dimecres, 25 de juliol del 2012

Exposició angoixant

Dmitri Prigov
Aprofitant un matí lliure atès que no tenia necessitat d'omplir el frigorífic per manca d'avituallament, he decidit atansar-me al Centre ARTS SANTA MÒNICA, per visitar l'exposició d'Art Contemporani rus en el qual es mostra l'art dels guanyadors del Premi Kandinski dels anys 2007-2012.

Sempre s'aprenen coses. He trobat la següent ressenya d'una nota de premsa del Centre Santa Mònica que diu això:
 
-->
La fundación ArtChronika fue creada y es presidida por Shalva Breves, el editor de la revista más importante de arte en lengua rusa, ArtChronika, que tiene por objeto la promoción del arte contemporáneo en Rusia. Para lograr este propósito, el Premio Kandinsky fue creado el 2007, y se considera uno de los mayores premios nacionales de arte contemporáneo de Rusia. El premio se ha convertido en todo un símbolo de las más significativas tendencias de innovación y perspectivas sobre el arte. El arte ruso hoy necesita desarrollar los contactos con el resto del mundo, y el Premio Kandinsky hace mucho para solucionar este problema mediante la organización de exposiciones en el extranjero. Las obras de los ganadores y finalistas del Premio Kandinsky han sido exhibidas con gran éxito en Riga, Berlín y Londres.

L'any 2009 vaig fer una sèrie de cursets d'art, un dels quals d'art contemporani del segle XX, en el que ens varen parlar precisament de Vassily Kandinsky, professor de la Bauhaus, creador d'escoles d'avanguarda i vaig fer-ne una petita menció en el blog. Avui, en l'exposició he pogut veure les obres que durant els anys 2007-2012 han estat guanyadores del premi que porta el seu nom.

La veritat, són obres força angoixants. Després de la caiguda del imperi soviètic i del comunisme, Rússia cerca de nou la seva identitat. Els artistes russos contemporanis, volen demostrar el caos que es troba immersa aquella societat en un nou moviment en l'art rus que encara no té nom.

L'exposició està repartida en tres àmbits i tres pisos:

I- Caos Material. L'estètica de les coses "dolentes", o l'art contextualista.
II- Desordre social. Performance tiranicida i reportatge artístic.
III-L'esfondrament dels sistemes. Simbòlics canònics de l'Església.

M'agrada l'art contemporani i no m'ha desagradat apropar-m'hi, però és una exposició que no deixa indiferent, més aviat surts amb una dosi d'angoixa que no estem precisament en un moment gaire animat per constatar uns fets que a casa nostra també hi podem trobar algun paral·lelisme. 

Després, per treure'm una mica les cabòries, he enfilat cap a la Barcelona vella i m'he barrejat amb els turistes que anaven a la recerca de captar imatges boniques de la ciutat pel seu àlbum de vacances. He explorat nous indrets que potser havia passat per davant infinitat de vegades, però sense posar-hi atenció. Sempre es poden fer descobriments imprevistos

***

dilluns, 23 de juliol del 2012

Fum i foc

Aquest matí m'he despertat amb olor de fum. Atès que acostumem a dormir amb la finestra oberta, he pensat per un moment que procedía d'un veí que a la casa del costat té al terrat un espai força gran (la casa és seva) en el qual tenia un hort i també mols dies feia carn a la brasa. Al recobrar la consciència del tot, he recordat que el pobre home fa mesos que va morir i per tant aquella flaire no podia venir del seu hort. Per un  moment també he pensat amb l'incendi de Portbou, ja que vaig anar-me a dormir amb una certa  intranquilitat i podía ser suggestió, però no, ni suggestió ni res, era el fum de l'incendi de l'Empordà que ens ha vingut a la ciutat, les càmeres de TV3 ens ho han confirmat i també la crida que feia Protecció Civil per mitjà dels meteoròlegs de que la gent no truqués més al 112.


Recordo que l'any 1982, ens va fer uns dies d'estiu de calor espectacular. Crec que varem arribar a la ciutat a més de 40 graus. Jo estava embarassada de la meva filla i em passava el dia a la dutxa. Va ser quan a Castelldefels i al Garraf es va declarar també un gran incendi, les cendres del qual també van arribar a la ciutat de Barcelona i ens va quedar el balcó ben brut i veiem les volves de cendra com si fossin flocs de neu.

Foto: Veïns de Castelldefels


He trobat a Internet una crònica de l'Associació de veïns de Castelledefels amb aquesta única fotografia i el comentari del qual comença així:

EL INCENDIO FORESTAL

El lunes, 5 de julio de 1982, Castelldefels sufrió las consecuencias de un gran incendio forestal que duró dos largos y angustiosos días. Los equipos de emergencia aconsejaron la evacuación de algunas de las viviendas de los  barrios limítrofes al Parque Natural del Garraf. Las cenizas del incendio llegaron a diversas poblaciones del Baix Llobregat, e incluso a la misma ciudad de Barcelona....

Aquest matí a la tertúlia de COMRadio, en Vicenç Sanchís ha dit una frase que m'ha agradat.


"Tenim boscos mediterranis, però les persones també sóm mediterrànies", referint-se a la manca d'escrúpols a l'hora de pensar en les conseqüències que un gest mal gestionat, podía representar, com la deixadesa de llançar objectes des dels cotxes o de com quedaven els carrers i places després de qualsevol esdeveniment.

A hores d'ara l'incendi de l'Empordà encara no està controlat. Tenim l'esperança que aviat s'aturi. El foc i l'aigua són dos elements que fan veritable por que quan es descontrolen a vegades sents molta impotència,  però crec que tenim la sort que en el nostre país hi ha gent prou experta i responsable a més de molts voluntaris que estant fent tot el possible per evitar caure en aquest desànim.

***

  

dissabte, 21 de juliol del 2012

El fet de compartir

Sempre he estat lectora de llibres, a temporades més i a temporades menys. A l'estiu m'agrada rellegir alguns dels que m'havien agradat en temps passat i no sempre tinc les mateixes sensacions. Les persones canviem amb els anys i l'entorn evidentment també, però sempre trobo alguna frase o pensament que són perfectaments vius i que fan aturar-m'hi uns instants per interioritzar-los, la qual cosa justifica la relectura i em fa feliç. Penso que els llibres sempre t'esperen i que et van fent l'ullet des de la lleixa perquè recordis que els tens allà per donar-te una segona oportunitat.

També per viatjar m'agrada escollir un llibre amb una certa relació amb el viatge que vagis a fer, o bé abans, durant o després. Això m'ho va fomentar un excel·lent guia que varem tenir a Turquia. Un xicot professor universitari que ens va deleitar amb els seus coneixements de la història que anàvem aprenent a través de les nostres visites a aquell país i ens va estar recomanant literatura que tenia a veure amb el tarannà local. Des de llavors que em procuro aquest silenciós company de viatge que no falla mai i que durant les hores de trajectes llargs, ficada dins d'algun avió, et fa gaudir a estones de la prosa d'aquests autors procedents del país a visitar.

Una bona manera d'adquirir coneixements i poder gaudir d'un viatge, pel que a mi fa referència atès que la meva memòria necessita anar pas a pas, si més no puc fer-me un embolic de noms i llocs, m'és  pràctic el dia abans, a l'hora d'anar a dormir, fer un repàs a la guia de mà, de les coses que veurem l'endemà, així vaig preparada per les visites programades i que amb l'ajuda de la persona acompanyant (home o dona) que ens aporta els seus coneixements, acaba d'arrodonir les meves ganes de saber.

La veritat, sobre el tema de llegir, he anat progresant molt positivament amb els Clubs de Lectura. No hi ha res com compartir. Compartir les coses és important, però compartir vivències lectores, ajuda moltíssim a veure el món sota diversos prismes. La diversitat és alguna cosa més del que ens envolta. És la manera diferent d'interpretar el que algú altre ha escrit per donar el que es porta a dins, és en definitiva acceptar tots els punts de vista i gaudir d'aquests moments de comunió entre autor i lector. Per això m'agrada també molt llegir blogs de persones que opinen sobre lectures les quals em mereixen un certa confiança amb el seus criteris,  i em vaig apuntant els títols que em criden l'atenció per a decidir la seva compra o intentar trobar-lo en les Biblioteques que sortosament tenim darrerament ben fornides. Això si, a vegades quan em decideixo, els trobo tots compromesos. Això en certa manera també és positiu.

Llegir i viatjar per mí és un plaer. El primer estructura el cervell,  ajuda a reflexionar, em porta a sommiar i conèixer vivències personals de gent que ha viscut experiències de tots tipus. El segon em fa conèixer nous ambients, llocs i costums, patrimoni arquitectònic construït al llar dels segles, i que només havía vist en els llibres, compartir aquestes vivències amb companys i amics, fa que em faci il·lusió anar-nos retrobant.  He trobat bons amics i penso que és una manera de no quedar reclosos mirant-nos el melic cada dia.

***



dimarts, 17 de juliol del 2012

Vacances amb cabàs i espardenyes

A nosaltres, podien haver-nos encolomat el renom de "la parella del cabàs", car tot el sant dia anàvem amunt i avall amb la senalla penjada a l'espatlla, un sarrió dintre el qual traginàvem el nostre equip, que no era, ni de bon tros, el de l'excursionista habitual.
Sortíem de bon matí i feia fresca. Calia, doncs, abrigar-se amb un jersei gruixut. A mesura que el sol ascendia al zenit i l'exercici ens feia entrar en calor, calia deslliurar-se del jersei. Era molt pràctic dur una senalla per a desar-lo.
Amb el jersei carregàvem les ulleres i els llibres per si de cas descobriem un tocom acollidor agradable per a llegir. Els darrers dies, canvià el llibre per una madeixa de llana i agulles de fer mitja. Em vaig teixir un gec. La senalla era útil igualment per a entaforar-hi l'esprai insecticida, car, si no ens defensàvem amb la química, les males bèsties alades se'ns cruspirien...
La senalla servia també per a emmagatzemar-hi el paraigua plegable si el temps era incert....
No oblidàrem, tampoc, paper higiènic per a una emergència. Alguna vegada dúiem la màquina de retratar i, llargs, calia traginar els curts per a quan tinguéssim calor.......

Totes aquestes vivències les comenta Teresa Pàmies en el capítol IV del seu llibre Vacances aragoneses, les quals van ser descrites l'estiu del 1978.


Avui dia, després de 34 anys ens sorpren que es poguessin fer excursions d'una manera tant rudimentària. En aquella època, els "joves" ja anàvem amb motxilles i calçat apropiat.

A propòsit de calçat:

Capítol I - La Teresa ens comenta:

Sense cap consideració per les nostres espardenyes hem decidit prosseguir recolzant en el bastó per poder saltar de pedra en pedra. Així, l'excursió esdevé no sols un exercici per als músculs, sinó també per al cervell. Cal posar els cinc sentits a calcular les distàncies, la resistència d'un còdol, l'equilibri d'una llosa, la solidesa dels ossos dels nostres turmells i la rapidesa dels nostres reflexos. No té res d'estrany ni de vergonyós que de tant en tant fiquéssim els peus a la bassa, i si les freqüents relliscades i ensopegades no ens van fer caure a l'aigua llefiscosa caldria agrair-ho a la consistència del gaiato que ens vam fabricar en encetar la marxa.

Del blog LO VISTAIRE

El llibre està escrit l'any 1978, aprofitant la vena periodística de l'autora i ens descriu els paisatges de l'Alt Aragó, tal com ella i el seu home van viure unes vacances essent ja una parella sexagenària. És una reflexió optimista sobre l'inevitable vellesa a través de les peripècies pels corriols pirinencs.

 
El vaig comprar per Sant Jordi l'any 1979 i com tenim per costum ens el vam dedicar. Després de 34 anys he rellegit aquestes lletres i he refrescat la vida d'aquells indrets els quals també nosaltres haviem conegut i que fa només uns dies els hem tornat a recórrer perquè a més de la natura esplèndida, hi tenim lligams emocionals.

La Teresa Pàmies ens ha deixat enguany a l'edat de 92 anys; però, el seu humor, el seu sarcasme i la seva tendresa, encara els podem retrobar en els seus escrits que podem recórrer sempre que volguem fruir de l'encís del seu optimisme. Les persones pasem, però els records i les muntanyes perduren en el temps.

El Mont Perdut des de la vall de Vió




***

dissabte, 14 de juliol del 2012

El Gòtic Internacional

Gairebé no hi som a temps! El 15 de juliol tancarà l'exposició i nosaltres esperant, esperant, per poc que fem salat. Divendres ens hi varem atansar. Ha valgut la pena poder veure aquest esplèndid conjunt d'obres que ha reunit el MNAC per poder-nos-les oferir i per poder-les admirar totes juntes. M'agraden les exposicions temporals, ja que són força didàctiques i un es fa més el càrrec de conèixer part de la història que es vol representar. La ubicació del museu, amb la panoràmica de la ciutat al peus, tant si és de matí com de tarda és un lloc esplèndid que a més de poder gaudir de les instal·lacions acurades del seu interior, també es gaudeix del panorama exterior.

El segle XIV l'art a Catalunya va ser una de les etapes més creatives. Com sempre Catalunya, emmirallant-se amb el nord europeu va tenir artistes de primer nivell com Lluís Borrassà, Rafael Destorrents, Pere Joan o Bernat Martorell. Catalunya va adoptar aquest estil nou d'elegància i expressivitat.

Lluís Borrassà

Bernat Martorell




En la mostra destaquen les taules del Retaule de sant Jordi, de Bernat Martorell que es conserven al Lovre, i una de les que més em va agradar és aquesta, per l'estructura de les dimensions jeràrquiques, pels barrets dels personatges i els colors emprats a la taula.




També la selecció de manuscrits amb miniatures anònimes són dignes d'admirar. El cèlebre Missal de santa Eulàlia de la catedral de Barcelona, les il·lustracions del qual són atribuïdes a Destorrents, i que és conservat a la Seu, s'exposa també per gaudir-ne i contemplar aquells dibuixos artesanals farcits de forces del bé i del mal amb infinitat de detalls que no s'acaben de pair.


Rafael Destorrents

I aquí deixo les meves impressions. Una vegada més la història ens deixa constància de que tenim un país petit però creatiu i segle darrera segle, anem deixant la nostra petjada de modernitart artística emmig de grans mestres d'Itàlia per una banda i França i els antics Països Baixos per una altra. Ens hem traslladat en aquella etapa en que es va produir aquell nou estil resultant que és el gòtic internacional.

***



dimarts, 10 de juliol del 2012

Una troballa

Aquest llibre per mí ha estat una troballa. Durant unes horetes de "temps mort" que varem tenir durant la nostra estada a Ordesa, vaig estar furgant a la Biblioteca de l'Hotel i el vaig trobar. És un petit estudi de l'any 2007 sobre els Bunkers de la linia P que el seu autor José Manel Clúa Méndez va fer arran d'un testimoni que durant més de set anys va tenir al seu càrrec la construcció i supervisió d'una bona part de la línia defensiva d'Aragó. Aquest testimoni és el General Jesús Fontana Alcántara, oficial de l'Arma d'Ingeniers de l'Escala Superior.

Vaig estar força estona fullejant-lo i em va encuriosir i també em va interessar, atès que l'exemplar molt ben documentat, va ser per a mí una descoberta, atès que davant el desconeixement del tema,  observar les fotografies dels militars en els tallers de construcció, a més de fotografies també d'arxiu, de documents d'inspeccions signades, encara l'any 1969, amb el segell de "SECRETO", em va sorprendre. El llibre també exposava fotografies d'obres inacabades i amagatalls en diversos indrets del Pirineu d'Osca, per emplaçaments de metralletes.


Es veu que a partir de l'any 1944 fins l'any 1957 el govern de Franco va construir una gran línia defensiva dels Pirineus, on es van construir o projectar milers d'assentaments fortificats per por d'una invasió terrestre per part dels països veïns. Els arranjaments diplomàtics entre Espanya i les potències occidentals van paralitzar-ne la construcció.

L'autor d'aquest volum, en va publicar un altre d'anterior, la idea dels quals volen servir per cridar l'atenció d'unes construccions avui oblidades i amenaçades, perquè puguin ser recuperades amb finalitats turístiques i divulgatives com a part del patrimoni històric. Opino, que amb el soroll que es va  produir arran de l'aprovació de la Llei de la Memòria Històrica, dificilment se'n sortiran, almenys però serveixen perquè una tafanera com jo, n'hagi fullejat un exemplar, en una biblioteca perduda d'un Hotel de muntanya i faci servir el blog per donar-ho a conèixer.


Fofografia d'un bunker trobada a Internet
***
 


divendres, 6 de juliol del 2012

Pessigolleig muntanyenc

Quan arriba mitjans de juny ja ens agafa aquell pessigolleig muntanyenc de deliri per veure muntanyes pirinenques. Gairebé sempre, durant els anys de vida laboral, triàvem fer les vacances el mes de juliol per poder-nos ubicar a un lloc de Pirineu i passar uns dies veient i trepitjant els prats curulls de flors acabades de sortir després de les neus de l'hivern, ja que aquest mes està comprovat que és el més idoni per contemplar aquesta bellesa que la natura ens obsequia any rera any.

Ara ja amb la llibertat de no haver d'esperar que el mes s'acabi i sense pensar-nos-ho dues vegades, varem omplir les maletes una vegada més i el destí ha estat el Pirineu aragonès, per tornar a gaudir de les seves valls, els seus pobles i poblets, que sempre estant a disposició dels visitants oferint-los els seus serveis i la seva exhuberant flora i fauna.

Després d'un hivern força sedentari, necessitàvem bellugar les cames per trepitjar pistes i endinsar-nos per les valls d'aquest Pirineu que tenim relativament a prop, però la incògnita era que les nostres cames ja no són com les d'abans i necessitem més temps per conquerir els objectius. Malgrat tot no ens podem queixar. Vam poder fer cinc horetes de caminada a la Vall d'Ordesa, entre anada i tornada, això si, fent fotos, contemplant arbres, floretes, animalons, cascades, ... xino-xano, ja que no ens esperava ningú i el que es tractava era gaudir de l'entorn sense pressa. Posar els peus en remull després d'una estona de camí abans de fer un mos, és un plaer indescriptible.




Han estat uns dies de molta calor, excepte un dia que no ens va ploure, però que feia una ventolera freda que enlairava les pedres i varem haver de cobrir-nos amb els anoracs que pensàvem no haver de menester.

Una bona pensada va ser apuntar-nos a una excursió amb un tot-terreny que ens va portar als miradors d'Ordesa a uns 2000 mts. i que des dels quals ens va permetre contemplar tota la vall des de la Pradera fins a la Cua de Cavall, a més dels Pics emblemàtics de les valls. Unes vistes esplèndides. Els conductors-guia de la comitiva, xicots dels pobles aragonesos de l'entorn, ens van anar comentant el canvi de vida que havia suposat per aquelles comarques, l'arribada del turisme que ha fet que tornessin a poblar-se amb noves vides els poblets els quals havien sofert la forta davallada migratoria dels anys seixantes. Aquella vida ha canviat radicalment en relació amb les feines feixugues que comportava aquella pagesia. També ens anaven ensinistrant amb la flora de l'entorn a mesura que guanyàvem alçada, fent-nos observar el canvi que anava produint-se amb la vegetació, la qual cosa encara és força desconegut per molta gent de ciutat que només veu arbres des del balcó del seu carrer.




No té res a menysprear la Vall de Bujaruelo. Una pista apta per utilitaris, et porta al refugi on es deixen els automòbils i creuant a peu un pont romànic, un circuït ornitològic d'una horeta de durada pel costat del riu, et porta a un indret a sentir ocells de bosc, a veure vaques pasturant, boixos, arbres i tota mena de flors, fins i tot vàrem poder collir les primeres maduixes boscanes. Una font fresca a mig camí ajuda a  apaivagar la set, i tornes al refugi, en el qual una parella jove amb estètica típica dels refugis de muntanya, t'ofereix a més d'acolliment, poder dinar i reposar una estona abans de tornar a empolsinar-nos novament a la pista. Oi que sembla un conte de follets?  doncs és una realitat!






Han estat uns dies tranquils, mancats d'estrès, amos de nosaltres mateixos a més de força interessants a nivell personal.




De tornada a la plana, aprofito per acabar aquest petit apunt amb una instantània del castell de Monsó, on ens vàrem aturar per fer un descans i seguir ruta fins a casa.



***