dimarts, 30 de desembre del 2014

BON ANY 2015



Vector Seamless Background with Autumn Leaves

"Les fulles de la tardor de l'any
cauen, color de coure, i deixen nu i trist
l'arbre, a qualsevol recer o abric
des d'on l'hivern aguaita, fred, mortificat,
jauen amuntegades; i quan la neu ja alegra
les ombres del bosc, elles hi tremolen encara
tot i que l'aire embaumat per la clariana
i els ocells i brotons proclamen la primavera.

Fulles de l'any vell. Mackenzie Bell





***

dilluns, 22 de desembre del 2014

NADAL 2014



Com diu la nostra estimada poeta Joana Raspall, 
Nadal sempre torna, no li podem tancar les portes, és un cant a l'esperança

NATIVITAT (Piero della Francesca 1416-1492)



BON NADAL


Betlem 1900


***

dissabte, 20 de desembre del 2014

Revolució cubana

Ha estat com un regal de Nadal, l'encaixada de mans entre Estats Units i Cuba després de 55 anys de boicot econòmic i d'hostilitats. Crec que el moment ha estat propici i així s'ha pogut consolidar. Penso que el motiu també ha estat el d'una obertura de mercats a un país mancat de molts productes, donant aires nous per ampliar les fronteres d'interessos i oportunitats comercials. Positivament parlant, una llibertat somniada pels hereus d'una Revolució que ja havía tocat fons.

Llegint la Història mundial, veiem que els canvis en els països es van produint a base de generacions, i 55 anys són molt pocs anys a simple vista, però quan s'està a dins vivint-ho i patint-ho, són una eternitat. El poble ho sap prou bé i la dictadura cubana ha mostrat la seva cara oculta retenint a la gent per evitar la fugida de persones i el dret a aquestes a decidir una vida millor.

Recordo perfectament els titulars de La Vanguardia de l'any 1959 anunciant la fi de la dictadura de Batista, que per cert, tinc en ment una fotografia de l'entrada dels revolucionaris amb creus i rosaris penjats al coll, i que no he trobat enlloc. Podia haver estat en algun suplement monogràfic que a hores d'ara ignoro si es podria trobar en alguna hemeroteca. Es por visualitzar una d'aquestes portades del dia 2 de gener de 1959 en aquest enllaç.

He trobat una imatge significativa que m'ha agradat, de la Revolució i del Che Guevara que va ser icona i és encara, després de décades de generacions que l'han anat sobrevivint.


Tot just a l'any 1959, en plena adolescència, començava a entrar en el món laboral i tampoc és que els joves estiguéssim massa ben informats políticament dins d'una dictadura franquista, malgrat que un esdeveniment com el que va ser el triomf d'una revolució contrària al règim espanyol, se'n parlava força a les famílies.

És per això que a vegades penso que han passat els anys, i encara mantinc ben lúcides imatges de sucessos que han transcorregut al llarg de la meva vida, i que sembla que faci quatre dies que han succeït. M'ha n'adono també, que era molt jove quan vaig començar a tenir us de raó adulta, comparant-ho amb els adolescents d'ara els quals considerem molt infantils. Potser és que el fet d'haver compartit amb famílies perdedores les visicituds d'una post-guerra de lluita cotidiana per la supervivència, i l'haver de col·laborar econòmicament a la unitat familiar, ens va fer madurar d'una manera més avançada.

***


diumenge, 14 de desembre del 2014

Regals nadalencs

El costum de fer regals per Nadal s'ha anat incrementant a mesura que l'estat del benestar també ha anat desenvolupant-se en la nostra societat. Personalitzant-ho en la meva familia, puc dir que la Diada de Reis és l'estrella de les Festes nadalenques en quant a regals, i tanca el periode que comença la Nit de Nadal amb la celebració de la Missa del Gall amb els Bons desitjos a la sortida, socialitzant-nos amb amics i compartint algún trosset de torró o pastes de full acompanyades de cava amb porró.

Actualment els costums familiars són més plurals. El nostre país acull gent de poblacions diverses i cada col·lectiu ho celebra d'acord també amb les seves arrels. Hi ha quí fa el sopar de festa, en el qual l'intercanvi de regals es fa present. Hi ha quí reparteix els obsequis el mateix dia de la Nativitat en l'àpat familiar, hi ha també quí no tenia costum de celebrar el Nadal, però l'adaptació als costums propis del lloc on ha trobat la seva vida, ha acabat per sucumbir a les tentacions de les societats de consum que els rodegen.

Tot això m'ha vingut al pensament, atès que un dels suplements del Diari ARA d'avui diumenge, parla de Regals + Menjar + Lleure, exposant tota mena coses que es fan al voltant d'aquestes setmanes que anomenem genèricament "NADAL". Els consells per comprar regals ocupen bona part de les pàgines. M'ha fet riure molt el suggeriment de compra per l'avi que ja té de tot. Es veu que hi ha una web nomenada Abueling.com que ofereix la creació d'un arbre genealògic amb especialistes investigadors de les nissagues familiars. Bé, aquest regal no seria original en el nostre cas, atès que aquest arbre també el tenim, des de fa anys, i ben informatitzat, amb possibilitats d'imprimir llistes a partir de qualsevol familiar, i en el qual hem anat incorporant avis i rebesavis de totes les nostres nissagues. Els nostres especialistes han estat els pares i tiets que ja no hi són presents, els quals ens van ajudar en les investigacions. Encara no tenim néts, però crec que els hi posaríem molt dificíl en cas de que vulguéssin sorprendre'ns amb aquestes "originalitats".


***

diumenge, 30 de novembre del 2014

Un camí no desitjat

Aquesta vegada comento una novel·la escrita en temps real. Finalista del Premi Goncourt 2012 on l'autor de la qual Mathias Énard, un escriptor francès resident a Barcelona, amb estudis d'àrab i de persa a l'Institut Nacional de les Llengües i Civilitzacions Orientals, gran coneixedor del Magreb, ens mostra un camí infernal no desitjat, d'un jove de Tànger que es veu empès a deixar la seva terra a causa de l'expulsió familiar motivada per les mentalitats tancades de la societat a la qual pertany, i que l'obliga a empassar beuratges amargs en la seva via, malgrat que troba persones que li van endolcint aquest camí.

Relatat en primera persona pel jove de nom Lakhdar,  trobem un escrit fresc, dinàmic i ben estructurat amb al·lusions a poetes i escriptors àrabs i a l'erudit viatger mulsumà Ibn Battuta del segle XIV, les gestes del qual va esmentant el mateix protagonista fent paral·lelisme amb situacions amb les quals Lakhdar es va trobant a mesura que va transcorreguent la seva aventura.

Énard ens mostra un noi musulmà religiós, fidel als seus i al seu Tànger natal, i que malgrat la seva joventut, és una persona culta, que ha adquirit els seus coneixements a través de la lectura, no sense dificultats, tant dels clàssics com de les novel·les policíaques.

Gràcies a la casual amistat amb una noia catalana de Barcelona, estudiant d'arab que viatja al Magreb per a la pràctica d'aquesta llengua, i després d'un periple de fugides per diverses circumstàncies adverses,  arriba a terres del Principat ubicant-se al Carrer Robadors (títol de la novel·la), al bell mig del Raval barceloní, on busca un lloc per a passar desapercebut.

El llibre es compon de tres parts.
I-   L'ESTRET. La vida a Tànger
II- ELS LLIMBS. Treballant al ferri que porta el nom de "IBN Battuta", creuant l'estret de riba a riba del Mediterrani.
III-CARRER ROBADORS. Barcelona

Al ser una novel·la en temps real, l'autor ens ubica als anys de la primavera àrab i ens mostra els diferents moviments juvenils magrebins, que van comportar aquells fets. També ens fa participar dels moviments alcorànics a través del seu personatge el qual es troba d'alguna manera en algún moment, involucrat. També en uns capìtols duríssims ens mostra la tragèdia dels que arriben sense vida a les costes espanyoles.

El descontentament social que troba a Barcelona, és la darrera part de la novel·la. Potser és la part que al meu parer, he trobat massa forçada. És un intens abocament d'uns fets que tots coneixem del nostre entorn social,  els quals passen per la vida del nostre jove, el coneixement dels quals, és difícil d'admetre que li arribin, només amb un any d'estada, i dic això perquè crec que feina té en buscar-se el seu propi lloc en aquesta societat.  L'autor ha volgut posar en boca d'un noi, uns coneixements històrics que penso hauria d'ignorar. Aquest afany de l'escriptor de poder encabir-ho i relacionar-ho a través de personatges aliens, m'ha donat un resultat perceptiu de manca de realitat.

La intenció de Mathias Énard és que va voler escriure una novel·la amb barreja de tres gèneres: la novel·la negra, la d'iniciació i la d'aventures, i també perquè es pogués llegir d'aqui a 50 anys, allunyada del periodisme. Crec que és un bon propòsit.

***

Després de la pregària de l'imam davant de les despulles d'uns cossos sense identificar, destaco un pensament de Lakhdar el qual m'ha colpit:

Resar per morts desconeguts, per vagues restes d'existències del tot estranyes era tristament abstracte. Pel que feia a alguns, ni tan sols estàvem segurs que fossin musulmans; era una presumpció, i potser els enviàvem a un Déu equivocat, a un Paradís on tornarien a ser uns clandestins.

dimarts, 25 de novembre del 2014

Herència dolça

No sóc gens amant de elaborar pastissos. No tinc paciència i sempre em fa mandra haver de fer-ne. Potser és que tampoc sóc massa llaminera i deixo pels altres aquesta tasca.

Poques són les cosetes que faig, però l'herència dolça que la meva mare em va deixar és la recepta de les "orelletes". Jo les anomeno "orelletes del Priorat" atès que la senyora que les hi va ensenyar a fer era d'aquella comarca quan encara la producció vinícola era un malson per aquella contrada, i moltes famílies havíen d'emigrar a Barcelona a la recerca de feina.

 foto manllevada d'Internet
Aquestes orelletes són ben diferents a les que es preparen a la comarca de la Conca de Barberà. Aquelles són molt grans i el motlle que utilitzen les senyores dels pobles, són els genolls, aconseguint després de la cocció, una circumferència de més d'un pam amb una portuberància al mig que és per on les van coent ajudades amb un pal.

Les que la mare em va traspassar, són petitones, tallades a troços després d'haver-les allisat amb el corró. Una a una es van coent també i van agafant diverses formes, aconseguint un assortiment divertit a la vista, i que en un tres i no res els comensals se les van acabant tot xerrant a l'hora de les postres, o fent un berenar de festa.

Diumenge passat en vaig fer per portar-les a casa de la filla que convidaba a la família a un dinar de celebració. Va ser com si encara veiés a la meva mare obsequiant-nos amb les seves postres preferides. El relleu ja s'ha produït.

Puc dir-vos que van trigar poc a desaparèixer de les safates. Els dolços són sempre ben acollits.!

***


divendres, 14 de novembre del 2014

La Sicília del segle XVIII

Enmig de les turbulències polítiques que estem vivint, faig un punt i a part per comentar un parell de llibres que m'han ocupat darrerament, de l'autora siciliana Dacia Maraini, de la qual no n'havia llegit res i que m'han fet recordar els llocs sicilians que varem veure en el nostre primer viatge de fa deu anys a aquella ílla.

La larga vida de Marianna Ucrìa és una novel·la històrica basada en un personatge avantpassat de l'autora. Els fets s'ubiquen a meitats del segle XVIII, a la ciutat de Bagheria, província de Palerm, dins de l'alta societat . La història és la d'una noia, filla del Duc d'Ucría la qual va perdre el sentit de l'oïda als quatre anys per un motiu que surt a la llum gairebé al final de la història, i que es queda amb una sordmudesa total, la qual ha de superar-la per mitjà de la seva intel·ligència a l'hora de fer-se entendre.

La societat de la noblesa palermitana que ens descriu l'autora, és una societat en la qual les dones passaven de ser propietat del pare, a ser propietat dels marits. El destí d'aquestes dones era el casament forçat, la procreació, tenir cura dels innumerables fills i a la vegada que aquests fills tinguéssin també la seva pròpia descendència per seguir amb les fortunes i el nom de la casa familiar.

Els pares decidien on col·locar les filles. Si els atributs personals no eren satisfactoris, anaven al convent. Si en canvi el físic era acceptable, el destí era el matrimoni. Marianna va ser lliurada als tretze anys a un oncle que li superava en edat amb força diferència.

El que compta en la novel·la és el grau de superació d'una noieta que gràcies a la lectura, va amarant-se d'un món que no coneix, i que va afrontant una vida cotidiana de contrarietats, i que amb uns coneixements que va adquirint amb els llibres, el seu creixement personal és va consolidant malgrat la seva minusvalia.

La descripció que en fa l'autora d'aquella societat, és d'una excel·lència d'alt nivell. Molt minuciosa en els detalls històrics, els Palaus, els personatges, els rics vestuaris, les perruques, les blondes, les sabates, les carrosses, les lliteres, etc. la qual cosa fa que el lector queda transportat a un segle de frivolitats en les formes i refinaments, però a la vegada aquells nobles protagonitzaven tot tipus de vexacions envers als seus inferiors mentre la inquisició encara feia estralls. Aquests temes socials i la marginació infantil, han estat sempre una preocupació d'aquesta autora la qual ho ha volgut reflectir en les seves obres, així com, aprofundir en les condicions històriques de la vida de les dones, menystingudes i ignorades.

M'ha agradat l'al·lusió que fa Marianna de la literatura que llegeix i que l'ajuda a superar-se dia a dia. Marca una diferència substancial amb les altres dones d'aquell temps, que només servien per satisfer les necessitats masculines i que la salut de les quals anava minvant a conseqüència de les moltes gestacions, avortaments i infantaments desgraciats.


Bagheria és l'altre llibre d'aquesta autora que vaig llegir previament a l'anterior, i que obviament manté una relació directa.
És una autobiografia barrejada de ficció. Dacia Maraini  ens exposa les seves vivències quan torna a la ciutat on va néixer, Bagheria. Visita a familiars en aquelles cases nobles, que troba expoliades però encara amb pintures d'avantpassats i que ella al veure'ls ens va explicant les seves històries. Els paisatges canviats i amb una certa nostàlgia va comentant el canvi que ha sofert la ciutat que no s'ha lliurat de l'especulació urbanística. Un lloc molt diferent del que ella va deixar d'avingudes d'arbres i jardins, actualment inexistents, on estiuejaven els palermitans, els escenaris dels quals encara romanen a la seva memòria.

Una prosa excel·lent de records i emocions personals, que el lector s'identifica plenament amb l'evocació d'indrets d'impossible retorn.

***


dilluns, 10 de novembre del 2014

El dia després del N9N

JA HEM VOTAT!

Escola Lys-S. Gervasi
Vedrunes-Gràcia
Una vegada més, els catalans hem demostrat la nostra maduresa, la nostra voluntat de treballar, la nostra implicació en els afers de la nostra comunitat. Hem tornat a treure pa de les pedres, a fer valer els nostres drets sense violències a no fer cas als farols de poker del nostre superb i conqueridor Estat veí, que només entén de mà dura, de treballar amb l'esquena dreta i obvia la democràcia del segle XXI.


Mai com ahir vaig recordar al nostre estimat Pau Casals al bell mig de les Nacions Unides:




PARAULES DE PAU CASALS A L’ONU - 24 D’OCTUBRE DE 1971
Aquest és l’honor més gran que he rebut a la meva vida. La pau ha estat sempre la meva més gran preocupació. Ja en la meva infantesa vaig aprendre a estimar-la. La meva mare – una dona excepcional, genial - , quan jo era noi, ja em parlava de la pau, perquè en aquells temps també hi havia moltes guerres. A més, sóc català. Catalunya va tenir el primer Parlament democràtic molt abans que Anglaterra. I fou al meu país on hi hagué les primeres nacions unides. En aquell temps – segle onzè – van reunir-se a Toluges – avui França – per parlar de la pau, perquè els catalans d’aquell temps ja estaven contra, CONTRA la guerra. Per això les Nacions Unides, que treballen únicament per l’ideal de la pau, estan en el meu cor, perquè tot allò referent a la pau hi va directament. (...)

Com deia el Mestre Casals, els catalans varem tenir el primer Parlament democràtic europeu (veure) i això ho portem en els nostres gens. Hem de seguir, no ens ho posaran fàcil, hem arribat a un punt de no retorn, però tornarem a lluitar, tornarem a sofrir, tornarem a véncer i mai com ara amb les armes de la democràcia.



***


dimarts, 4 de novembre del 2014

La Crida


Tothom generalment us notifiquen, i fan saber, de part dels Ex. i fid. Senyors Diputats del General del Principat de Catalunya en Barcelona residint; i per deliberació, amb intervenció dels Ex. i fid. Senyors oïdors de comptes, lo dia present feta, en nostre consistori, inseguint lo consell dels Ex. i fid. Braços generals militar i reial. Que havent resolt lo precaucionar-se amb la defensa de les places i fronteres del present Principat, no permetent que los enemics preocupen aquelles, per interessar la major seguretat de les generals constitucions, usos i costums, llibertats i privilegis, tant dels comuns com dels particulars, així eclesiàstics com seculars, mantenint-se sota el domini de l'emperador i rei N.S. que Déu guarde; per això, qui vulla destinar-se a servir, acude en casa de la diputació de Catalunya, on se'ls allistarà la plaça; i si cossos enters, tant de cavalleria com d'infanteria, volen concórrer a coadjuvar a dita precisa i necessària empresa, s'admetran a sou en la mateixa conformitat, mantenint-se als oficials sos puestos. I perquè les dites coses vinguen a notícia de tots, manen ses Ex. fidelíssimes ésser feta i publicada la present pública crida, pels llocs acostumats de Barcelona, i altres ciutats, viles i llocs del present Principat, on convinga i menester sia. 
Dat en Barcelona als 9 de juliol de 1713.




ARA ÉS L’HORA es mobilitza per l'èxit del 9N amb una marató de trucades i un acte final el 7N a Barcelona
La campanya ARA ÉS L'HORA ha presentat les accions que tirarà endavant en la recta final de la campanya per a la consulta participativa del proper 9 de novembre per a garantir-ne l'èxit com la Marató 9N, l'acte final de campanya a l'Avinguda Maria Cristina de Barcelona, l'edició d'un fulletó o una bustiada a gran escala pel Sí-Sí.

Durant la roda de premsa de presentació, Muriel Casals, presidenta d’Òmnium Cultural, ha assegurat que “la nostra tenacitat ha tingut èxit i aquest èxit estarà representat el 9N amb urnes i paperetes”. En aquesta línia, Casals ha exposat que “les urnes del 9N reafirmaran la nostra dignitat com a poble”. La presidenta d’Òmnium també ha recordat que el 9N “és clau” per a poder guanyar “el partit definitiu”, en referència a unes eleccions plebiscitàries.

Carme Forcadell, presidenta de l’ANC, ha exclamat que “passi el que passi” d’avui i fins el dia de la consulta, “el 9N a les 9 del matí tothom a fer cua als col·legis electorals”. Forcadell ha recordat que "fem una consulta contra la voluntat de l'Estat espanyol” i que, malgrat això, cal fer un gran acte de denúncia de “l’Estat opressor” que “posa en qüestió la nostra llibertat d’expressió”.


***

dijous, 30 d’octubre del 2014

Tardor més que calenta

Si, tenim una tardor amb temperatures d'estiu. Ja fa anys que dura aquest estiu llarg que arriba a trepitjar la diada de Tot Sants i les menges d'aquests dies, que eren per suportar els rigors hivernals, gairebé no ens vénen de gust i en el seu lloc potser gaudiríem més de gelats confeccionats amb els fruits secs o de la fruita de la temporada.

Això ja ve de lluny, vaig recordar que fa anys, concretament l'any 1987, ja varem menjar els panellets a la platja de Sitges, i amb els nens varem poder saltironejar per l'aigua amunt i avall. Enguany, el dia 20 d'octubre vaig fer el primer bany de la temporada al mediterrani, atès que en tot l'estiu no hi havia anat, cosa força insòlita, i l'aigua estava al punt.

1 de novembre del 1987

A més de la pujada de termòmetres, tenim també la pujada de la temperatura política. Ignoro fins a quants graus arribarem, però l'escalfor va arribant i la maquinaria està a punt d'explotar, igual que el nostre cervell. No hi ha dia que comenci sense noves notícies de fraus, trames, difamacions, corrupteles etc. També ignoro on s'arribarà. S'ha de fer net d'una vegada. Hi ha molta feina a fer, i tots hi estem cridats. 





***

dissabte, 18 d’octubre del 2014

Un matí blaugrana

Mai havia estat als environs del Camp Nou. Era una assignatura pendent d'aquelles que vas deixant, que per ser-hi a prop penses allò de: un dia que hi hagi partit a la tarda hi anirem per veure l'ambient.....

Avui ens hem decidit i Déu-n'hi-do. La majoria de visitants eren estrangers malgrat que moltes activitats estaven restringides degudes al blindatge pel partit de la tarda, però només entrant al local del merchandising, ja albires el panorama que s'ofereix des de la porta, sobretot molts colors, tot mena de models esportius barcelonistes, conjunts, sabatilles, vestits de tots els colors, i conjunts que llueixen els porters....


Diversitat d'atuells: cantimplores, gots, tasses, termos...
Pels més petits: xumets, biberons, pitets, ossets de peluix...

I pilotes, moltes pilotes de diferents colors i dimensions, que feien força patxoca ambiental. Les parets amb grans fotografies dels jugadors que podies comprovar els que van depilats i els que no. El més divertit és la quantitat d'objectes petits que podies anar identificant a mesura que circulaves:  carteretes, encenedors, bolígrafs... i molts "pongos": reproduccions del camp de tots tamanys, quadrets, figuretes dels jugadors que molts costaven d'identificar, etc. etc.









Fora del recinte, les taquilles amb cues de gent, i els locals amb ofertes mengívoles, feien que el visitant es trobés com si estigués en una Fira de productes de diversa procedència, malgrat que el color imperant era el blaugrana com està manat. L'avi del Barça, amb la seva clàssica indumentària, estava assegut en un bar a la vista de tothom. Tot un espectacle!

Un petit oasi per seure i refrescar la gola, és al bell mig diguem-ne de la plaça central, ha estat un bon lloc per fer-la petar una estona abans de deixar el recinte.


Ha estat tota una experiència futbolera, i val a dir que ens ha anat bé per desconnectar d'una setmana que mai tant ben dit, ens ha tingut ben absorbits, seguint el procés polític que estem vivint al nostre país, com un joc d'escacs, amb tota mena de manifestacions, a través de les xarxes, comentaris en edicions digitals, corresponsals a l'estranger, i encara el que haurem de veure i sentir abans del N9N. Desitgem no decaure i seguir el camí que s'ha començat.

***

dissabte, 4 d’octubre del 2014

La vida al davant

A totes le ciutats del món, existeix el gueto dels marginats. Ja podem anar sumant segles, és un problema que no s'hi veu solució.  En la novel·la que he llegit escrita l'any 1975 l'autor de la qual Romain Gary, és un dels escriptors francesos més prolífic i controvertit, amb més de trenta obres (algunes signades amb el pseudònim Émile Ajar), i va rebre el premi Goncourt , defineix molt bé un grup social que sobreviu en un barri suburbial parisenc.

Una història tendra, explicada a través dels ulls d'un nen àrab que viu a la pensió d'una ex-prostituta jueva, ja gran, supervivent d'Auschwitz que malviu de la recollida de criatures petites procedents de mares que viuen del sexe i que no es poden fer càrrec dels seus fills. Aquesta dona, va rebent regularment xecs de les famílies que li depositen aquests infants esgarriats, i que ella els procura una precària subsistència.

L'autor ens descriu un sòrdid mosaic humà de personatges de barris baixos: jueus, àrabs, africans, travestits, prostitutes, i que anem coneixent a través de Momo, el nen protagonista, el nom del qual prové de Mohammed, malgrat que ell prefereix obviar-ho i que el nomenin Momo.

Tot el relat va donant voltes a l'entorn d'aquest pis-pensió, del barri on s'ubica, dels botiguers, de la personalitat de la seva mestressa, dels infants acollits i dels veïns peculiars que entren i surten també d'aquest pis singular.

L'autor posa de relleu vivències i reflexions a través d'un nen que arriba a l'adolescència amb un cervell privilegiat, atès que ha hagut de créixer espavilant-se per mitjà d'uns i altres i va reflexionant sobre la soletat, la vellesa, el racisme, el materialisme i l'eutanasia. De com persones sense res se solidaritzen amb els més desvalguts aportant-los companyia, ajuda física i compartint fins i tot els pocs recursos dels quals disposen. És una denúncia i un cant a favor de la solidaritat entre els oblidats.

És un llibre agre-dolç, d'una bona qualitat literària, i amb una gran fluidesa. Gens angoixant, més aviat entranyable i molt respectuós amb els col·lectius de pobresa que presenta.

L'escriptor Romain Gary nascut a Lituània va ser un fugitiu de la Gran Guerra i lluitador a la Segona Guerra Mundial amb l'exèrcit aliat. Imagino la seva experiència d'un país a l'altre, que fa que una persona hagi tingut vivències importants i que a través dels seus relats s'hagi servit per denunciar marginacions i situacions de degradacions personals. Malgrat els seus èxits literaris es va suicidar el 1980.

Cita inicial del llibre:
Ells van dir: "Thas tornat boig per culpa d'Aquell que estimes"
Jo vaig dir: "El sabor de la vida és només per als bojos"

(YÂFI'Î, Raoudh al rayâhî)


dilluns, 29 de setembre del 2014

Què dirien les sufragistes?

Hi han tantes decisions polítiques aquestes darreres setmanes, que t'agafen ganes d'entrar en debat cada dia. Entenc als columnistes de premsa que no tinguin prou temps per opinar sobre els esdeveniments que ens van omplint diariament de neguit i d'il·lusió a la vegada. Encetar un procés polític, és apassionant i també ple d'incerteses, però el món no hauria avançat si els seus habitants no s'haguessin bellugat dins de cada època. La Història la fem cada dia i hem de pensar amb les generacions que ens van succeint.

Per això mateix, l'evolució femenina sempre ha estat problemàtica. Passar de l'escombra a ocupar càrrecs polítics ha costat Déu i ajut. Ara bé, jo diria que encara hi trobem moltes mancances ja que ocupar un càrrec de vice-Presidenta de Govern, és un orgull quan el teu Cap et delega durant uns dies per manar, fer, desfer i organitzar discursos als incondicionals per rebre ovacions i afalacs.

Però, sempre hi ha un "però". Torna el teu Cap i content i satisfet de la teva tasca, et delega un afer important: Fer bugada, planxar i acondicionar el símbol característic del teu país, (vegeu)  doncs sembla que la dona que en tenia cura no era del tot eficient per fer-ho.

El Cap de família per demostrar el seu valer, i el seu talent d'home ocupat, ordena que l'emblema onegi a tots els edificis oficials i superi les dimensions dels possibles signes adjacents.


Dues dones amb carreres universitaries, amb titulacions de Masters i Post Graduat, tenen el privilegi de tornar a dedicar-se a les feines de mestresses de casa, rentar, planxar, i tenir cura de que els balcons estiguin endreçats i polits.

Què dirien les sufragistes si aixequessin el cap?


Ai las!

***


diumenge, 28 de setembre del 2014

Tarda de pluja i reflexió

Un diumenge a la tarda de pluja intensa. Ahir també va ser un dia intens pels catalans. Avui, en una tarda de calma interior que ajuda a la reflexió, aprofito per donar un cop d'ull a la premsa després dels fets que ens estan marcant als catalans sota el guió previst des del començament del procés. L'agenda es va complint fil per randa des d'aquelles conferències en les que varem participar, iniciades a Omnium Cultural i que una vegada començat el procés sembla que l'acceleració ens ha portat al dia d'ahir, i gràcies a tot un poble que hem obert els ulls i hem anat veient amb il·lusió un nou camí per la nostra nació prou menystinguda durant tres-cents anys.

Podem dir orgullosament que tenim uns intel·lectuals que gran qualitat. Veient la pluja des de la finestra, llegeixo a:

-Carles Capdevila. Al·ludeix als profetes polítics que no són capaços de demanar disculpes cada cop que la realitat s'entossudeix a desmentir els seus pronòstics.

-Vicenç Villatoro. Al·ludeix al President del Govern Espanyol, que diu que voler votar es voler ficar-se en un embolic.

-Pere Mas. Al·ludeix el compte enrera i la sortida a la Porta del Palau de la Generalitat al President Mas, amb la proclama predilecte: "Cap fred, cor calent, puny ferm i peus a terra"

-Marcel Mateu (Professor Dret Constitucional). És una qüestió política. No s'ho miraran politicament"

-Ignasi Aragay. Parla del Pujolisme i les fuites del relat oficial dels últims mites de la Transició. 
El consens pel dret a decidir, que inicialment no qüestionava la pròpia memòria democràtica, ara va més enllà i reclama regeneració interna, passar comptes, rellegir el passat amb ulls crítics. Ja no és possible només girar full. Ni només culpar Espanya. Hi ha també l'exigència de fer net a casa, de trencar amb l'statu quo.

-Toni Soler. Optimisme. Comença l'acceptació de la premsa internacional de les aspiracions catalanes. Poden passar moltes coses, anant malament ens haurem carregat de raons i haurem forçat al govern espanyol a desacreditar-se davant d'Europa. Com més optimistes siguem, més lluny arribarem.

Vicent Sanchis. Fer costat als funcionaris que no tindran cap coixí públic. Se la jugaran. Són del tot necessaris per arribar a un final que culmini la gran travessa. Els necessitem, Posem-los la xarxa perquè facin el salt necessari i ens salvin la dignitat. 

Editorial de l'Avui. Les urnes estan a punt i tothom sap que no serà senzill arribar-hi. L'enemic és fort, molt fort, i intransigent, molt intransigent. Un enemic que no cal menystenir però al qual cal recordar, amb tota cordialitat, que no és pas un rival perquè els catalans li ho considerin de manera inexorable, sinó perquè ha escollit governar contra uns homes i unes dones que considera la seva ciutadania. Els ciutadans d'un país democràtic no són només una dada estadística, ni un poble amb vot però sense veu. A la ciutadania se l'ha d'escoltar. Emancipar-se d'un poder sord és un simple exercici de llibertat col·lectiva. [sic]


S'ha fet de nit, i.... segueix plovent....




***

dissabte, 27 de setembre del 2014

...i seguim fent HISTÒRIA



clicar damunt

129è. President de la Generalitat M.H. Sr. Artur Mas

Decret 129/2014

(clicar en el Decret)


L'escenari (vegeu)

Una ploma Inoxcrom de fabricació catalana, color negre amb l'escut de la Generalitat que passarà directament al Museu d'Història de Catalunya

Una senyera de l'any 1982 restaurada a Mallorca, amb el màstil i peu de l'escultor Josep Maria Subirachs 

Una cadira de l'arquitecte Oscar Tusquets


i nosaltres que ho hem vist




***

dissabte, 20 de setembre del 2014

Londres 1931-1932

Una cosina anglòfila, gran coneixedora i entusiasta de Londres em va regalar aquest llibre pel meu aniversari fa sis mesos, el qual en un tres i no res l'he llegit, i tot sigui dit, s'ha m'ha fet curt.

Es tracta de la publicació de sis articles publicats per la Virginia Woolf a la revista Good Housekeeping entre els anys 1931 i 1932. Trobem un reflex de la societad londinenca explicats amb la ironia fina anglesa que l'escriptora sap proveir als seus lectors, i pinta un retrat d'aquesta metròpoli tot passejant pels carrers i observant el tarannà dels seus habitants.






La taula d'articles és la següent:

-Retrat d'una londinenca
-Els molls de Londres
-La marea d'Oxford Street
-Cases de grans homes
-Abadies i Catedrals
-Aquesta és la Cambra dels Comuns

Aquests dies hem viscut ben a prop tot el procés idependentista d'Escòcia i els debats dels Primers Ministres defensant les seves posicions d'una manera totalment democràtica. Per això, m'ha fascinat el darrer article del llibre, on Virginia Woolf exposa el neguit parlamentari de la Cambra dels Comuns. Poca cosa ha canviat a la Cambra des d'aquells anys fins ara. Amb una prosa excel·lent, ens posa de manifest un escenari que hem vist moltes vegades en talls de notícies d'aquell Parlament.

M'encanta aquesta descripció:

....És ben cert que la nostra Cambra dels Comuns, des de dins, no és ni noble ni majestuosa, ni tant sols està revestida d'una gran dignitat. És tant brillant i lletja com qualsevol altre edifici públic d'una grandària mitjana. El roure, evidentment, està vetejat de groc. Les finestres, evidentment, estan pintades amb lletjos escuts d'armes. El terra, evidentment, està cobert amb franges de catifa vermella. Els escons, evidentment, estan coberts de cuir durador. Arreu on es miri, no es pot evitar de dir "evidentment". És una assemblea desendreçada, d'aspecte informal.......

i va cotinuant, amb aquesta ironia clàssica. Una altra perla:

.. En altres paraules, mentre una escoltava el ministre d'Afers Estrangers que s'esforçava per guiar les nostres relacions amb Alemanya, semblava clar que aquests homes d'aspecte ordinari i enfeinat són responsables d'actes que romandran quan les galtes vermelles i els copaltes i els pantalons de quadres siguin pols i cendra. Afers de gran importància, que afecten la felicitat de les persones, els destins de les nacions, estan aquí enfeinats cisellant i gravant aquests éssers humans tan normals. Sobre aquest material d'humanitat comuna cau el segell d'una enorme màquina. I la màquina mateixa i l'home sobre la qual desendeix la màquina són tots dos vulgars, sense faccions, impersonals..

Crec que mai és tard per descobrir aquesta escriptora, assagista i crítica, aclamada per la seva sensibilitat moderna i les innovacions estilístiques de la seva prosa com diu la solapa de la publicació.

***

Londres 1926 - foto trobada a la xarxa





"La fascinació de passejar pels carrers de Londres prové del fet que mai no hi trobes dues persones iguals; cadascú sembla ficat en algun afer privat i propi" 

Vírginia Woolf



dissabte, 13 de setembre del 2014

De dos en dos

Dos llibres, dues escriptores, dues èpoques, dues dones i dues maneres d'afrontar les realitats de la vida.

Acostumo a endur-me literatura per llegir quan ens desplacem de viatge, és una companyia que mai fa nosa i t'acompanya en moments de lleure personal. Vaig anotant en una carpeta de l'escriptori de l'ordinador, títols que la gent va recomanant i quan preparo la maleta, l'obro i dóno un cop d'ull a la relació que he anat acumulant. És llavors quan vaig a la Biblioteca a buscar els títols triats. Aquesta vegada han estat aquests:

La venedora d'ous. Una novel·la dedicada a una dona pagesa que porta una granja en companyia del seu marit i els seus fills. No coneix altra cosa que el treball de pagesia al qual es dedica en cos i ànima, des de la sortida a la posta del sol. Casada des de molt jove, no coneix altra vida que aquesta. Per sort sap llegir i escriure i pot ajudar al marit amb els comptes, el qual és un bon home, malgrat la carència d'uns mínims coneixements escolars. La granja està situada al sud d'Alemanya i l'acció s'ubica el 1936. La guerra va capgirant tota la situació familiar.

El canvi que es va produint en la persona d'Eva, la venedora d'ous, durant la dictadura nazi, és el gran repte que l'escriptora ens vol mostrar d'una dona ingènua i senzilla que va adquirint coratge a causa d'esdeveniments impensables, i va entenent el món que l'envolta i que ella mateixa no ho hauria pogut imaginar.

Sempre narrada en primera persona, analitzant els sentiments més íntims, fent-se preguntes, trobem un personatge molt generós que amb inteligència sap donar la volta a totes les situacions amb les que es va trobant.

És la primera novel·la de la seva autora, Linda D. Cirino, nascuda a Brooklyn i descendent d'emigrants polonesos. Un relat senzill i tendra pels qui ens agrada intimar amb els sentiments.


Miracles perversos. Aquesta novel·la l'autora ens endinsa en una espècie de joc misteriós que no es deslloriga fins al final, on una dona en aquest cas, moderna del nostre temps, vídua d'un famós escriptor, es troba rebent correus electrònics anònims d'assetjament, sense possibilitat de resposta, d'algú que la coneix perfectament i que a base de mentides entrecreuant ficció i realitat, la fa ballar al so que vol.

Carme Torras va guanyar el XXè Premi Ferran Canyameres amb aquesta novel·la el 2011. És una narració de les que qualsevol lector que vulgui un repte, l'ha de llegir. És completament imprevisible, ja he dit que fins la darrera pàgina no es treu l'entrellat. És una novel·la que entreté al lector a la vegada que la dosi d'intriga et va portant a desitjar arribar al final en un curt termini. Crec que és un relat molt imaginatiu i surt dels estereotips establerts.



***


dijous, 11 de setembre del 2014

Diada Nacional 2014


1714 - 2014

Tricentenari


FELIÇ DIADA


***

diumenge, 31 d’agost del 2014

Barcelona centenària

Aprofito unes horetes del darrer dia d'agost per comentar lleugerament, la novel·la que m'ha entretingut aquest mes, aprofitant les tardes de tranquil·litat que hem tingut al barri.

Vaig llegir que aquesta novel·la recentment publicada, és l'òpera prima de Carme Melchor, després d'haver-se documentat força temps. M'agraden les novel·les històriques i he pogut comprovar que els fets de fa cent anys, els ha sabut incloure dins d'un ambient obrer barceloní de Ciutat Vella, el qual s'acosta molt als records que en tinc també jo de les converses entre la meva mare i àvia, filles del barri de Ribera quan comentaven la vida d'aquell barri i els esdeveniments que havien viscut.

 Aquesta novel·la amb el títol de "La Filla de l'escocès", és un producte ambiciós de 551 pàgines, però que ha sabut interessar al lector, amb un argument que ha adaptat fets reals amb novel·la negra.

Al principi de la lectura em decebia el seu llenguatge planer i ingenu i vaig pensar que potser no era el tipus de relat que a mi m'agrada com a repte lector. La narració segueix aquest ritme en totes les seves pàgines. Aleshores vaig copsar que era com si estigués llegint una novel·la de fa cent anys, i així me la vaig prendre durant tota la lectura. Els personatges són molt variats n'hi han de molt bons i de molt dolents. Uns d'ingenus i altres de murris. De molt tendres i de molt sarcàstics. Tot un ventall de gent que envolten aquest rerafons intrínsec.

La novel·la és distreta, i la intriga que es va teixint arrant d'un assessinat, fa que, encara que moltes coses són previsibles, et va enganxant a la lectura per saber com s'ho ha manegat l'escriptora per no deixar cap fil sense lligar. El resultat final és òptim.

De totes maneres, només per recordar els fets històrics de les tensions socials de l'època, i esdeveniments que fan paral·lelisme amb el que estem vivint en els nostres dies, val la pena de donar un vot de confiança a aquesta novel·la de la Carme Melchor.

***


dimecres, 27 d’agost del 2014

Guerres i cavalls de Troia

No només els mediterranis hem estat capaços d'aguditzar l'enginy per enganyar a l'enemic i introduir-nos en els seus dominis dins un cavall de fusta. Aquesta gesta, popularitzada a l'Eneida, encara es fa servir en les guerres que malauradament van sorgint en el nostre segle XXI, i de difícil aturador.

Dia si, dia també, ens comenten que no es veu clar que els camions d'ajuda humanitaria a la frontera ruso-ucraïnesa, siguin totalment per això: ajuda humanitària, ja que no es deixen revisar per les institucions neutrals. La desconfiança cap a la Federació Rusa,  per part d'occident, és total. La política de despatxos no es posa d'acord. Si un President és murri, l'altre ho és més. L'aferrament a les cadires és fort, i sempre és el més débil qui en surt perjudicat, el poble. Les trinxeres ja estan obsoletes, i una vegada més torna a ser la població civil quí pateix les consequències d'unes guerres que indiscriminadament porten a la misèria i destrucció. Les vides humanes no importen, els cavalls de Troia tornen a actuar segle rera segle.

Palestins i israelians no poden conviure. Un altre cavall de Troia en aquest cas són els escuts humans dins els edificis ocupats per les guerrilles palestines enviant coets a l'estat veí, el qual es defensa amb maquinaria molt més sofisticada.  Altra vegada el més dèbil en surt perjudicat amb milers de morts en pocs dies de guerra oberta.

L'any vinent farà cent anys de la tragèdia del trasantlàntic Lusitània que feia la ruta Estats Units-Gran Bretanya. Un vaixell preparat per fer grans travessies amb tota mena de luxes i comoditats. A la gran guerra els alemanys van empendre fortes ofensives submarines contra els aliats, i el torpede que va fer l'enfonsament del vaixell just arribant a les costes britàniques, va ser precisament un submarí alemany que va alegar el transport d'armes a les bodegues. Encara ara no s'han posat d'acord amb aquestes manifestacions, el cas és que van morir més d'un miler de persones innocents també.



Amb tot, em pregunto, si algún dia s'acabaran les hostilitats de la humanitat. Sóc extremadament pessimista en aquest afer. Van passant els segles i no sembla que millorem.

***