dilluns, 28 d’abril del 2014

Baixauli-2

No es pot concebre La cinquena planta sense haver llegit L'home manuscrit.

Una vegada més Manuel Baixauli ens sorpren amb la seva novel·la-mig-biografia. Set anys separen els dos relats. Després d'una setmana d'haver acabat L'Home manuscrit, l'autor va contraure una malaltia anomenada síndrome de Guillain-Barré que el va deixar paralitzat de cap a peus durant 42 dies, només amb una via de comunicació que eren les parpelles. "L'únic que em funcionava era el cervell, amb una lucidesa mortificant" recorda Baixauli.

La primera part de la novel·la narra aquesta experiència que el va dur a convertir-se en una pedra. Quan començava a recuperar la mobilitat al Sanatori de la Serra Calderona, va conviure amb uns personatges, els quals van contribuir a fer anar la seva imaginació daliniana per estructurar la segona part del llibre, on va intercalant contes, aforismes, dibuixos i fotografies deixant anar la fantasia del seu imaginari com a prosista.

Torno a trobar el Baixauli que ja vaig descriure en L'home manuscrit, d'una originalitat trangressora, i d'una qualitat extraordinària. És tot un luxe per la nostra literatura tenir un autor d'aquesta profunditat i estil com han dit diferents experts i que comparteixo completament.

Després d'haver-se vist immers en una crisi tant profunda, l'únic que volia, ens diu,  era "viure com si fos un regal" i gaudir de la felicitat en coses tan simples com respirar per si mateix i beure un got d'aigua. Aleshores va començar a escriure sobre el que li va passar.........

***

dimecres, 23 d’abril del 2014

Sant Jordi

Ja sé que la Diada de Sant Jordi, és tot allò que a alguns no agrada, que si mediàtics, que si llibreters, que si massa roses, que si massa gent, que ara no és com abans, però, quin abans? Tots tenim els nostres records d'abans, quan teniem uns quants anys menys, com els tindran d'aquí uns anys els joves d'ara, i sempre els "abans" seran millors que els "avui". Que voleu que us digui, a mi encara em fa peça la Diada de Sant Jordi. Això de veure tants llibres al carrer un cop l'any fa goig. Malgrat que els que anem sovint comprant llibres  i aconseguim els nostres petits descomptes, sembla que deixar passar un Sant Jordi amb les mans buides de literatura, és com l'univers sense estrelles.

Els rituals ens els fem nosaltres i per mí el dia de Sant Jordi, és el dia d'anar a esmorzar al carrer, fora de casa, si pot ser també dinar-hi. És un dia feiner mig festiu en el qual la vida al carrer es fa notar. Avui la passejada l'hem fet pel barri, sense empentes i gaudint d'un sol esplèndid amb el qual el Sant ens ha obsequiat. Un Sant europeu i emblemàtic, icona de molts països, que està cavalcant des de l'edat mitjana. Com no li hem de retre homenatge?

Les il·lusions les anem mantenint, i seria lamentable que es perdessin, són aquests petits plaers que ens anem construint, i que malgrat tots els malgrats, hem de procurar conservar.

QUE TINGUEU UNA BONA DIADA



***



dilluns, 21 d’abril del 2014

Colors Pasquals a la mediterrània

Després d'uns dies d'estada al sud d'Itàlia, m'ha quedat la imatge privilegiada d'una Pasqua florida exhuberant. Sembla que un hivern plujós ha fet que la primavera hagi resorgit amb un esclat de colors en els camps de Calàbria i Sicília. Potser més a Calàbria, la qual cosa ha fet que les nostres mirades no abastessin tot el que la natura ens oferia. El patrimoni arquitectònic quedaba absorbit per aquesta realitat. Només havia vist aquesta natura prolífera en el nostre Pirineu el mes de juliol, mai en un mes d'abril.

M'ha sorprès molt la regió de Calabria. Me la imaginava més dura i àrida. Res més lluny d'aquest pensament. És una terra molt fèrtil i amb una vida vegetal que no s'caba. Els cítrics, igual que a Sicília, omplen el paisatge. Encara pengen les velles taronges, que estan brotant les noves flors de tarongina perfumant l'entorn. Les llimones i bergamotes que serveixen per fer els licors típics de la zona, també es poden veure penjant dels seus respectius arbres. Grocs, taronges, vermells, diferentes tonalitats de verds, captiven al més indolent. La quantitat de figueres de moro també m'han deixat fascinada, proliferen arreu i els seus fruits són ben apreciats i comercialitzats.



















També em va sorprendre la quantitat de fonoll florit que hi havia. Les branques són llargues amb la flor al capdamunt ben ufanosa. Res a veure amb el fonoll de les nostres contrades.


Els pobles de Calàbria, són molt pintorescos, gairebé de pessebre, enfilats al capdamunt de les muntanyes per protegir-se dels pirates que arribaven a les costes, mantenen una singularitat pròpia d'aquesta regió tant allunyada de la capital de la República.




A Sicília hi havia estat en un mes de Juliol fa deu anys, però res a veure poder anar-hi en un mes d'abril. El mar continua essent blau i també amb diferents tonalitats. Es van veient ratlles de matisos des de les platges fins a l'horitzó, que es van degradant fins a arribar al blau marí formant una ratlla perfecte en els dies que el vent del nord es fa sentir. Una bellesa marítima que es dóna en aquest mar mediterrani del qual els llatins en som hereus i que ens és difícil d'oblidar.



Aquests dies, l'Etna ens va regalar un mantell blanc, el qual va lluir tots els dies de la nostra estada, aportant també el seu punt de color primaveral.



I per posar punt i final, una meravellosa posta de sol a la ciutat de Reggio Calàbria, mentre assaboríem un deliciós gelat de festuc.


***


divendres, 11 d’abril del 2014

Esperant la Pasqua

Bona Pasqua
Quan em trobo a la bústia aquestes postals, m'animo. Ja s'acosta la Pasqua. Des de la República txeca el nostre vell amic ens recorda i ens torna a escriure. Fins quan? Quí ho sap!  Ja deu està molt a prop de la norantena i ell ens va recordant. Li tornaré a enviar una fotografia nostra, a ell li agrada i també va veient que anem posant anys. No ens podem comunicar obertament, però sabent que encara és viu, em reconforta.

Els millors desitjos

A Europa la Pasqua és també molt celebrada popularment. Vaig ser a Praga quan feia poc que la Primavera política d'aquell país va ser silenciada pels tancs rusos que els van invadir. Es preparaven per la Pasqua i recordo amb nostalgia uns carrers grisos i freds, sense turisme, i que l'únic color que hi havia eren els ous de gallina pintats un a un, i enganxats en una especie de pica-matalassos que segons costum popular, era una festa en la qual les dones empaitaven als homes amb aquest estri. M'en vaig emportar un de record, per explicar-ho a la família.

Cada país té els seus costums. A Polònia fan un àpat per esmorzar, que tot són viandes cuinades amb ous al qual hi és convidada tota la família i amics i fan molta gresca entorn a la taula. A Bélgica els ous els amaguen al jardí i els menuts han de fer una gimcana per anar-los trobant. Suposo que d'aquests costums n'hi deuen haver a més països, però els que he exposat són els que he conegut.

Imagino que a l'Europa freda l'arribada de la primavera els suposa un esclat d'alegria per la proximitat d'un estiu molt esperat i ben diferent dels nostres països de la mediterrània, ja que els nostres hiverns càlids són envejables. Per això la Pasqua és tant celebrada a tots nivells, malgrat que nosaltres tampoc ens quedem curts amb les nostres estimades Mones coronades amb els seus ous de xocolata.

***




dimecres, 9 d’abril del 2014

Música i silencis

Quan et deixen en préstec una novel·la, intentes llegir-la el més aviat possible per poder-la retornar al seu propietari. En el cas de La Casa del Silenci de la Blanca Busquets, no ha calgut fer grans esforços per anar de pressa, la novel·la per ella mateixa ja et fa córrer d'una manera estimulant, i t'impulsa a continuar amb interès, per esbrinar la història que explica l'autora a través d'uns personatges força peculiars.

El comú denominador de tots ells és un objecte per interpretar música, un violí, un Stainer molt valuós que va passant per diverses mans, totes elles dins d'un mateix cercle dedicat a la música.

La història es va deixant anar, explicada pels seus protagonistes en primera persona, com un monòleg interior. Cada capítol parla un personatge diferent, el qual va lligant l'entrellat de la ficció que es va desenvolupant i va connectant-los entre ells. Com he dit, això fa que el lector vagi lligant caps a través de la saga d'aquests personatges ben construïts, amb les seves passions i els seus sentiments envers uns als altres.

Una novel·la moderna, ben escrita, d'un estil dels que m'agraden perquè el desenllaç de la qual no es comença a intuïr fins ben avançada la lectura, i pot ser gratificant pel lector que a més, li pugui agradar la música de Bach, ja que en tota la novel·la no deixa mai de sonar.

violin by J.Stainer

***