dimarts, 29 de desembre del 2015

Bons desitjos a les darreries del 2015

Aquestes frases fetes que les persones ens anem traslladant any rera any els uns als altres, i que no sempre en som conscients de l'abast de les paraules, m'han fet pensar amb el resum de l'any que deixem enrera, el qual ens deixa un regust amarg de les efemèrides negatives que hem viscut a nivell global del planeta.

Malgrat els repetitius desitjos de posar de manifest la "Pau en el Món", i els bons auguris per "Any Nou", etc. el ser humà no contempla res d'això i continuem creant violència descarada, i discriminada contra tot el que no ens agrada i que no s'ajusti a les nostres realitats.

La manca de tolerància ha entrat a les nostres societats amb força. Els experts no saben com això es pot frenar. Diuen que s'ha de fer des de l'escola i que les famílies han de posar-hi també la seva part. No ho sé. És un problema al qual costa de trobar-hi el desllorigador. El món occidental ha estat mirant-se el melic moltes dècades i ara en rep les conseqüències. Sóc de mena optimista però darrerament hi ha molta gent que viu veritables inferns i pateix sense tenir-ne culpa.

No per això hem d'acabar l'any sense mirar endavant, malgrat les moltes incerteses que ens provoca un tema molt preocupant que és la manca d'estabilitat. No podem tancar el ulls, sempre ben oberts i malgrat tot desitjar-nos uns als altres que el proper any sigui diferent i treballar per una societat que té moltes mancances.



***


diumenge, 20 de desembre del 2015

Nadal 2015

Jacopo Pontormo (Escola florentina manierista 1494-1557)

He trobat Déu
sota el presseguer del pati.
Sostenia amb una mà l'escala de fusta
repenjada al tronc.

Somreia, crec.
Avui tampoc no m'hi he atrevit.

Sònia Moll Gamboa
(Poemari I Déu en algún lloc (2014)


BON NADAL A TOTHOM

***

diumenge, 6 de desembre del 2015

La leggenda del Santo Bevitore

Arran d'haver anat a veure la pel·lícula que ens ocupa en la XII Mostra de Cinema Espiritual de Catalunya, la qual va ser guardonada amb el LLeó d'Or de Venècia del l'any 1988, dirigida pel director Ermanno Olmi, continuador del neorealisme italià, vaig tenir interès en llegir el relat del seu autor Joseph Roth que va ser escrit l'any 1939 just poc temps abans de morir.

El film el vaig trobar potser una mica lent, però admirablement ben dirigit i sense deixar d'admetre que la qualitat tècnica de l'època podia ser ben valorada per uns interessants primers plans i flashbacks per anar-nos situant en la vida anterior del protagonista, malgrat que algunes vegades no quedin massa clars els motius del seu declivi personal, per la qual cosa vaig decidir-me llegir el text de l'escriptor per aclarir algun d'aquests conceptes.

La vida de Joseph Roth l'autor del conte, és força peculiar. Va néixer a Ucraïna el 1894 i va ser oficial de l'Imperi austrohúngar i després del triomf nazi va haver d'exiliar-se d'Alemanya on residia. A París va trobar-hi aixopluc i va dedicar-se a la literatura. En aquella ciutat va morir també, i semblant al seu personatge, tenia de la mateixa manera el problema de l'alcoholisme, però sembla que quan escribia, acostumava a estar ben sobri i va estar considerat com un dels millors escriptors centreeuropeus del segle passat.

La pel·licula és força fidel al llibre. L'argument d'aquestra llegenda és el d'un clochard que pernocta sota els ponts del Sena. Un enigmàtic personatge li ofereix un dia uns diners per expiar les seves culpes i en agraïment li demana que els restitueixi quan pugui a la imatge de Santa Teresita de Lisieux de l'església de Santa Marie des Batignolles. El clochard és un home de principis i la intenció d'anar-los tornant és ben patent. Però cada vegada que està a punt de fer-ho, apareixen persones del seu passat, que el fan desviar del seu propòsit.


El llibre inclou un pròleg de Carlos Barral, el qual val la pena de posar-hi atenció ja que crec , té interès per debatre, degut a la seva visió com a persona que també té el problema de l’alcoholisme i a més fa una dignificació de la cultura del vi i dels embriacs interessant, en contra dels abstemis per convicció.

L'epíleg va ser una concessió de l'autor al crític i novelista Hermann Kesten poques setmanes abans de morir. És la persona que ens manifesta que Roth bebia fins a la matinada en un cafè de París amb companys habituals. Va ser en una d'aquestes trobades que habia acabat d'escriure La llegenda del Sant Bevedor i mostrant-li li deia ¿Oi que és divertida?




***



dijous, 3 de desembre del 2015

El parèntesi més llarg

Un altre recull per comentar. Aquesta jove escriptora la Tina Vallès, dotada d'una gran perspicàcia en l'observació quotidiana, ens va oferir fa dos anys, un llibre de contes el qual va ser guardonat amb el Premi Mercè Rodoreda 2012.

Són disset els relats que conté el recull. A diferència d'altres contes, en aquests he experimentat que la tensió narrativa va "in crescendo" a mesura que la vista llisca per les seves ratlles impreses i el desig lector és arribar al final de la història per poder deixar anar l'aire retingut en els pulmons.

El plantejament de les situacions quotidianes, a vegades són irreals, còmiques o emotives, amb un to que va de la ironia mordaç a la revelació íntima (com diu la mateixa contraportada de l'edició). És d'aquells llibres el qual, als que ens agrada llegir una mica al llit abans d'anar a dormir, deixant-lo al costat de la tauleta, frises per que arribi l'hora de posar-t'hi.

Fragment de: llet cereals aigua
"He aprofitat el sobre d'una factura de gas per fer-hi la llista de la compra. Falta llet, s'han acabat els cereals, d'aigua sempre se n'ha de comprar. Amb el bolígraf del banc, el que tenim damunt del microones, volia anar prenent nota de tot el que ens falta, perquè aquest vespre t'arribis al supermercat abans de venir cap a casa. I anava a escriure llet cereals aigua, i no, no ha estat això el que he escrit, que dreta, recolzada al marbre de la cuina, he començat a escriure't omplint tot el sobre, trepitjant fins i tot el logo de la companyia del gas, perquè de sobte m'he adonat que t'he de dir un munt de coses abans que llet cereals aigua, i te les he de dir ara.

I de seguida se m'ha fet petit el sobre i incòmoda la postura i he agafat uns quans folis de la impressora, el diari d'ahir com a suport, i m'he assegut damunt del peu esquerre al sofà. I he continuat dient-te de tot menys llet cereals aigua...........

El parèntesi més llarg, és un llibre de contes i també un llibre de pauses, d'escapades agraïdes, de moments de treva que acaben generant un canvi.

***