dimarts, 29 de novembre del 2016

Best-seller

Es diu que els humans sóm una espècie que sempre ensopeguem amb la mateixa pedra. Puc constatar que és així. En el meu cas és a nivell literari, el deixar-me seduir alguna vegada per novel·les recomanades amb edicions que es multipliquen i que acabes donant-hi un vot de confiança.

Una vegada més m'ha passat amb l'enigmàtica autora "Elena Ferrante". El primer volum d'aquesta sèrie de moda que va començar amb el títol de L'AMIGA GENIAL, amb crítiques extraordinariament positives, fins i tot amb opinions de ser la primera obra italiana mereixedora d'un premi Nobel, i que actualment ja porta quatre volums publicats.

En la setmana del Llibre català, vaig caure en la temptació de comprar el primer volum. Malgrat que tenia el títol apuntat a l'agenda des de la seva sortida al mercat literari, i vaig adquirir la cinquena edició, i potser amb una certa recança havia deixat passar el temps, penso que no anava errada en la meva intuició. La publicitat editorial fa els seus efectes, i no seré jo qui compri la resta de volums.

La novel·la és lleugera i d'una narració simple, i com deia una cronista de la revista digital de cultura "El Núvol" en el seu dia, voreja els límits de la novel·la rosa.

Els fets s'ubiquen en un barri molt humil de la ciutat de Nàpols, he deduït que, al voltant de les dècades 50/60 del segle XX. Dues amigues en edat escolar, amb personalitats molt diferents però que es complementen com imans, depèn de a quin cantó s'ajuntin, a vegades positivament i a vegades negativament.

Un barri tìpic napolità amb personatges pintorescos que ja els coneixíem per mitjà dels films dels grans Federico Fellini, i Vittorio de Sica. Els habitants d'aquest barri, no acostumen a frequentar  el centre de la ciutat de Nàpols, ja que els seus llargs horaris de treball i les seves penúries, no els permeten gaires desplaçaments, per la qual cosa l'aïllament personal és inevitable.

L'argument es va desenvolupant amb històries de vides cotidianes entre famílies que es relacionen entre elles a través dels fills, i amb comportaments adients a l'època, sobretot amb actuacions masculines força masclistes, tant en els grans com en els més joves, sobretot els germans grans envers les germanes més petites.

Una societat marcada pel domini parental, i que influeix en el desenvolupament dels fills supeditats a les necessitats familiars. És en aquest ambient on dues nenes creixen plegades des de l'edat escolar fins a l'adolescència, amb totes les seves preocupacions, desinformacions i relacions amb els nens i nois del sexe contrari.

Aquestes dues noies, són el comú denominador de l'argumentació de la novel·la. Una amistat que suposo, dic suposo, perquè en el primer volum acaba amb l'adolescència, seguirà per tota la vida i amb destinacions ben diferents.

La prosa és senzilla, sense cap element literari que suposi haver de consultar enciclopèdies, fins i tot amb alguna errada de sintaxi i algun error ortogràfic, podrien ser problemes de correcció o també de traducció. En tot cas, no ha merescut la meva aprovació.

No comparteixo les lloances de les crítiques, suposo que el secret que envolta la personalitat de l'escriptora, ha donat lloc a l'allau de vendes d'una obra, que sota el meu criteri, no crec que estigui a l'alçada d'una bona literatura.

L'únic interès argumental del llibre, podria ser la descripció d'una societat napolitana de fa més de cinquanta anys amb totes les seves dificultats per la supervivència.

***


dimecres, 16 de novembre del 2016

Amors complicats

He descobert a Carson McCullers pel llibre que comentaré "La balada del cafè trist".  Ara el tenim traduït al català. En Yannick Garcia ha fet una boníssima feina amb la traducció. El vaig conèixer arran de la lectura del seu llibre de contes "La nostra vida vertical" del qual ja en vaig parlar al blog (vegeu).

Tornant al llibre de referència, a més de la novel·la breu que dóna títol al volum, conté altres contes esplèndids amb petits personatges comuns inoblidables, presentats per una autora que es va convertir en una de les grans revelacions literàries del segle XX de la literatura nord-americana. McCullers va tenir una vida relativament curta (1917-1967) marcada per la malaltia i ens va deixar un llegat també curt, però que el seu do per retratar la sensibilitat íntima del seus personatges, justifica plenament la lectura d'aquesta obra de la qual també en parlava a Catalunya Ràdio, l'escriptor Eduard Màrquez, l'audio del qual enllaço:


Cliqueu aquí

No crec que pugui afegir gran cosa més del que aquest escriptor comenta, només que és un llibre per gaudir-ne plenament.


Acabo amb el preàmbul de l'autora:

[Val a dir d'entrada que l'amor és una experiència compartida entre dues persones, però que sigui compartida no vol dir que sigui semblant per als dos implicats. Existeix l'amant i l'amat, però són de països diferents. Sovint l'amat només és l'estímul de tot l'amor acumulat que l'amant atresora en silenci des de fa temps. I, en certa manera, això ho sap qualsevol amant. Sent dins l'anima que el seu amor és cosa solitària. Coneix llavors una solitud nova i estranya i aquest coneixemenet és el que li causa patiment. Així que a l'amant només li queda una opció: ha de donar aixopluc dins seu tan bé com pugui a aquest amor; ha de crear tot un món interior de cap i de nou: un món intens i estrany, complet en ell mateix. ]    Carson McCullers


***


dilluns, 14 de novembre del 2016

Superlluna de Novembre

Pensant un lloc per anar a veure l'anunciada superlluna, hem decidit pujar al Putxet, a prop de casa ja que, xino xano, en mitja horeta hem fet el cim. Encara faltava un quart d'hora pel gran esdeveniment. La vista com sempre era esplèndida, la ciutat anava encenent els llums i el mar anava enfosquint-se. Puntuament, a l'hora prevista, a l'horitzó,  una petita taca vermella ha començat a treure el nas.  Ah! gran sorpresa,  una lleugera franja de núvols tapava el cercle vermell i pensavem que després del petit sacrifici de la nostra incursió a les penombres ens quedariem sense veure la superlluna.


Els déus ens han estat propicis. La lluna ha superat els núvols i hem pogut veure-la majestuosa, lluminosa i vermella com mai. Llàstima que els nostres estris per fotografiar-la d'aprop no eren els més apropiats, però amb una mica de retoc he pogut treure'n profit. Res a veure amb l'original que es mostrava realment esplèndida.

El que si m'ha sorprès a la baixada del turó, és veure moltes llumetes de colors emmig de la vegetació del Parc que anaven creuant-se entre les nostres cames d'un costat a l'altre del camí. A caram! eren gossos amb collarets fosforescents, perseguits pels seus amos o bé lligats amb les respectives corretges! Ignorava completament que existissin! Fins i tot una mestressa de gos al meu costat, m'ha dit que, atès que no el treia de nit pels parcs, que tampoc els havia vist mai!  Realment m'han recordat les desaparegudes "cuques de llum" que sortíem a veure els vespres, en la nostra infància.

Imatge manllevada d'Internet

Un dia més anirem a dormir havent après una cosa nova!

Deu-n'hi-do tot el que ha donat de si, una passejada nocturna per veure la superlluna!

***



divendres, 11 de novembre del 2016

El gran pintor de la dona

L'època del modernisme i l'impressionisme en totes les seves vessants, ha estat sempre un dels periodes que més ha despertat el meu interès, i procuro no perdre'm moltes de les exposicions que presenten aquest art, i que es van esdevenint a Barcelona.

Coincidint amb el centenari de l'organització de l'exposició d'art francès que va tenir lloc a la nostra ciutat, en plena Primera Guerra Mundial, que va permetre exposar el quadre emblemàtic de Pierre-Auguste Renoir Bal du Moulin de la Galette, ha pogut tornar després de cent anys, i hem pogut gaudir d'aquesta obra que va ser un clar exemple de la joie de vivre del París de final se segle XIX.


La fundació Mapfre, a la Casa Garriga Nogués, exposa una setantena d'obres de Renoir, inspirades en la figura femenina, que ell admirava tant. A més va ser un cronista del seu temps, es pot apreciar a través de les seves obres, les transformacions socials i les innovacions artístiques que es van desenvolupar des de les darreres dècades del segle XIX fins a les primeres del XX.

Va reproduir sovint la dona en facetes diferents, per això la mostra ha estat nomenada: Renoir entre dones. Està representada com a mare, també sofisticada, culta, model, reflexiva, també lluint el cos amb el nu, i retrats elegants. Diuen els entesos que potser a vegades el pintor presenta interpretacions d'aquest ideal femení, però que malgrat això, no deixa indiferent aquestes figures de bellesa serena i misteriosa.

Reprodueixo algunes de les obres que integren l'exposició:

Gabrielle, mainadera del seu fill
Julie Manet i el gat



















La majoria d'obres exposades, provenen dels museus d'Orsay i de l'Orangerie. La mostra acull també una selecció de pintures provinents d'altres entitats i de col·leccionistes privats.

La mare de Pierre Renoir
(el seu fill de pocs mesos)
Yvonne e Cristine al piano














Aquest ideal femení va anar adaptant-se als diferents estils artístics amb els quals Renoir va experimentar. Va ser un referent per a artistes més joves que van admirar la qualitat del seu treball.


Hi han nus integrats en composicions exquisides. Aquest el trobo especialment sublim.


Un conjunt artístic que ens ajuda a entendre l'entusiasme d'un pintor, envers la personalitat i la figura femenina, i per això els seus coetanis no van dubtar a proclamar-lo "el gran pintor de la dona".


***

dilluns, 7 de novembre del 2016

L'espectacularitat de Minerva

Fer una volta de tant en tant per les comarques del sud de França, et dóna alè per seguir visitant aquestes contrades. La tardor permet gaudir també dels colors de les vinyes que poques vegades se'n parla, però que si encertes el moment, res tenen a envejar al arbres de fulla caduca. Les tonalitats de les vinyes que van de l'ocre, al groc i al vermell potent, amb la verdor encara dels arbres, és d'un espectacle esplèndid.



Aquesta vegada vull comentar la visita del poble de Minerva a l'Aude. Sempre es descobreix algun indret peculiar, i per mí va ser aquest.

Minerva és un poble medieval el qual va ser un dels refugis principals dels càtars i que Simó de Montfort en el segle XIII, principal protagonista de la creuada contra aquest col·lectiu, va preparar l'ofensiva també contra Minerva. L'assetjament va durar setmanes catapultant les muralles que protegien el poble ubicat damunt les espectaculars roques calcàries. Un dels l'objectius principals va ser també la destrucció dels pous d'aigua que nodrien la població. La creuada anava guanyant i les fogueres van cremar també a la població càtar supervivent.


Varem visitar el preciós indret on han recreat una catapulta.

La passejada per Minerva va resultar molt positiva. Imagino que a l'estiu els seus carrerons medievals s'omplen de turisme, no era així en aquestes dates, per la qual cosa va ser doblement satisfatoria la seva visita.

Hi ha diverses especulacions sobre el topònim Minerva, segons ens va dir la guia, és possible que no vingui de la deesa romana, i la seva arrel sigui d'origen celta que expressa una situació geogràfica que vol dir "roca".





















Totes aquestes fotografies, il·lustren la notorietat del bonic indret, que sens dubte mereix ser visitat.




















***