dimarts, 6 de juny de 2017

El carrer dels Tres Llits

Sempre que trobo alguna novel·la de la col·leció "labutxaca", de la qual tinc especial interès per haver-ne sentit a parlar en el seu moment, la tentació em domina, i la faig meva per tenir-la a mà quan em plagui de llegir-la, atès que a vegades si es busca a les biblioteques, no sempre la tenim a la nostra disposició. El problema vé després quan el forat de la lleixa comença a no existir, i s'ha de fer mans i mànigues per trobar-hi un espai.

A Roser Caminals li van publicar l'any 2002 "El carrer dels tres llits". Aquesta escriptora se'n va anar a viure als Estats Units per matrimoni l'any 1981 on ensenya literatura espanyola i a la vegada escriu novel·les de temes i ambient barceloní.

Aquest relat de ficció, s'ubica en els primers anys del segle XX a la ciutat de Barcelona, quan la burgesia es feia notar, i els hereus dels industrials es dedicaven a seduir minyones i treballadores de la casa familiar.

El personatge protagonista com molts dels que es reflecteixen en les novel·les de l'època, reuneix aquestes condicions de dandi i seductor i el camí que empren al llarg de la història no és de difícil deducció.

És una novel·la entretinguda però gens sorprenent. La definiria entre "Mirall trencat" i "L'ombra del vent", sense la prosa rodorediana ni el misteri de Ruiz Zafón.

Roser Caminals ha volgut també crear un enigma obscur al voltant de la història que ens proposa, però el gir que li dóna al final, el trobo poc realista i fora de tota lògica, com volent satisfer als seus lectors. El que és notable en el relat, és la descripció que en fa dels espais de la ciutat vella, les localitzacions dels paratges pels quals transcorren les situacions, tant de la vida cultural de la burguesia (l'Eqüestre, El Comtal, el Cafè de la Lluna, etc.) com dels barris baixos de misèria i prostitució als voltants de la Plaça Reial.

És una novel·la de fàcil lectura. La prosa no és per tirar-hi coets, però tota l'embranzida inicial a nivell argumental que sembla positiva, a mesura que avança, va derivant en una certa inconsistència que és el que he trobat més negatiu. De totes maneres, haig de dir que no te res a envejar a algunes escriptores de novel·la que han aconseguit en el nostre país premis literaris, i que sota el meu punt de vista, no en són gens mereixedores.

***

diumenge, 4 de juny de 2017

El vent de l'esperit - Pentecosta

Foto manllevada d'Internet. Jaume Alegre (Cambrils)

Els temporals de vent fan molta por. Hem vist imatges catastròfiques d'inundacions i de tornados. Però el vent, com el foc, com l'aigua, s'integra també com a força benefactora que fa de la naturalesa el bressol de la vida. Per això parlem de foc purificador, d'aigua fecundant i de vent que renova l'aire. No menys li donem una significació espiritual quan parlem de VENT DE L'ESPERIT que impulsa l'Església i l'escampa pel món.

Mirem les cares llargues dels apòstols, esmaperduts perquè els ha deixat "l'amic de l'ànima", estan aclaparats i adolorits, perquè no estan massa segurs de que tot el que han sentit i vist sigui veritat... I de sobte un vent impetuós envaeix la casa i la fa trontollar... les cares s'il·luminen, els ulls es desentelen, el vent s'emporta les cabòries... És una constatació convincent: "Jesús no ens ha deixat!". Déu no és "per ser vist! Déu és per ser sentit, estimat, testimoniat, viscut i proclamat". L'apòstol Pere ho veu molt clar i surt al carrer a proclamar-ho entusiàsticament...

Fr. Josep Massana, caputxí




***

divendres, 2 de juny de 2017

Una vida que ha marxat

Ahir a la nit, vaig tancar els ulls havent rellegit el darrer article de Carles Capdevila, publicat en el llibre de reculls "La vida que aprenc" el qual vaig adquirir per Sant Jordi i que cada nit m'ha fet companyia. Poc podia imaginar-me que també tancava els ulls, però de manera definitiva el seu autor.

Ha estat la primera notícia que el ràdio-despertador ens ha donat. L'he rebut com una notícia inesperada, malgrat que la malaltia no perdona, però sempre l'esperança de cronificació no es perd mai.

No diré res novedós que no s'hagi dit de'n Carles Capdevila. Com a lectora dels seus escrits m'ha il·luminat i clarificat postures més d'una vegada, d'una manera planera i honesta. M'he sentit identificada en moltes reflexions seves, i la seva empatia ha estat un valor positiu, que ha donat com a fruit, estimació i respecte.  Un home sincer, amic dels seus amics i pare de família assenyat.

Voldria fer ressó d'entre altres, una de les seves frases:

Que quan la vida es complica, es multipliquen les oportunitats d'aprendre de persones increïbles. I que no hem de desaprofitar cap bona ocasió per riure, plorar o fer-nos una bona abraçada.


El trobarem a faltar


***


dilluns, 29 de maig de 2017

Emoció personal de fa més de 40 anys

Ahir va ser el comiat de Raimon. Els que tenim al cantant com a referent de la nostra generació, vam poder gaudir per darrera vegada d'un recital que, amb algunes de les seves cançons, va fer brollar sentiments d'una època difícil de la nostra història recent.

Atesa la impossibilitat d'aconseguir entrades, ja que es van exhaurir des de ben aviat de posades a la venda, vaig haver de conformar-me seguint l'acte en diferit per TV3, amb la qual cosa vam tenir la darrera oportunitat de veure i escoltar al cantant de Xàtiva en directe.

A mesura que les cançons anaven fluint, la meva memòria personal, suposo que com la de molts dels seus contemporanis i contemporànies, anava recordant moments de fa més de 50 anys quan un jove xiquet valencià amb la seva guitarra tenia la gosadia d'entrar a les Universitats i portar una mica d'aire fresc amb les seves audicions, malgrat que moltes vegades havia de sortir per les portes del darrera per esquivar la policia de la dictadura.  Recordo l'angoixa de la meva mare, quan el meu germà, aleshores universitari, assistia als concerts, esperant que pugués sortir-ne indemne.

La meva experiència amb Raimon fora de Catalunya, va ser a Ribadesella l'any 1976. Malgrat que el dictador ja havia mort, feia menys d'un any, els vents de ganes de transició començaven a moure's lentament, i la gent restavem esperançats per un canvi que s'anava gestant. De vacances a Astúries, varem ensopegar amb cartells que anunciaven un recital de Raimon al port de Ribadesella al capvespre. Recordo que varem aconseguir entrades no se com ni a on, però les vam comprar. Arribada l'hora del concert, una processó de gent amb banderes asturianes va començar a desfilar pel poble, dirigint-se a l'extrem del port, a un espai habilitat pel recital.

Barrejats emmig de gent de parla no catalana, varem ocupar unes grades a l'aire lliure, per viure una de les més grans emocions que recordo haver tingut. Raimon va sortir amb la seva guitarra, i recordo que va comentar que part dels instruments que portaven en una furgoneta els hi havien intentat malmetre. L'acte va començar amb gran entusiasme i la gent portava fulls amb les traduccions de les lletres que escoltaven i anaven corejant.

La nit anterior el poble va despertar amb pintades ofensives que els joves havien d'anar esborrant.



He trobat a Google, una crònica de l'any passat, feta al diari La nueva España, (vegeu) pel que sembla, el cronista, va ser l'amfitrió de Raimon i un dels organitzadors del concert (foto de l'esquerra). M'ha sorprès trobar aquest escrit, que relata uns fets que els tinc molt presents, i m'ha semblat interessant enllaçar-lo, ja que explica com va anar l'organització d'aquelles iniciatives de joves amb ganes de democràcia.

De totes maneres, cal obviar el darrer paragraf on parla de la onada actual de Catalunya envers l'independentisme. Millor llegir-ho amb els ulls tancats.


***




diumenge, 14 de maig de 2017

Dones silenciades

Dibuix del pintor Lluis Rigalt 1814-1894
manllevat d'Internet 
Aquest és el títol de l'exposició que encara hem trobat al Reial Monestir de Santa Maria de Pedralbes, la qual es va inaugurar el novembre del 2016.

Per commemorar el centenari de la mort de Sor Eulària Anzizu (1868-1916) una religiosa que va esdevenir testimoni del que va representar el Monestir de Pedralbes com a centre reinvidicatiu de la història del nostre país durant les décades del segle XIX i les primeres del XX, a nivell artístic i social, i per donar reconeixement al seu llegat intel·lectual i cultural, s'ha donat a conèixer al públic la participació d'aquesta dona en els cercles literaris de la Renaixença.

El Monestir obre les portes a l'arxiu creat per Sor Eulària, amb una interessant mostra de documents i creacions literàries, on hem pogut veure a més, un penó brodat del Sometent armat de Pedralbes del 1898 amb un llarg poema de la mateixa Eulària, que fa un cert calfred llegir-lo. Transcric només el fragment final:

...
[Alsemnos doncs, germans, ja ha arribat l'hora,
al crit potent de ¡Pàtria! Anemhi tots
Toquéu a sometent, toqueu campanes...
Després ja tindreu de tocà a morts!!!]

Barcelona, 22 de febrer de 1889

Aquest reconeixement es fa extensiu, a través de l'exposició, a les seves coetànies, les quals van haver de viure en un context marcat per un domini cultural i intel·lectual fortament masculí. És per això que totes "elles" van ser silenciades, ocultades, invisibles, i algunes oblidades, tot i tenir una vigorosa veu pròpia.

La mostra ens porta a la descripció en uns panells, d'aquelles intel·lectuals femenines, molt conegudes al nostre país: pedagogues, escriptores, poetesses, pintores, polítiques, investigadores, etc. les quals també van formar part d'aquell moviment del catalanisme de reivindicació del passat gloriós del nostre país, cercant en la llengua i en el patrimoni els fonaments de la consciència nacional com a poble, algunes de les qual també, ja ben entrats en les darreres décades del segle XX, hem conegut personalment.

Enllaço la pàgina informativa de l'exposició, en la qual, a més de la breu biografia de Sor Eulària Anzizu, hi ha l'interessant video que es pot veure a l'exposició, amb unes curioses filmacions de la Barcelona del passat. (vegeu)

Acabo amb una imatge de dones també silenciades en el seu temps.

Capella de Sant Miquel al Monestir de Pedralbes
Frescos Ferrer Bassa 1346 pendents de restauració
Les tres Maríes bíbliques


***

dimecres, 10 de maig de 2017

Color de llet

Aquesta narració em va produir bones vibracions, quan abans de sant Jordi havia llegit que havia estat editada en català per Angle editorial, després de cinc anys d'haver estat escrita per la seva autora Nell Leyshon i amb un argument recreat a l'Anglaterra del 1830.

És d'aquells relats els quals m'agraden, breus, intensos, amb un text en el qual l'autora vol dir-nos coses amb les quals vol dignificar el món dels escriptors i sota el meu punt de vista ho aconsegueix abastament.

Color de llet s'ha traduït a nombrosos països. A França va ser finalista del premi Femina i va guanyar el premi de la Union Interalliée (2015). A Espanya va ser guardonada amb el premi Libro del Año pel Gremio de Libreros de Madrid.

Amb aquests avals, vaig auto-regalar-me el llibre i no vaig quedar-me decebuda. Gairebé es pot llegir d'una tirada.  És absorbent des del començament i té tot el ha de tenir una bona lectura, interès, una prosa original que fa extremir al lector que busca realitats fora de sentimentalismes i remou situacions que desgraciadament no cal remuntar-nos dos segles enrera.

Estic molt d'acord amb la descripció que ens fa Gustau Nerín de la secció Llibres de l'edició de El Nacional.cat, la qual pel vostre coneixement enllaço (aquí), ja que poca cosa més podria afegir-hi de la meva collita.

***

dimarts, 2 de maig de 2017

Burgos

Fred, molt de fred ha fet aquest primer de maig al bressol de Castella. És la tercera vegada que les seves pedres velles ens acullen, i aquest cop, mai tant ben dit "pedres velles" i molt.

La Catedral que fa anys la varem veure de color negre acusant el pas del temps, després la van netejar i la van deixar amb les pedres blanques, potser massa, ara està en el seu punt òptim, doncs comença a tenir aquell color de pedra més groguenc, que adquireix l'exposició dels monuments a l'aire lliure, per les inclemències de la natura.



Uns dies de primavera freda, ara sol, ara núvols i de trepitjar sota una pluja intensa i terra de fang, el jaciment d'Atapuerca amb la presència de l'Eudald Carbonell, amb el seu barret, que ens va introduir en la prehistòria. Com a complement d'aquesta important visita, el Museu de l'Evolució Humana ubicat a la mateixa ciutat, obra de l'arquitecte santanderí Juan Navarro Baldeweg, inaugurat l'any 2010, integra aquest conjunt arqueològic Patrimoni de la Humanitat.



Lucy, recreació de l'esquelet d'homínid de 3,2 milions
d'anys, trobat l'any 1974
(vegeu informació)
Una sortida de les que ha resultat molt interessant, tan pel que ha representat a nivell cultural, com per la companyia de les persones que hem compartit el viatge, la qual ha estat molt satisfactòria.

A la tornada una breu visita al poble medieval de Laguarda a la Rioja alavesa, amb parada per dinar, ens va deixar un bon sabor de boca per diverses raons: la gastronomia de la terra, la visita a un estany celtibèric de fa més de 2000 anys, i amb la síndrome d'Sthendal per la contemplació de l'Església gòtica de Santa Maria de los Reyes, amb el pòrtic policromat del segle IV.













***

dimarts, 25 d’abril de 2017

El miracle és viure

En el Club de Lectura vam treballat el llibre de Vivències de la Montserrat Abelló.

Els Lluïsos de Gràcia, és l'entitat cultural que des de fa temps organitza també un Club de Lectura molt interessant, atès que després de la reunió pel treball del llibre que llegim, la setmana següent de la trobada, es convida als autors/traductors/editors en cada cas, per interaccionar amb el grup. És un moment el qual esperem de bon grat, atès que és aleshores quan alguns dels interrogants o dubtes que havien quedat sobre la taula, se'ns responen i aclareixen sota el prisma de les persones que tenen a veure amb la publicació.

La Montserrat Abelló no ha volgut parlar de Memòries, sino de Vivències i així s'ha respectat la seva voluntat.

Un any i escaig abans del seu traspàs, des de la Institució de les Lletres catalanes, van proposar a la poetessa de publicar un llibre amb aquestes vivències quan la Montserrat Abelló havia superat ja els 94 anys de vida. Dos cops per setmana es reunia amb en Xavier Montoliu, la persona que posava en ordre les seves paraules, i començaven a treballar.

En el llibre hi consten tres preàmbuls, un primer de la Directora de la Institució, Laura Borràs, un segon del tècnic de confiança, Xavier Montoliu i un tercer dels fills Mireia i Miquel, a més d'un Prefaci de la pròpia autora.

El volum consta de:
Primera PART: Infantesa, joventud i exili (1918-1960), 
i d'una
Segona PART: Retorn: la poesia com a eix del meu viure (1960-2014)

En la part central de la publicació, s'han incorporat una selecció de fotografíes familiars de diverses èpoques, on podem veure la Montserrat Abelló en plena joventud en diverses fases del seu periple per diferents destinacions al llarg de la seva vida.

Per  mitjà d'aquestes pàgines, hem pogut constatar una vegada més com va ser de dificultós per moltes persones i famílies, l'exili provocat par la Guerra Civil espanyola dels anys 1936-39. En el cas de la Montserrat Abelló, les penúries van ser més per llunyania que per situació econòmica, atès que va poder gaudir d'un cert benestar degut a la posició social del pare que per raons militars va marxar, acompanyant-lo en la fugida. Londres i Xile van ser les seves destinacions durant un llarg periode, ja que el retorn no es va produir fins l'any 1960.

La seva segona llengua éra l'anglès per haver-se col·legiat a Londres durant dos anys de la seva infantesa, atesa la destinació militar del seu pare, i per això l'obtenció d'una plaça, a través d'oposicions, de professora substituta de professors mobilitzats d'Institut  li va servir per ensenyar aquesta llengua a l'Institut Salmeron de Barcelona.

No va ser fins a la seva tornada com he dit l'any 1960 que va començar a treballar com a traductora de l'anglès al català i al castellà. La filologia anglesa la va començar a estudiar als 52 anys. Els seus referents literaris poètics van ser les dones poetes del segle XX de parla anglesa, entre elles Sylvia Plath. Molt interessant va ser l'antologia bilingüe català/anglès que va ser publicada amb el  títol: Cares a la finestra. 20 dones poetes de parla anglesa del segle XX  per l'editorial Ausa de Sabadell. Aquestes traduccions les havía estat madurant durant llarg temps i va poder tirar-les endavant gràcies a la seva tossuderia.


Així doncs, la seva vocació de poeta, gestada durant bona part de la seva vida, va ser duta a terme en època molt tardana, i a través de la publicació de la seva vida, es va veient el seu camí envers aquest feminisme, que va anar manifestant-se per mitjà dels seus contactes amb les dones, en el seu retorn a Catalunya quan l'any 1976 celebraven jornades poètiques amb la Maria Mercè Marçal, Maria Aurelia Campany, Núria Pompeia, Teresa Pàmies etc.

Arran d'això es va fundar l'editorial feminista laSal, edicions de les dones. A través d'aquesta editorial la qual va tancar després de dotze anys d'activitat, va conèixer moltíssimes escriptores més i segons ens comenta, va assisir a reunions que feien al bar laSal, molt a prop de l'editorial. Aquesta participació activa en la vida social literària, li va anar donant coratge per publicar la seva poesia, que havia begut de les autores angleses i que deixaven de banda les mètriques per basar-se en la força de la paraula.

Montserrat Abelló estimava molt la vida i així ho va demostrar en tota la seva obra. Desgraciadament per poc temps, no va poder veure les seves vivències publicades, i van ser donades a conèixer gairebé sense una revisió exhausta. Per això en aquest volum, els lectors poden llegir les seves paraules com un llegat de la seva memòria, quasi fil per randa.

És un somni
que he tingut:
el temps quedava quiet
res no es movia

Lentament l'esfera
del desig es desfeia
en miríades de petites
partícules.

I era així com,
plàcidament,
sense dolor moria.

***


diumenge, 23 d’abril de 2017

Sant Jordi 2017

Cavaller Sant Jordi
Carlo Crivelli 1435-1495





Enguany SANT JORDI m'ha arribat amb una rosa vermella artesana, la qual ha estat manufacturada a mà per nois africans procedents del projecte solidari de "La Caseta".

Fa dies que hi han estat treballant amb molta il·lusió i esperen que la venda a les paradetes doni el fruit que es mereixen tots ells, que amb esforç i ganes de superació personal van fent el seu camí de lluita per viure com a persones, en aquest món cada vegada més castigat per diferències socials.









QUE TINGUEU TOTS UN BON DIA DE SANT JORDI DE LLIBRES I ROSES!!!



***

diumenge, 16 d’abril de 2017

Apunt Pasqual



Tenim necessitat del Foc Nou Pasqual, la renovació d'un món convuls cada vegada més incert, així ens ho demana. Amb aquesta esperança doncs, he trobat una reflexió molt adient pels nostres dies del filòsof Jordi Graupera, la qual publica en l'espai Debat del Diari ARA, i que m'he permès reproduir-la per tots vosaltres.



RESAR AL METRO

Potser la principal carència del nostre sistema cultural és la incapacitat de fer-se càrrec d’aquest espai íntim de llibertat i creença


El meu metro arriba al centre de Manhattan a l’hora justa per als que entren a treballar a les set del matí. És una hora ideal per veure els que munten l’escenari. Hi ha conserges que duen els pantalons de l’uniforme ja posats, homes que duen bosses d’eines, policies de trànsit amb la camisa blava sota la jaqueta i moltes dones: algunes, les més joves, amb peces de roba corporativa de cadena de restaurant, d’altres repassant apunts del que dedueixo que són exàmens interns d’empreses de serveis sanitaris dissenyats per formar el personal auxiliar, i encara un grup més nombrós que no sé què fan exactament però són una mica més grans i tenen dur el tou dels dits. A mesura que el metro s’acosta a Manhattan, hi va pujant el personal administratiu, que es deu poder pagar un pis més a prop de la feina. No hi ha pràcticament turistes, ni criatures hip, ni estudiants universitaris, i si hi ha algun aspirant a model o actor és perquè duu una maleta. Potser ja marxa. Tampoc no hi ha pidolaires, ni músics ambulants, ni saltimbanquis d’aquells que fan el trapezista amb les barres metàl·liques del vagó a canvi d’uns dòlars.
He vist una dona mussitar pregàries islàmiques que llegia d’un grup de WhatsApp que n’hi envia una cada dia
Cada dia, al vagó, hi ha deu o dotze persones que llegeixen la Bíblia, o l’Alcorà, o llibres de pregàries, o vides de sants. Ni tan sols la recent extensió de la cobertura telefònica els ha fet perdre la fe: he vist una dona mussitar pregàries islàmiques que llegia d’un grup de WhatsApp que n’hi envia una cada dia. Són pregàries -em diu- que demanen salut, feina i mirar de ser bo amb els altres. Les aplicacions amb el text sagrat del dia també proliferen. Dijous al matí, al meu costat, s’hi asseia una dona de la meva edat que llegia una revista cristiana baptista, i l’anava subratllant, i cada cop que apareixia una referència a l’Evangeli (Joan, 11:25, “La resurrecció i la vida...”), encenia el telèfon i obria una aplicació amb la Bíblia que li permetia navegar-hi i trobar els versicles ràpidament i llegir el context del vers citat. Aleshores anotava alguna cosa al marge de la revista.
A mi, que soc cristià i que, alhora, la pregària que faig més freqüentment és una pregunta sobre el silenci, la solitud i el dubte, tot això m’omple d’esperança. És la litúrgia, que de jove em semblava hipòcrita i buida, la que de mica en mica ha anat convertint-se en font d’equilibri i amor. Quan vaig arribar als EUA, les poques vegades que aconseguia arrossegar-me a una missa en sortia decebut i angoixat. Els capellans eren de mena carbassera, feien sermons per als meus veïns de classe treballadora manual, els trobava poc sofisticats intel·lectualment en contrast amb els capellans que jo havia escoltat a l’adolescència, doctors en teologia, o amb els textos que he fet servir tantes vegades contra l’estultícia d’alguns ateus. Només em quedava la litúrgia, l’acte repetit de manera igual arreu del món, après com un automatisme. Allò que abans em semblava la carcassa buida d’una fe que només podia ser genuïna si era espontània, ara de mica en mica se m’ha anat revelant com una distensió de l’ànima, que l’obre a records i fa emergir de les profunditats de la meva creença l’escalfor d’un foc que creia apagat.
El deure del sistema polític és protegir que aquest espai íntim interior -cregui o descregui- visqui enfora sense coaccions d’anada o de tornada
Potser si fos marxista veuria en el vagó de les 6.30 l’opi del poble. Però no necessito negar que les esglésies, com els partits, són estructures de dominació i control social, ni tampoc em cal afirmar el paper civilitzador de les normes morals que les grans tradicions religioses han articulat amb sentit, per veure que hi ha una força en els meus camarades de metro que és causa i efecte d’una llibertat més profunda que la de triar això o allò. Al voltant dels textos que subratllen o de les paraules que xiuxiuegen hi orbiten compromisos i sacrificis i comunitats, però també un monòleg solitari i fràgil, que busca comprendre’s i comprendre.
És potser la principal carència del nostre sistema cultural, la incapacitat de fer-se càrrec d’aquest espai íntim de llibertat i creença. ¿Explica això part de la nostra decadència? Deia Luter, en un text que he rellegit al metro camí de la classe on l’havia d’ensenyar, que la fe és lliure, i per això, encara que vulgui, cap govern, cap autoritat, pot realment conquerir-la. El deure del sistema polític, si de cas, és protegir que aquest espai íntim interior -cregui o descregui- visqui enfora sense coaccions d’anada o de tornada. Vet aquí la creença que articula el nostre sistema liberal. Una altra cosa som nosaltres, oberts a rebre la riquesa de la litúrgia dels altres, incapaços com som d’entendre-la realment i fer-nos-la nostra, sols, a l’església del metro, camí de la feina. És un espectacle magnífic, buit i ple de Déu alhora, veritable vetlla per a una resurrecció.
Jordi Graupera  (Profesor de Filosofia)

QUE TINGUEM TOTS UNA BONA PASQUA


Fra. Angelico 1437-1446

***
-->

dilluns, 10 d’abril de 2017

Setmana anticiclònica

Quina setmana d'abril de primavera ens està fent! I amb un temps així vé de gust sortir a l'aire lliure, a caminar i a veure país.....

Això vam fer divendres. Vam anar a l'ara nomenat castell gòtic de Catalunya, el castell de Montsoriu.
Vam ser-hi fa nou anys, també pujant a peu des del parking habilitat a vora tres quilòmetres del cim.
Recordo haver passat molta calor, atès que va ser en plena canícula, i aquesta vegada el temps va jugar més a favor nostre.

La previsió de tres quarts d'hora es va convertir en una hora al nostre ritme. Això ja ho sabem, però la baixada se'ns va fer més pesadeta, tot i que una mica més curta, atès que ja veniem cansats també de la visita i el camí no és que sigui dificultós, doncs vam agafar la ruta fàcil i ampla, el que passa és que és monòton. La vegetació principal són sureres i més sureres i la vista no gaudeix de res més que no siguin aquests arbres, malgrat que són productius, no deixen de ser avorridets.

El castell molt xulo. Quan varem anar-hi l'altra vegada, les obres no deixaven gaire pas i poca cosa es podia veure. Fa anys que estan fent una bona recuperació i ens va agradar endinsar-nos al seu interior emmig de portes, escales de tota mena, de cargol i de pedra, algunes sense baranes i amb esglaons de diferents tamanys, que aconsellaven anar-nos protegint les nostres lumbars delicadetes.

De totes maneres l'esforç va valdre la pena. La vista des de dalt és impressionant i més en un dia com el que varem trobar!




El castell amb més de 1000 anys d'història va ser definit pel cronista reial Bernat Desclot com un dels més bells del món i que a mitjan del segle XIV el vescomte Bernat II de Cabrera, almirall i conseller del rei Pere III el Cerimoniós, va transformar en un  magnífic castell palau d'època gòtica totalment inexpugnable.


Dues coses em van especialment colpir. La cisterna principal que s'accedeix des del pati d'armes, i la recuperació de part de l'enllosat de marbre del segle XIV a l'entorn del pati central.












No ens vam afegir a la visita guiada que ens van oferir. Ens agrada anar descobrint els racons al nostre aire, i a més els panells explicatius a tots els punts d'interès, estan perfectament documentats i no es massa necessari un guia. El divendres només érem dues parelles, una amb el guia i l'altra erem nosaltres dos. Tot el castell a la nostra disposició!


Ens ho vam passar força bé, pujant i baixant. Les "agulletes" les vam tenir l'endemà, però això ja és història!

***


dilluns, 3 d’abril de 2017

Capsetes amatòries

L'exposició "Els pilars d'Europa" que CaixaForum ens mostra en aquest període que va del 10 de març al 18 de juny, ens presenta objectes procedents de la col·lecció del British Museum i segons ens diuen, molts d'ells no s'han exhibit mai. També hem trobat peces cedides pel Museu Arqueològic Nacional de Madrid, el Museu Nacional d'Art de Catalunya i el Museu Frederic Marés.

Pels adults, l'exposició és de les més fluixetes a les que CaixaForum ens té acostumats, potser és més adient per alumnes d'ESO i de Batxillerat, atès que dóna a conèixer com era la vida cotidiana del món medieval, també de la cort, la guerra i la conquesta. El muntatge amb mapes de la Europa de l'època són molt didàctics i de força interès pel grup d'estudiants als quals m'he referit.

El que sí m'ha cridat l'atenció són unes capsetes amatòries amb gravats d'escenes romàntiques, que sembla que eren de propietat femenina, on les dones guardaven els seus objectes més estimats. He imaginat que, per quantes mans deuen haver passat aquestes petites joies, i quants dits deuen haver acariciat aquests relleus!, i quantes donzelles es podien haver deleitat amb les amoretes com aquesta que he trobat, d'un poeta anònim...


Ay amor, amor, amor!
Quan serem los dos de un cor?

Prech-vos, amor, que m'o digau,
qual és aquel que més amau.
Quan de mal ull me mirau,
jo'n tinch gran dolor, de vós.

Bon amor, en veritat,
yo de vos tinch molt bon grat.
De vós só enamorat,
per vós passo gran dolor. 



La fantasia no l'hem de perdre, malgrat els segles que ens separen d'aquestes atractives i boniques capsetes amatòries.



***

dijous, 30 de març de 2017

Premi Sambori 2016

La primavera és l'estació per gaudir de la floració, la poesia i el despertar de la natura en totes les seves vessants.

Aquests dies també he gaudit de la lectura de divuit textos que compon el recull d'un opuscle que ha arribat a les meves mans a través d'Omnium Cultural, els quals van ser seleccionats per optar al Premi Sambori Omnium 2016, pel Jurat de la Demarcació de Barcelona, corresponent al premi escolar de narrativa en català.

El nom del premi ve de la paraula "sambori", o "xarranca", un joc de carrer per a nens i nenes molt popular a totes les comarques de parla catalana.

La Fundació Sambori organitza aquest concurs des del 1998 al País Valencià, i l'últim any ha comptat amb la participació de 100.000 alumnes, la qual cosa el converteix en el premi literari amb més participants d'Europa. Omnium Cultural organitza el Premi Sambori Omnium a Catalunya, on l'últim curs s'ha comptat amb la participació de més de 30.000 alumnes.

L'any 2016 a la demarcació de Barcelona han presentat els seus treballs un total de 3.496 alumnes, que pertanyen a 34 centres escolars. Els escollits pels mateixos centres han estat 152. Els divuit que han estat publicats en l'opuscle, han estat tres de cada Cicle de primària, en total 9. Sis dels dos cicles de secundària i tres més de Batxillerat i cicles formatius.

Ordenats de menys a més, vas veient l'evolució dels infants en quan a la redacció dels contes. És realment interessant la influència ambiental dels temes tractats i la qualitat dels treballs. La capacitat infantil i adolescent de redactar textos, malgrat que aquests són els escollits, són d'una gran excel·lència, i molts adults voldrien tenir aquest do, que crec que és un do, saber expresar-se d'aquesta manera.  

A tall d'exemple, faig esment d'un fragment de la narració de Joan Esteve Bassa de Primer cicle de secundaria, de l'escola Súnion titulada L'últim i primer somni:

No es podia aturar, la natura moria. Els homes, desesperats, no sabíen què fer, eren massa egoistes per deixar d'enviar gasos a l'atmosfera. Amb cimeres no es posaven mai d'acord. Els països preferien créixer sense mesura, fer més diners. Tot plegat vés a saber quan s'acabaria, potser només se n'adonarien els fills dels néts, dels besnéts... Massa lluny. Els diners abans que la vida.

Penso que amb aquests valors pedagògics anem per bon camí, i hem de procurar que no ens els torcin!

***


dijous, 9 de març de 2017

Comunicació de vertígen

Després de la nit èpica d'ahir de la remuntada del Barça, i com sempre passa quan es produeix un esdeveniment important, comencem a rebre per WhatsApp, imatges i més imatges modificades o no de persones i dibuixos, que fan referència als fets que s'caben de produir.

Admiro la capacitat de reacció de la gent i la creativitat que demostren en ingeniar-se tot el que es produeix alterant fotografies i filmacions, algunes trameses potser no tant encertades com d'altres, però al cap i a la fi, de espontaneïtat col·lectiva, si bé, crec que algunes coses ja debien estar preparades per l'esdeveniment.

Recordo haver rebut, un cor bategant de color blaugrana, una fotografia d'un jugador del Real Madrid amb ulls extraviats preguntant-se "lo veo i no lo creo", una Verge de Montserrat vestida de blaugrana, un escut del Barça avançant per l'autopista superant a tots els cotxes, una mà amb sis dits, etc. etc. i així anar omplin la xarxa.


Sempre em sorpren l'imaginari popular, fins i tot, quan no teníem la facilitat de la comunicació ràpida via mòbil d'ara, quan qualsevol succés es transformava en acudits que arribaven boca-orella d'un lloc a l'altre i també d'una manera força àgil.

I ja si ens remuntem a èpoques medievals, hi havíen els trovadors que escampàven les històries de poble en poble, i moltes vegades les llegendes les anaven transformant a la seva mida, la qual cosa ens trobem ara que viatjant, els guies ens expliquen llegendes de Sants i Santes que són les mateixes que s'han esdevingut en diferents països.

Això ens demostra que tenim necessitat de comunicació, sigui d'una manera o altra. Els humans ens agrada notificar, informar i relacionar-nos, cadascú a la seva manera, i compartir experiències i vivències que cada vegada són més accelerades en l'espai que ens ha tocat viure!

***


divendres, 24 de febrer de 2017

Una pel·lícula i un llibre guardonats

No acostumo a parlar gaire de pel·lícules, però si que ho faré de "Moonlight", atès que se m'ha encavalcat amb la novel·la de David Vann "L'aquari", i que tenen com a comú denominador, dos infants nord-americans que han de sobreviure en famílies monoparentals,  cadascún ens distints ambients familiars i en dos Estats completament diferenciats.

Moonlight es va estrenar als EE.UU. l'octubre del 2016 i ha rebut el premi Globus d'Or a la millor pel·lícula dràmatica 2017, a més de diversos guardons i nominacions als Oscars.

Ubicada en un barri conflictiu de Miami (Florida) de població afroamericana, un infant intenta sobreviure en un ambient hostil de bullying escolar i amb la relació d'una mare amb adicció a les drogues.

Explicat així sembla un guió repetitiu de criatures que pateixen des de molt petites. En part si però no és exactament el missatge que el director Barry Jenkins ens vol donar. El film ocupa tres etapes de la vida del noi, un trajecte en el qual va coneixent diverses persones que van influint en la seva vida fins arribar a l'edat adulta. És una història de sentiments i descobriments de les relacions personals, en un entorn difícil de trajectòries complicades.

Crec que és una bona película, amb actors que fan dels silencis, paraules. Filmacions on les càmeres segueixen als personatges a distàncies curtes. Malgrat voler representar algunes dècades passades, el guió és completament vigent i realista, posant de manifest la supervivència de les persones nascudes en barris marginals del nostre món. I amb un final sorprenent, realment emotiu, digne de guardó d'un Oscar al millor guió.


 La novel·la de David Vann L'aquari,  guanyadora del Premi Llibreter 2011, ens relata també la història de ficció d'un altre infant, que en aquest cas és una nena la protagonista, la qual viu en un suburbi de la ciutat de Seattle a l'estat de Washington, amb la seva mare.

Aquesta ciutat la recordo per haver seguit la sèrie televisiva The Killing. Una ciutat plujosa, grisa i sempre humida. No m'estranya que l'autor en certa manera, s'hagi inspirat en un aquari per explicar-nos el món d'un infant que passa hores en aquest aquari, a la sortida de l'escola, esperant que la mare el reculli per tornar a casa i que degut a la persistent observació dels peixos arriba a conèixer totes les espècies, quins són els més sociables i quins prefereixen les zones més discretes, com una metàfora del gran aquari humà dels éssers que es mouen dins una ciutat com he dit, força aquosa, lluitant per la supervivència del dia a dia.

És una novel·la dura, també a conseqüència de la lluita d'una familia monoparental, d'una mare insatisfeta per la quantitat d'hores que ha de treballar, per tirar endavant la seva filla. La història es va perfilant quan dins del món aquàtic, el petit personatge coneix a un home gran que li provoca un estat emocional que l'arrossegarà a un passat familiar desconegut.

La novel·la es va desenvolupant poc a poc, entre misteri i realitat. El personatge que es relaciona amb la nena, fa que en tot moment es manifesti de cara al lector, com una persona intrigant i de dubtosa procedència. Això fa que la lectura es faci apassionant i tingui moments d'una especial cruesa.

No havia llegit mai a David Vann, malgrat que sembla que les seves creacions literàries, han estat sempre fruit de l'experiència personal degudes al suicidi del seu pare quan ell tenia catorze anys. En el pròleg de Jordi Puntí, ens esmenta part de la seva trajectòria literària, i en el cas de L'aquari sembla que és un autèntic salt endavant que explora els límits de l'amor i el perdó.

Els seus llibres han estat traduïts a 21 llengües, entre elles la nostra, una traducció immillorable de Yannick Garcia. Diuen que David Vann enceta un nou camí literari que ja ha estat aclamat per la crítica internacional.

***


dilluns, 20 de febrer de 2017

Debat educatiu

Ja fa un cert temps que els experts en educació estan debatent de com haurà de ser la formació del demà de les noves generacions. És un assumpte, el de l'educació, que sempre m'ha interessat, atès que no sóc diplomada en el tema i sempre he hagut d'intentar obrar amb sentit comú, del qual no n'estic gens descontenta.

Comento un article de la sociòloga Marina Subirats, el qual he trobat força interessant sobre els models educatius que estan desapareixent, els quals crèiem que eren inamovibles, com la cadena d'oficis que els fills heretaven dels pares i que actualment són una raríssima excepció, ja que actualment els joves trien el seu lloc de treball o el seu ofici, malgrat no saber si podran exercir en un futur la seva opció.

A més de la educació acadèmica que s'haurà d'anar transformant, i en això els docents ja ho comencen a experimentar, sempre he cregut que la base principal del camí pel qual s'han d'acompanyar als joves, comença des de les famílies. En el passat, als fills se'ls marcava el camí i l'obediència era més important que la llibertat d'escollir. Amb aquesta idea han anat apareixent professionals mediocres i gent grisa que no han tingut la força de poder canviar les seves vides.

He aplaudit l'article de la Marina quan diu que educar vol dir avui donar a les persones joves fonamentalment tres coses: capacitat d'autonomia, confiança en elles mateixes i criteris per distingir la veritat de l'error, per saber triar en un món ple d'informació de veritat dubtosa. Completament d'acord, atès que és un lema que sempre he procurat seguir dins de la meva formació autodidacta aplicant com he dit, el sentit comú.

Acaba l'article al·ludint a l'apassionant moviment de creació col·lectiva que s'està produint a Catalunya, que és un debat pedagògic i que els professorat és qui ha d'aportar-hi els elements principals de solució.

Sempre he pensat i ho estem constatant dia a dia, que el nostre país Catalunya, és capdavanter en moltes disciplines. Ho veiem en joves promeses en rebre premis internacionals de cinema, ràdio, televisió, arts plàstiques, arquitectura, literatura, etc. També els joves emprenedors que estan destacant en l'estudi de les noves tecnologies i no diguem en l'aportació mèdica a nivell d'investigació que s'està duent a terme.

Tot això amb mitjans econòmics força precaris. Desitgem que en un futur potser no gaire llunyà, poguem gestionar els nostres propis recursos, ja que el que se'n diu talent no ens en falta.

*** 

divendres, 27 de gener de 2017

Argelagues

Hi han paraules que en el nostre idioma sonen molt bé a la orella, almenys a mi m'agrada pronunciar-les, sobretot el so suau de la zeta i també el de la ge: Argelaga, Genciana, Atzavara, Galcerant, etc...

Amb el títol d'Argelagues, la periodista Gemma Ruíz, esdevinguda escriptora amb la novel·la que encapçala aquest apunt, ha aconseguit un gran èxit de crítica en només quatre mesos de la primera edició.

El boca-orella funciona i sabía que seria un bon motiu per dedicar part del meu temps a la meva tasca predilecte que és la de gaudir amb una bona lectura. Aquesta vegada no he errat. La novel·la no es pot deixar a partir de que es comença. Una història familiar de persones anònimes i vides senzilles, però que van contribuir abastament en el país que tenim ara, amb el seu treball i amb la seva predisposició de tirar endavant.

L'autora coneix perfectament de què parla. Són les seves arrels i s'enfanga, com diu ella, en la vida de la seva besàvia, avies i tietes, tres generacions de dones que van haver de patir imposicions familiars, abús de poder, mancances de tot tipus i feinejar dins i fora de casa, per ajudar a la precaria economia familiar deguda al temps que els hi va tocar viure, com a conseqüència d'una crua guerra i postguerra a la recerca d'aliments per a la família.

És un homenatge a aquelles dones fortes com l'argelaga, però crec que van acabar florint emmig de les dures punxes talment com aquest arbust, i ens van deixar una gran herència de coratge i energia.

Tot el relat està escrit amb un català diferent del català oficial. Ens diu la Gemma Ruíz que ha volgut capturar l'oralitat rica i genuina que gastava la besàvia, ja que aquesta llengua té la gentilesa de retratar-nos d'allà on venim i com som, encara que li tinguem els tractes que li tenim i ens l'estiguem deixant perdre. Puc dir, que la riquesa que ens presenta en aquesta escriptura, és d'una òptima qualitat literaria i ens recorda molt el lèxic rústec emprat, per les generacions obreres que ens han precedit.

He llegit que l'autora ha trigat set anys en escriure aquesta obra. S'ha volgut documentar minuciosament en els Arxius Històrics de les poblacions de la comarca del Vallès per recrear la vida en les fàbriques del tèxtil, on transcorre bona part de la vida obrera de les dones de la novel·la, les converses amb la seva família li han proporcionat també dades interessants per confeccionar una Història que és la de tots, i els historiadors li han aportat dades autèntiques dels fets que van ocórrer en uns moments singulars del nostre passat proper.

Amb tot, penso que ha nascut una nova escriptora, que no ens deixa gens indiferents amb la seva primera obra literaria.

***


 

dilluns, 16 de gener de 2017

Setmana de virus i WhatsApps

Els virus han fet acte de presència aquesta setmana. Els virus de malaltia i els virus que hem anat rebent per tota la xarxa.

Els virus de malaltia com cada any estan fent anar de bòlit a metges, hospitals, personal sanitari i també als malalts que són protagonistes i evidentment part important, en aquesta època. Ningú està del tot immunitzat. Els joves potser es recuperen més aviat i als grans ens costa més i ens deixa ben aplanats.
Hem de conviure-hi vulguis o no i utilitzar tots els mitjans curatius per aviar-los.

El que em costa molt de conviure-hi, és amb els virus també no desitjats, que ens penetren per la xarxa informàtica. Des de llargues històries replicades perquè segueixin la cadenes que no es trenquin, fins a entrevistes, i extenses recomanacions fetes per personatges que a vegades són suplantats sense escrúpols, i que no tenen més remei que anar aclarint que aquelles declaracions ells no les han fet o han deixat de fer. etc.

Aquestes cadenes de PASSA-HO, amb amenaces de que et poden succeir mil i una adversitat si no ho fas, estan circulant amb total impunitat, i ja pots dir al qui t'ho envia amb molta educació de que tu no ho faras, i que procuri no tornar-lo a lliurar. Res, ni cas, la gent com autòmates van seguint amb el seu "divertimento", atès que pitjar una tecla és molt fàcil i has d'anar llençant la brossa que es va acumulant en els teus perfils.

Recordo que ja en la meva adolescència, m'agradava rebre postals de tot el món i en aquella època també existien aquestes cadenes. Llavors el correu era el tradicional i rebies un escrit amb una llista d'adreces, les quals havíes de seleccionar la primera, enviar una postal  i afegir la teva al final de la llista. Vaig arribar a rebre'n unes quantes, però no tantes com hagués calgut, atès que es deuria trencar la cadena per alguna banda. M'agradava aquell joc, doncs en aquells anys, la comunicació internacional era escassa i semblava que així obries una petita escletxa al món exterior. També em va arribar una vegada per fer-ho amb llibres, que després de la feinada d'anar a l'estafeta no en vaig rebre mai cap. No ho vaig repetir.

Ara ens ha tocat l'època d'aguantar whatsapps no desitjats. Que bé aniria que la prudència es fes present més sovint.! Van molt bé els Grups de whatsapps per acordar reunions, trobades i altres esdeveniments, però ja he hagut de desfer-me d'algún. Potser començo a tenir massa anys de rodatge i també em faig viral repetint-me que no m'agrada rebre segons quines coses!

***

dilluns, 9 de gener de 2017

Gats i cervesa

Bohumil Hrabal va ser un escriptor el qual sempre m'ha interessat i no em cansa rellegir les seves obres amb una certa asiduïtat. Em pregunto:

-Serà potser que la ironia amb la qual s'expressa en els seus relats no passa mai de moda?
-O potser és el surrealisme literari que fa servir, que marca una diferència amb d'altres escriptors?
-O també potser que els personatges que presenta són festius, donant un caràcter popular i fantàstic?
-I serà potser que els petits plaers cotidians que sempre ens agraden, ens els presenta amb una gran dosi de llibertat personal?

Les seves balades, contes i estils de vida que ens mostra, són fruit de la ment d'una persona polifacètica que va haver de conviure amb règims totalitaris de tots els colors i de totes les tendències. No en va, va començar  a escriure a prop del mig segle de vida, i potser aquestes vivències que ofereix en els seus escrits, són un cant a la llibertat esperada, tants anys retinguda en el seu intel·lecte.

El cas es que considero que és un escriptor d'una generació d'intel·lectuals, que van emergir del centre d'europa amb una forta dosi de filosofia personal i d'alliberament, que van haver de soportar represàlies d'un régim que coartava les llibertats de fets i de pensament.

Les seves obres van ser extensament traduïdes, i en català he rellegit aquesta edició que és de l'any 1991 admirablement traduïda per Monika Zgustova. El relat va ser escrit el 1976, i ens presenta a través de les peripècies d'una parella que regenta una cerveseria i de la gent que gira al seu voltant, la vida en una petita ciutat de Bohèmia.

He sabut que el títol original és Postriziny i a l'any 1980 el cineasta txec Jirí Menzel la va portar a la pantalla, i va competir al 38è. Festival internacional de Venècia l'any 1981. Sembla que alguns dels personatges de la novel·la estan inspirats en familiars de l'autor, i moltes de les anècdotes de l'oncle Pepet que protagonitza gran part del llibre, van exercir gran influència en l'obra literaria de Hrabal.

Les narracions que he llegit de Hrabal, sempre són en primera persona i els seus personatges una mica extravagants i divertits, amb un gran sentit de la llibertat que no els importa experimentar determinades situacions que es presenten en la vida cotidiana. Els gats i la cervesa són elements recurrents en la seva obra.

La prosa és excel·lent i el lector es troba immers en un univers irracional, a vegades caòtic evidentment surrealista.

Potser és la tercera vegada que el llegeixo, però m'ha vingut de gust fer-ho després d'haver llegit la darrera adquisició per regalar en aquestes Festes:


és evident que abans de regalar-lo he caigut en la tentació de llegir-lo. Va ser escrit l'any 1986 a Suïssa, i la traducció al català també amb grau d'exel·lència, per la mateixa traductora Monika Zgustova.  L'edició però és molt recent, octubre del 2016, i el vaig descobrir tafanejant a la llibreria Atzavara. Els gats i la cervesa són els elements recurrents en la seva obra.

És una balada de gats fascinant, també explicat en primera persona, aquesta vegada és el mateix escriptor el personatge principal, el qual ens diu que no és gens indulgent quan es tracta d'aprofundir en el sentiment de culpa. 

És un relat que comença amb un grau de tendresa excepcional però que es va transformant en un relat angoixant pel lector, i accidentat pel protagonista. Hi han alguns moments d'una cruesa ben patent.

El valor literari d'aquest escrit és exquisit, com tota l'obra de Hrabal, amb una corrosiva ironia sense oblidar alguns moments inquietants i despietats, que suposen pel lector una cert neguit.

Amb tot, és una reflexió sobre prendre mesures no desitjades, però que el ser humà no té més remei que afrontar. Una barreja de sentiments no exents de culpabilitat i que sempre es pot trobar una justificació als seus actes.

Hi ha una frase de les que hauria subratllat si el llibre hagués estat meu, en la que que l'autor es compara amb un conillet:

Jo em sentia com aquell conillet, perquè a mi també moltes vegades a la vida m'havien jutjat per coses que no havia fet, m'havien jutjat pel sol fet d'existir i de gaudir rient; això, el fet de riure a cor que vols, la gent no m'ho perdonava mai, i no em van perdonar ni el fet de tenir bona salut i estar de bon humor; tampoc no em perdonaven que m'agradés la cervesa i que em prengués la vida de la mateixa manera com se la prenien Charlot i Harold Lloyd; per tot plegat eren molts els que s'afanyaven a jutjar-me.

Un bon raonament.

Agraeixo a Galaxia Gutenberg l'edició d'aquesta petita obra, i amb la bona traducció a la nostra llengua amb la que s'ha dut a terme.

***


dimecres, 4 de gener de 2017

Començant el 2017

Vaig fer el darrer apunt del 2016 i avui enceto el primer del 2017. Tot és cíclic. El pas del temps ens porta a fer sempre els mateixos actes i amb el manteniment del blog ens adonem que a vegades ens repetim, com també repetim els nostres hàbits i costums. Sembla que la vida ens porta a rutines a vegades difícils de canviar, i que qualsevol intent no sempre és de fàcil consecució.

Unes tradicions que ens escenifica el text del dramaturg Thornton Wilder en el seu espectacle teatral 

El llarg dinar de Nadal.



Començar l'any amb teatre ens prepara per un bon estat d'ànim i per això el mateix dia 1 varem anar al Maldà, per gaudir d'aquesta posada en escena de l'obra que les diverses crítiques havien deixat molt ben valorada.

Un dinar de Nadal que dura 90 anys. Veiem passar la vida d'una família americana de Nadal a Nadal i de generació en generació dins dels canvis que suposen passar del segle XIX al segle XX. És una peça teatral delicada i cotidiana, minimalista igual que la sala on es representa. Uns dinars en família i un públic amb el qual semblava que estiguéssim també en familia, desprès d'un àpat festiu.



Una posada en escena austera, amb un muntatge sobri i amb actors que van canviant de personatge a mesura que esdevenen els anys.  Amb un vestuari neutre i amb una interpretació continguda, el grup d'actors sota la direcció d'Alberto Diaz, van desfilant davant nostre amb un treball que no deixa al públic indiferent. A mesura que els personatges han de fer el "mutis" definitiu, sortiran per una porta lateral, la qual no es pot tornar a travessar en sentit contrari. Una gran metàfora de la vida.

Malgrat que ens presenta una família americana, podria molt bé ser una família com qualsevol altra de qualsevol indret. Segons he llegit, Orson Welles havía reconegut la influència que va tenir Wilder en el seu cinema, i la inspiració d'una escena d'esmorzar matrimonial en el seu film Ciutadà Kane.

És un espectacle senzill, de curta durada, carregat d'humanitat i tendresa que els qui ens agrada el teatre, ens fa sentir més a prop dels esdeveniments que ens vol transmetre un dramaturg, que posa en escena uns personatges que malgrat siguin cotidians, no deixen de tenir com tots, les seves llums i les seves ombres.

***