indret, que resta precisament molt a prop de l'Hospital Clínic i la Facultat de Medicina.



***

dilluns, 24 de juliol del 2017

La cultura dels gats

Els gats sempre han estat protagonistes als països mediterranis, deambulant pels carres, parcs i jardins al seu aire i no sempre protegits, els quals et van sortint al pas, quan visites aquells pobles i ciutats i no se sap si aquests animalons estan suficientment assistits pels municipis.

Al Museu Marítim de Barcelona hi ha una exposició per agrair i donar a conèixer la Plataforma Gatera que té cura dels gats del port de Barcelona, els quals rescaten del seu abandonament, els fan companyia i en tenen cura tant a nivell alimentari com sanitari.





És una exposició modesta, però informativa d'un voluntariat més dels que es fan a la nostra ciutat, i crec que val la pena de donar-ho a conèixer atès que moltes de les accions voluntàries organitzades, resten a l'anonimat per a la majoria de ciutadans i són col·lectius que fan feines prou dignes sense ànim de lucre.

Els que sóm amics d'aquests felins, ens afegim a l'agraïment que suposa aquesta iniciativa, i encoratgem a les persones que s'hi dediquen a continuar aquesta tasca de protegir uns animals que a la vegada són patrimoni d'una mediterrània que els egipcis ja els teníem com a referent.















***

dimarts, 18 de juliol del 2017

L'olivera

He titulat aquest apunt com L'olivera, malgrat que no és el títol de la novel·la de la qual parlaré.

Isidre Grau, el seu autor, diu exactament això a la darrera pàgina del llibre:

[El tronc de l'olivera treu un bony per cada generació que l'ha vist créixer i és d'una fusta tant dura perquè guarda la memòria de tots.]

Justament, el protagonisme que té aquest arbre dins la nissaga familiar que representa la història que ens explica el seu autor, és per no deixar-la de banda sense més.

Els colors de l'aigua títol original d'aquesta novel·la reconstrueix literàriament el trànsit del món rural a l'industrial en la Catalunya de 1930 a 1985 a través d'una família originària d'una antiga Casa pairal ubicada en un poble imaginari del Vallès, (Vinyes de Savall) que podria ser inspirat en Cerdanyola.

El pas del temps es va succeint des de la instauració de la Segona República espanyola, passant per la Guerra civil, la dictadura franquista fins als primer deceni de la Democràcia.

Dins d'aquests cinquanta cinc anys, l'autor ens va instruint dels canvis que a nivell personal i social, es van manifestant en els individus de manera particular i col·lectiva, al mateix temps que ens va presentant fets històrics, els quals els que vam néixer dins d'aquest període, recordem perfectament.

La reflexió de la novel·la envers el protagonista, un advocat d'ofici que ha hagut de sacrificar la seva vocació d'artista-pictòric per imposicions familiars, ens fa recapacitar dels efectes que aquests tipus de decisions influeixen a la maduresa de la teva vida, una insatisfacció personal que arriba a afectar individuament i a tot l'entorn familiar, i en aquest cas, fins a arribar a una follia daliniana.

Hi ha moments emotius del pintor, quan manifesta de com veu reflectits i canviants els colors de l'aigua del riu que envolta la casa pairal i que els va comentant tota la seva vida, a la seva descendència, a mesura que fills i néts entren a l'edat receptora d'aquestes sensacions.

Haig de dir que he descobert a aquest escriptor arran dels articles publicats a la revista de cultura Núvol. Isidre Grau és enginyer tècnic químic de professió i fa classes de formació literària. Em va agradar la seva manera de descriure les seves històries curtes, i per això vaig tenir interès en llegir aquesta novel·la que va guanyar el Premi Sant Jordi 1985, la qual m'ha semblat molt acurada en el lèxic i amb la prosa emprada que no desmereix gens les espectatives que hi havia posat.

Casualment he tingut aquesta lectura com a companya de vacances de platja. Cada vegada que aixecava els ulls de les pàgines, tenia davant meu també tots els colors de l'aigua, ho puc ben assegurar.



***

dimarts, 27 de juny del 2017

Cànons estètics

En l'espai de cinema televisiu de la filmoteca de la BETEVÉ  "Clàssics sense interrupció" dels diumenges, van passar un film del cicle de l'oest americà de l'any 1948. Vaig tenir la curiositat de veure' l per la protagonista femenina, Loretta Young, de la qual la meva mare sempre en parlava, perquè li deien que se li assemblava. Potser si que tenia un físic que hi tenia una certa retirada, i també per ser una persona primeta com ella a l'edat en que la mare sortia de l'adolescència després d'haver passat les penúries de la Guerra Civil.

Amb un argument típic de les pel·lícules de l'època, que en aquest cas, és la sorprenent compra d'una esclava de raça blanca, per part d'un granger vidu que la vol perquè tingui cura de les feines de la granja i del seu fill de deu anys una mica salvatge, va transcorrent la película amb una certa dosi d'ironia. El clàssic individu masclista i la dona submisa que s'enamora de l'home que l'adopta, el qual es baralla amb l'adversari que la vol seduir, sense que al final hi manqui l'escena dels indis cremant la granja.

El que em va xocar és un petit comentari d'un moment del diàleg, quan el granger (William Holden) jove i sempre atractiu, li dóna instruccions per la seva feina i li diu que està massa prima i que ha d'intentar resoldre-ho.



No vaig veure que la seva silueta fos més prima que els cànons de bellesa als quals ens han imposat en l'època que estem vivint, i que malgrat les denúncies d'experts per no esclavitzar-nos amb el culte al cos, no deixem de veure presentadores de televisió excesivament primes o actrius de cine i teatre que aviat hauran de passar dues vegades per poder-nos fixar amb elles.

Recordo les exuberants belleses italianes dels anys seixantes del segle passat, que lluïen corves gens menyspreables i que els seus èxits es basaven precisament en aquella plenitud de formes. La dona mediterrània i llatina és habituament d'estatura mitjana i formes arrodonides, malgrat que les noves generacions ja han adquirit més alçada i són més estilitzades potser degut als canvis en l'alimentació i a la pràctica de l'esport més generalitzada, però lluny encara dels cànons estètics de les nòrdiques que també van fer estralls en una època, quan el turisme va començar a arribar a les nostres contrades.

No seria preocupant si aquests cànons que es van imposant, no afectessin a la salud. El diari ARA també de diumenge precisament en parlava en diversos reportatges. Quan arriba l'estiu les dietes miracle tornen a fer-se presents a la repetida "operació bikini", i la publicitat enganyosa mostra cossos de venus del segle XXI acreditant resultats òptims després de certes pràctiques per perdre pes en pocs dies.

De totes maneres l'evolució dels cossos prims, a través dels temps han anat guanyant protagonisme com diu un dels reportatges que he mencionat del diari ARA. Els paràmetres de bellesa han anat canviant al llarg dels temps, des de la Venus de Willendorf que resaltava les formes, a la model dels anys 60 Twiggi que va passar a la fama, ja que tenia un metabolisme no anorèctic segons ella, atès que "menjava com un cavall". [sic]




















***