dimecres, 24 d’abril del 2013

L'endemà

Tot ha tornat al seu lloc. Les roses lluint dins els gerros domèstics. Els llibres a punt de ser llegits. És l'hora de fer números (com diem els catalans), i l'anàlisi amb les corresponents discrepàncies enguany de quí és considera mediàtic i qui no, han fet córrer molta tinta. Ningú vol ser-ho, però importa això? El temps valorarà les trajectòries de cadascú i només la sort o el talent sobreviuran en aquesta nostra disortada terra de tants caps tants barrets.

Després de la disbauxa, tots hem continuat amb la nostra quotidianitat. Tenim aquest esperit de tornar a la realitat. El llibre més venut ha estat VICTUS, les dues edicions castellà/català s'han venut per igual. L'autor el va escriure en castellà. Personalment m'agrada llegir els llibres amb la llengua amb la qual han estat escrits. La pena és que no pugui llegir en altres llengües que no siguin les nostres, incloent les seves variants dialectals, aleshores la meva elecció és en català i comprovo que tingui una bona traducció.

Aquest matí al sortir de casa i veure que encara penjaven senyeres als balcons, m'ha fet recordar totes les desfetes històriques de la nostra ciutat, des de Almansor el 985, la guerra de Sucessió el 1714 i en certa manera la Guerra Civil del 1936. Sempre ens hem tornat a posar a treballar i amb penes i treballs aixecar el nostre país.

Tornem a tenir feina i molta, això de treballar en sabem molt,  però la unitat és el que costa més, i això també és un defecte que hauríem de superar.

***


dimarts, 23 d’abril del 2013

Sant Jordi

Any rera any, Sant Jordi marca una Diada molt nostra com a patró de Catalunya amb una fonda penetració popular d'exaltació dels valors nacionals i de servei a la cultura i a la fe.

Ramon Llull ens va simbolitzar la imatge com a valor de la lluita davant les adversitats.

Coincidint amb la Festa del Llibre, s'ha aconseguit que aquest esdeveniment traspassi fronteres i fins i tot escriptors d'arreu del Planeta s'acosten també als nostres carrers per donar a conèixer i promocionar les seves publicacions, moltes vegades autoeditades, per aconseguir contribucions econòmiques per millorar projectes per als més desvalguts.

És un dia que tothom surt al carrer, actualment hi ha tanta gent, que els llibres no es poden ni fullejar. Els venedors de roses arriben a embafar, però la rosa, l'altre símbol d'aquesta Diada és un regal d'obligació moral. No concebiria un Sant Jordi sense rosa ni sense llibre.

Els lectors que tot l'any ens agrada estar a l'aguait de les novetats editorials, no ens preocupa en absolut, la mediatització del sector. Això seria una pedanteria insultant. Crec que tothom té dret a escriure, i la gent a llegir. La qüestió és que es llegeixi i la maduresa lectora ja farà seleccionar de mica en mica el valor de la paraula escrita. Les editorials es valen de tot tipus de publicacions per anar subsistint i això és bo. Que fariem sense llibres? No m'ho puc imaginar.

Els escriptors diuen que és un dia fantàstic per conèixer als seus lectors. Ha de ser interessant poder conversar amb les persones que saps que han estat receptores de les teves idees. Les cues per aconseguir signatures han esdevingut també un clàssic, és una interrelació que es dóna aquest dia d'una manera generalitzada.

També els actes que es convoquen abans i després de la Diada, tenen un significat especial. Lectures  escenificades, recitals poètics, presentacions amb tot tipus de personatges: polítics, periodistes, editors, etc. Sant Jordi té màgia, esdevé una manera de ser, i una manera de conviure amb la cultura. Quan algun any no he pugut viure aquest dia, per motius diversos, puc dir-vos que ho he trobat a faltar!



FELIÇ DIADA

***

diumenge, 21 d’abril del 2013

El Passeig de Gràcia

Tal com el seu nom indica, el Passeig de Gràcia és per passejar-hi. Ho faig sovint i no me'n canso mai. Sempre trobo el que busco, exposicions, llibreries, cafeteries, aparadors i botigues per tafanejar, i turistes, molts turistes. Fer un cafè i badar veient-los passar, és d'aquells plaers cotidians dels que deixen sempre un bon regust.

A les exposicions de La Pedrera no s'hi pot passar de llarg. Ara hi tenim una mostra de les fotografies de Chema Madoz, un artista l'obra del qual és propera a la poesia visual.

Recordo que quan vaig obrir el meu altre blog, Lluna de Març, vaig tenir la idea de que em servís per projectar-hi algún tipus de fotografies sense paraules per deixar anar la imaginació, però la meva capacitat artística no és tant reeixida com aquests creadors que ens mostren aquest món de metàfores amb els objectes cotidians que ens envolten.  

L'exposició finalitza el 28 de juliol, i m'atreveixo a recomanar-la a les persones que els agrada Joan Brossa atès que hi trobaran moltes semblances. Són treballs d'un enginy peculiar, de joc imaginatiu en blanc i negre i que amb una sola vegada potser no n'hi ha prou. Cal aturar-se davant de cada fotografia i deixar-se anar.

El mes de febrer, la cadena estatal TV2, va emetre un reportatge sobre aquest artista, el qual enllaço seguidament. Veurem un artista-fotògraf d'art contemporani, poeta de la imatge creador d'un món propi. Malgrat que la durada és de 58 minuts, crec que és força interessant, i animo a dedicar-hi aquests minutets qualsevol dia, a qualsevol hora, o abans d'anar a dormir.



***

dijous, 11 d’abril del 2013

Novel·la gràfica

Avui s'inaugura a Barcelona el 31è Saló Internacional del Còmic.

No he estat mai aficionada al còmic en edat adulta, malgrat que en la meva infancia un dels meus records entranyables, és de quan els dissabtes al migdia el pare ens portava els "tebeos" cada setmana i els dedicàvem les tardes d'aquell dia, i una vegada llegit el que ens pertocava a cadascún, ens l'intercanviàvem entre els germans. Això si, he descobert fa poc la novel·la gràfica i haig de donar les gràcies al Club de lectura per aquest afer.

Després de Persèpolis i de fullejar altres exemplars gràcies a la nostra bona amiga la Susanna, vaig atansar-me a la Biblioteca per remenar una mica la secció de còmics, i vaig decidir-me per un llibre que a primera vista em va semblar interessant. Després a casa i consultant a Google, vaig descobrir que el volum en si, havia rebut també el premi France Info 2013, igual que Persèpolis, no vaig anar pas desencaminada en la tria, el meu "ull clínic" va resultar òptim.

El coche de Intisar, és el retrat d'una dona moderna al Iemen. El guionista és en Pedro Riera, un periodista català, que ja havia escrit altres novel·les, el qual va acompanyar a la seva dona a viure a aquell país durant un any. La inquietud que li va suposar la segregació de sexes d'aquella societat, el va conduir a realitzar una investigació i va entrevistar a una quarentena de dones iemenites, la qual cosa va concloure en la publicació de la novel·la gràfica il·lustrada per Nacho Casanova, dibuixant aragonès, on trobem un treball d'aquests dos autors els quals ens mostren un país on homes i dones fan la seva vida per separat, i xoca la rigidesa del blindatge del món femení de cara a les mirades externes.

He trobat que és una publicació interessant amb uns continguts adicionals al final del llibre que reflecteixen força un món que manté costums ancestrals i socials, i que impedeixen el desenvolupament d'un país àrab que és el més pobre i malnodrit dels països islamistes actuals. Tot està organitzat perquè el món d'homes i dones no convergeixi mai. És la culminació de dues societats paralel·les i un malson per la independència de la dona.


Nacer mujer en Yemen

[Como todos vosotros, tuve ambiciones que llenaron mi juventud de sueños vividos sobre lo que queria, y lo que llegaría a ser. Mis sueños aguardaron inocentemente a poder ver la luz, totalmente ajenos al enemigo que acechaba inquieto para enterrarlos. Para mí eran legítimos: mi derecho a vivir y a trabajar... "Ellos" los veían como síntomas de locura y de rebeldía, y entonces tome consciencia de ese enemigo que intenta aniquilar mi identidad a cada giro que toma la vida, únicamente a causa de mi género. En este momento odié el cuerpo con el que había nacido, pues parecia limitarme y definirme, independientemente de mis ideas y de mis actos. En cambio, si hubiera nacido hombre, habría satisfecho mis ambiciones. Pero eso habría sucedido a costa de haberme convertido en un ser ordinario y sin rostro, como son la mayoria de hombres en Yemen. Y vosotros no estariais a punto de leer mi historia y la de otras como yo. Y yo no estaria tant orgullosa de mis logros, pués cada obstáculo que he superado ha hecho que mis éxitos sean mucho más dulces].

Una mujer yemení




***


diumenge, 7 d’abril del 2013

És cosa de dones

Els homes al llarg dels temps han cregut moltes vegades que els afers de dones són cosa d'elles mateixes. Els sentiments femenins han estat considerats "cosa de dones" i ells han anat fent la "viu-viu" en solitari per aquests "mons d'homes". En el segle XXI potser estan canviant les coses, però encara hi han residus que s'haurien d'anar escombrant. Stefan Zweig va ser un escriptor que va saber plasmar en les seves novel·les aquests sentiments tant íntims difícils de compartir, i ens ha deixat un llegat literari que mai deixa de sorprendre malgrat vagin passant les dècades.

Aquesta setmana he manllevat dues novel·les de la Biblioteca, molt curtetes que gairebé en una tirada es llegeixen. Les dues ens parlen d'quests sentiments amagats que portem les dones i que degut a la dificultat de compartir-los, van fent forat en l'interior de la persona i li van danyant l'esperit creant obsesions incontrolables. Això ens exposa Zweig en Carta d'una desconeguda amb una prosa delicada que ens captiva des de les primeres ratlles, deixant-nos en suspens fins el final. És una novel·la de només 90 pàgines, però d'una gran bellesa descriptiva de sentiments.

[No em vas demanar com em deia ni on vivia: per a tu tornava a ser solament l'aventura, l'ésser anònim, l'estona fogosa que s'apaga sense deixar rastre en el fum de l'oblit.]

Segueixo amb Zweig per completar aquestes històries de sentiments.
Vint-i-quatre hores en la vida d'una dona. També amb només 109 pàgines, la capacitat narrativa d'aquest escriptor ens descriu amb la seva finor d'estil, un altre comportament femení i aquesta vegada d'una persona madura que relata a un desconegut, unes vivències ben peculiars d'unes hores de la seva vida. És un relat que no es pot deixar. El ritme es va incrementant pàgina a pàgina. Sembla impossible que hagi pogut ser escrit per un home. Descriu perfectament els neguits femenins i com una passió pot sorgir en qualsevol moment i que una curta durada pot pesar com una llosa per la resta de la teva vida.

[Tan sols les persones que han viscut allunyades de la passió pateixen, si mai la senten, aquestes explosions sobtades, aquests cops huracanats, com d'allau; en aquells moments, anys sencers de forces no utilitzades els rodolen pit avall.]

Quan fa temps que no s'ha llegit literatura dels segles XIX i XX, ve de gust tornar-se a aproximar a aquells escriptors que van deixar empremta i van ser força prolífics. Reconforta reviure aquests escrits, d'una brillant tècnica narrativa i tornem a gaudir d'una prosa que va ser avantguarda cultural d'una època i un temps.

***