dilluns, 29 de setembre del 2014

Què dirien les sufragistes?

Hi han tantes decisions polítiques aquestes darreres setmanes, que t'agafen ganes d'entrar en debat cada dia. Entenc als columnistes de premsa que no tinguin prou temps per opinar sobre els esdeveniments que ens van omplint diariament de neguit i d'il·lusió a la vegada. Encetar un procés polític, és apassionant i també ple d'incerteses, però el món no hauria avançat si els seus habitants no s'haguessin bellugat dins de cada època. La Història la fem cada dia i hem de pensar amb les generacions que ens van succeint.

Per això mateix, l'evolució femenina sempre ha estat problemàtica. Passar de l'escombra a ocupar càrrecs polítics ha costat Déu i ajut. Ara bé, jo diria que encara hi trobem moltes mancances ja que ocupar un càrrec de vice-Presidenta de Govern, és un orgull quan el teu Cap et delega durant uns dies per manar, fer, desfer i organitzar discursos als incondicionals per rebre ovacions i afalacs.

Però, sempre hi ha un "però". Torna el teu Cap i content i satisfet de la teva tasca, et delega un afer important: Fer bugada, planxar i acondicionar el símbol característic del teu país, (vegeu)  doncs sembla que la dona que en tenia cura no era del tot eficient per fer-ho.

El Cap de família per demostrar el seu valer, i el seu talent d'home ocupat, ordena que l'emblema onegi a tots els edificis oficials i superi les dimensions dels possibles signes adjacents.


Dues dones amb carreres universitaries, amb titulacions de Masters i Post Graduat, tenen el privilegi de tornar a dedicar-se a les feines de mestresses de casa, rentar, planxar, i tenir cura de que els balcons estiguin endreçats i polits.

Què dirien les sufragistes si aixequessin el cap?


Ai las!

***


diumenge, 28 de setembre del 2014

Tarda de pluja i reflexió

Un diumenge a la tarda de pluja intensa. Ahir també va ser un dia intens pels catalans. Avui, en una tarda de calma interior que ajuda a la reflexió, aprofito per donar un cop d'ull a la premsa després dels fets que ens estan marcant als catalans sota el guió previst des del començament del procés. L'agenda es va complint fil per randa des d'aquelles conferències en les que varem participar, iniciades a Omnium Cultural i que una vegada començat el procés sembla que l'acceleració ens ha portat al dia d'ahir, i gràcies a tot un poble que hem obert els ulls i hem anat veient amb il·lusió un nou camí per la nostra nació prou menystinguda durant tres-cents anys.

Podem dir orgullosament que tenim uns intel·lectuals que gran qualitat. Veient la pluja des de la finestra, llegeixo a:

-Carles Capdevila. Al·ludeix als profetes polítics que no són capaços de demanar disculpes cada cop que la realitat s'entossudeix a desmentir els seus pronòstics.

-Vicenç Villatoro. Al·ludeix al President del Govern Espanyol, que diu que voler votar es voler ficar-se en un embolic.

-Pere Mas. Al·ludeix el compte enrera i la sortida a la Porta del Palau de la Generalitat al President Mas, amb la proclama predilecte: "Cap fred, cor calent, puny ferm i peus a terra"

-Marcel Mateu (Professor Dret Constitucional). És una qüestió política. No s'ho miraran politicament"

-Ignasi Aragay. Parla del Pujolisme i les fuites del relat oficial dels últims mites de la Transició. 
El consens pel dret a decidir, que inicialment no qüestionava la pròpia memòria democràtica, ara va més enllà i reclama regeneració interna, passar comptes, rellegir el passat amb ulls crítics. Ja no és possible només girar full. Ni només culpar Espanya. Hi ha també l'exigència de fer net a casa, de trencar amb l'statu quo.

-Toni Soler. Optimisme. Comença l'acceptació de la premsa internacional de les aspiracions catalanes. Poden passar moltes coses, anant malament ens haurem carregat de raons i haurem forçat al govern espanyol a desacreditar-se davant d'Europa. Com més optimistes siguem, més lluny arribarem.

Vicent Sanchis. Fer costat als funcionaris que no tindran cap coixí públic. Se la jugaran. Són del tot necessaris per arribar a un final que culmini la gran travessa. Els necessitem, Posem-los la xarxa perquè facin el salt necessari i ens salvin la dignitat. 

Editorial de l'Avui. Les urnes estan a punt i tothom sap que no serà senzill arribar-hi. L'enemic és fort, molt fort, i intransigent, molt intransigent. Un enemic que no cal menystenir però al qual cal recordar, amb tota cordialitat, que no és pas un rival perquè els catalans li ho considerin de manera inexorable, sinó perquè ha escollit governar contra uns homes i unes dones que considera la seva ciutadania. Els ciutadans d'un país democràtic no són només una dada estadística, ni un poble amb vot però sense veu. A la ciutadania se l'ha d'escoltar. Emancipar-se d'un poder sord és un simple exercici de llibertat col·lectiva. [sic]


S'ha fet de nit, i.... segueix plovent....




***

dissabte, 27 de setembre del 2014

...i seguim fent HISTÒRIA



clicar damunt

129è. President de la Generalitat M.H. Sr. Artur Mas

Decret 129/2014

(clicar en el Decret)


L'escenari (vegeu)

Una ploma Inoxcrom de fabricació catalana, color negre amb l'escut de la Generalitat que passarà directament al Museu d'Història de Catalunya

Una senyera de l'any 1982 restaurada a Mallorca, amb el màstil i peu de l'escultor Josep Maria Subirachs 

Una cadira de l'arquitecte Oscar Tusquets


i nosaltres que ho hem vist




***

dissabte, 20 de setembre del 2014

Londres 1931-1932

Una cosina anglòfila, gran coneixedora i entusiasta de Londres em va regalar aquest llibre pel meu aniversari fa sis mesos, el qual en un tres i no res l'he llegit, i tot sigui dit, s'ha m'ha fet curt.

Es tracta de la publicació de sis articles publicats per la Virginia Woolf a la revista Good Housekeeping entre els anys 1931 i 1932. Trobem un reflex de la societad londinenca explicats amb la ironia fina anglesa que l'escriptora sap proveir als seus lectors, i pinta un retrat d'aquesta metròpoli tot passejant pels carrers i observant el tarannà dels seus habitants.






La taula d'articles és la següent:

-Retrat d'una londinenca
-Els molls de Londres
-La marea d'Oxford Street
-Cases de grans homes
-Abadies i Catedrals
-Aquesta és la Cambra dels Comuns

Aquests dies hem viscut ben a prop tot el procés idependentista d'Escòcia i els debats dels Primers Ministres defensant les seves posicions d'una manera totalment democràtica. Per això, m'ha fascinat el darrer article del llibre, on Virginia Woolf exposa el neguit parlamentari de la Cambra dels Comuns. Poca cosa ha canviat a la Cambra des d'aquells anys fins ara. Amb una prosa excel·lent, ens posa de manifest un escenari que hem vist moltes vegades en talls de notícies d'aquell Parlament.

M'encanta aquesta descripció:

....És ben cert que la nostra Cambra dels Comuns, des de dins, no és ni noble ni majestuosa, ni tant sols està revestida d'una gran dignitat. És tant brillant i lletja com qualsevol altre edifici públic d'una grandària mitjana. El roure, evidentment, està vetejat de groc. Les finestres, evidentment, estan pintades amb lletjos escuts d'armes. El terra, evidentment, està cobert amb franges de catifa vermella. Els escons, evidentment, estan coberts de cuir durador. Arreu on es miri, no es pot evitar de dir "evidentment". És una assemblea desendreçada, d'aspecte informal.......

i va cotinuant, amb aquesta ironia clàssica. Una altra perla:

.. En altres paraules, mentre una escoltava el ministre d'Afers Estrangers que s'esforçava per guiar les nostres relacions amb Alemanya, semblava clar que aquests homes d'aspecte ordinari i enfeinat són responsables d'actes que romandran quan les galtes vermelles i els copaltes i els pantalons de quadres siguin pols i cendra. Afers de gran importància, que afecten la felicitat de les persones, els destins de les nacions, estan aquí enfeinats cisellant i gravant aquests éssers humans tan normals. Sobre aquest material d'humanitat comuna cau el segell d'una enorme màquina. I la màquina mateixa i l'home sobre la qual desendeix la màquina són tots dos vulgars, sense faccions, impersonals..

Crec que mai és tard per descobrir aquesta escriptora, assagista i crítica, aclamada per la seva sensibilitat moderna i les innovacions estilístiques de la seva prosa com diu la solapa de la publicació.

***

Londres 1926 - foto trobada a la xarxa





"La fascinació de passejar pels carrers de Londres prové del fet que mai no hi trobes dues persones iguals; cadascú sembla ficat en algun afer privat i propi" 

Vírginia Woolf



dissabte, 13 de setembre del 2014

De dos en dos

Dos llibres, dues escriptores, dues èpoques, dues dones i dues maneres d'afrontar les realitats de la vida.

Acostumo a endur-me literatura per llegir quan ens desplacem de viatge, és una companyia que mai fa nosa i t'acompanya en moments de lleure personal. Vaig anotant en una carpeta de l'escriptori de l'ordinador, títols que la gent va recomanant i quan preparo la maleta, l'obro i dóno un cop d'ull a la relació que he anat acumulant. És llavors quan vaig a la Biblioteca a buscar els títols triats. Aquesta vegada han estat aquests:

La venedora d'ous. Una novel·la dedicada a una dona pagesa que porta una granja en companyia del seu marit i els seus fills. No coneix altra cosa que el treball de pagesia al qual es dedica en cos i ànima, des de la sortida a la posta del sol. Casada des de molt jove, no coneix altra vida que aquesta. Per sort sap llegir i escriure i pot ajudar al marit amb els comptes, el qual és un bon home, malgrat la carència d'uns mínims coneixements escolars. La granja està situada al sud d'Alemanya i l'acció s'ubica el 1936. La guerra va capgirant tota la situació familiar.

El canvi que es va produint en la persona d'Eva, la venedora d'ous, durant la dictadura nazi, és el gran repte que l'escriptora ens vol mostrar d'una dona ingènua i senzilla que va adquirint coratge a causa d'esdeveniments impensables, i va entenent el món que l'envolta i que ella mateixa no ho hauria pogut imaginar.

Sempre narrada en primera persona, analitzant els sentiments més íntims, fent-se preguntes, trobem un personatge molt generós que amb inteligència sap donar la volta a totes les situacions amb les que es va trobant.

És la primera novel·la de la seva autora, Linda D. Cirino, nascuda a Brooklyn i descendent d'emigrants polonesos. Un relat senzill i tendra pels qui ens agrada intimar amb els sentiments.


Miracles perversos. Aquesta novel·la l'autora ens endinsa en una espècie de joc misteriós que no es deslloriga fins al final, on una dona en aquest cas, moderna del nostre temps, vídua d'un famós escriptor, es troba rebent correus electrònics anònims d'assetjament, sense possibilitat de resposta, d'algú que la coneix perfectament i que a base de mentides entrecreuant ficció i realitat, la fa ballar al so que vol.

Carme Torras va guanyar el XXè Premi Ferran Canyameres amb aquesta novel·la el 2011. És una narració de les que qualsevol lector que vulgui un repte, l'ha de llegir. És completament imprevisible, ja he dit que fins la darrera pàgina no es treu l'entrellat. És una novel·la que entreté al lector a la vegada que la dosi d'intriga et va portant a desitjar arribar al final en un curt termini. Crec que és un relat molt imaginatiu i surt dels estereotips establerts.



***


dijous, 11 de setembre del 2014

Diada Nacional 2014


1714 - 2014

Tricentenari


FELIÇ DIADA


***