dilluns, 31 d’octubre del 2011

Samhain (Festa dels Morts)


A la ciutat de Reus tenim Carrutxa el Centre de recerca i difusió del Patrimoni etnològic i la Memòria històrica, del qual per mitjà del Departament de Cultura de la Generalitat, n'he tingut coneixement i són gent molt activista en el que es refereix a cultura tradicional.

Tafanejant al pare Google he trobat que aquest Centre ha penjat una introducció de les Festes de Tots Sants a Catalunya, la qual he trobat molt interessant i em permeto la llibertat d'annexar-la en aquest apunt per si a algú li fos d'utilitat (aquí)

Abans que arrelés als nostres indrets els constums celtes de la Diada, i malgrat que aquests evidentment, van ser molt abans en el temps, tots tenim els nostres records de la família al voltant de la taula menjant panellets fets de la mare, i castanyes torrades que a vegades se sucarrimaven massa o a vegades massa poc. Al voltants del foc, els que sóm de ciutat no hi podiem estar, però si les preparacions de comprar ingredients i decidir de quins gustos ens agradaven més els panellets, ens portaven a celebrar aquest dia i que aleshores els petits ignoràvem que existíssin en altres contrades, una altra manera de celebrar-ho.

És curiós com les tradicions es van barrejant i es van transformant. Per això és bo que ha hagi qui vetlli per aquestes pràctiques i d'una manera entenedora i didàctica posi de manifest els costums del pobles. Carrutxa ho fa, i des d'aqui el meu agraïment.

Logo de Carrutxa extret d'Internet

***


divendres, 28 d’octubre del 2011

dilluns, 24 d’octubre del 2011

Flaires del passat

Una vella coneguda olor -J.M. Benet i Jornet

Ha començat la temporada teatral a Barcelona amb obres força interessants. No tot es pot veure, però les ganes hi són. Per començar, a la Sala petita del TNC, trobem una obra que el seu autor la va escriure  quan tenia només 22 anys i reflecteix la societat treballadora, que en aquells moments hi havia en el barris del nostre país. És potser una obra teatral menor, però la direcció, els actors i la posada en escena fan que el públic passi una bona estona i els que l'any 1962 no havíem arribat a la majoria d'edat, ens fa recordar exactament la problemàtica que teníem, sobretot les noies, respecte al tracte amb el sexe contrari, essent llargament controlades per mares i veïnes que tafanejant darrera les persianes, observaven les nostres anades i vingudes de la feina a casa, i havent de donar explicacions constants d'algún retard ocasionat per motius diversos.

Els homes ho tenien força més bé.  Tot els hi estava permès al·ludint necessitats pròpies del sexe i buscant matrimoni amb quí els pogués donar un futur benestant, malgrat que anés en contra dels seus sentiments, rebutjant ó manipulant a les noies que els hi eren fidels.

Un altre tema que també trobem exposat, és el possible enderrocament d'una part d'un barri, per contruir-hi una via ràpida. Als joves els preocupa poc, ja que volen sortir de l'ambient que els envolta i els més grans fent-se preguntes de a quin extraradi aniran a raure, convivint amb gent nouvinguda amb poques afinitats.

És un tema que en aquells anys se'n parlava molt, i personalment el vaig viure, atès que la ciutat volia renovar-se i molts barris van quedar tallats per aquestes vies que la fal·lera vial anava construïnt. Va ser quan van començar a sorgir les associacions de veïns i els joves dels sectors afectats, anàvem a informar-nos i gràcies als més agosarats, varen poder aturar algun d'aquells projectes.

Així doncs, benvinguda aquesta Vella coneguda olor que ens fa refrescar la memòria col·lectiva.

***



divendres, 21 d’octubre del 2011

El principi d'un final

Des de l'esperançadora trobada per la Pau a Donosti ens han estat anunciant el possible comunicat d'ETA proclamant el final de la lluita armada.  Ahir ens va arribar, amb les consequències que això suposa a tota la societat, la majoria amb mostres d'alegria sense un gran entusiasme degut a les reticències que això comporta a partir d'aquest moment.

Els que varem viure el terrorisme d'ETA durant el franquisme, ens venen a la memòria  els judicis sumarísims dels que van assessinar a sang freda persones adictes al règim per uns ideals que en aquella època podien tenir algun suport popular, però aquest conflicte de difícil solució, i després de ben entrada la democràcia, l'acció de matar per matar a qualsevol lloc de la Península, extorsionant al poble basc, segrestant a funcionaris, violant els drets de les persones innocents, i  fomentant la por, les generacions actuals ja nascudes en un estat de dret,  han pogut veure que no era aquesta la manera de defensar uns ideals, i que la llibertat ha de venir d'un treball minuciós i de les urnes.

Han estat 43 anys de sangs vessades que no han servit per a res. Per sort, estem al principi d'un final.  
Costa pensar encara en aquest final, queda molta feina per fer. L'esperança però ens fa pensar que els temps han canviat i que les persones també. El diàleg ha de començar, i confiem en la habilitat dels que han de fer-ho i molta paciència. S'han de fer les coses poc a poc i ben fetes. De moment però, hi ha un país que podrà dormir les hores que li són necessàries. Això és el que importa a partir d'ara.

***

dimarts, 11 d’octubre del 2011

Hem posat fil a l'agulla

El símbol de les tisores és present darrerament en la nostra societat, com a metàfora del que tots coneixem. Res més lluny d'utilitzar-lo en aquest apunt amb aquesta finalitat, ja que l'acompanya un fil i una agulla. El fil a l'agulla l'hem posat catorze persones unides amb els mateixos objectius: la lectura com a fil conductor de pasar-nos-ho bé, créixer personalment i intercanviar experiències i punts de vista relacionats amb aquesta activitat. Tot això evidentment, ajudats per la nostra conductora que amb criteri i enginy, ens encamina cap a aquests objectius.

Ens hem retrobat després de l'estiu. El grup és homogeni i divers. Aquesta diversitat ens uneix per debatre criteris i punts de vista diferents analitzant literatura i descobrint en ella idees i formes d'expressió, fent enriquir la nostra manera de veure el món i adquirir coneixements.

El primer dia no portàvem cap llibre llegit per comentar, però un text fragmentat de l'escriptor gallec Juan Farias, traspassat l'11 de juny d'enguany,  (enllaço amb Wikipedia) que ens ha portat la nostra guia, ens ha fet aturar uns instants i reunir-nos en parelles, per debatre els continguts.

El fragment que ens va tocar llegir i exposar a mi i a la meva companya, servirà per finalitzar aquest petit apunt, esperant la propera trobada mensual en l'indret que ens acull, la Biblioteca Francesc Boix.

...
Leer, participar, es hacer literatura.
Enseñad a leer, por favor, enseñad a leer en los libros, en el viento, en los charcos de un dia de lluvia, en el bosque y en la luz, enseñad a leer, os lo ruego, para que nadie crezca hasta la edad de la avaricia y el desamor.
...



diumenge, 9 d’octubre del 2011

A la descoberta d'una arquitectura eclèctica

Un matí de dissabte ben assoleiat i amb una certa fresqueta a l'ombra, comencem la passejada que comença a les 10,30 des de Casa Sagnier. Actualment aquesta casa és un Centre Civíc al barri de Sant Gervasi, però fa cent anys havia estat la Casa d'estiueig de l'arquitecte modernista Enric Sagnier i Villavecchia. Com era costum a l'època, la burguesia catalana ubicada a la ciutat de Barcelona, estiuejava al poble de Sant Gervasi de Cassoles, abans de l'annexió a la ciutat el 1897. Sembla que aquesta casa havia estat una antiga masia la qual va ser adquirida per la familia Sagnier i restaurada per a vivenda per l'arquitecte català. Dins de l'edifici es conserven unes fotografies de lleure de quan els Sagnier passaven els estius.

Amb motiu de l'exposició que Caixa Forum dedica a aquest arquitecte amb el títol de La ciutat de Sagnier, s'han previst alguns actes, entre ells el centre Cívic esmentat amb dues passejades. La primera va ser aquest dissabte i amb la gran sorpresa que només ens hi vam interessar sis persones.

El recorregut va ser breu, atès el gran nombre d'edificis que tenim a la ciutat i que passem per davant infinitat de vegades ignorant la signatura de la seva procedència, però amb l'ajuda de la guia, vam poder conèixer una mica més aquesta arquitectura i el seu creador.

Se'l considerava un "arquitecte senyor " per sortir de les normes modernistes estridents. Les seves etapes arquitectòniques van ser tres: Eclèctica, modernisme convencional i classicisme.

Vaig aprofitar de fotografiar els edificis els quals varem veure:


Casa Dolors Vidal (la casa familiar)
Casa familiar d'estil neo-clàssic amb balcons de ferro forjat
Tribuna de la casa on Sagnier va ubicar el seu taller d'arquitectura

Casa Coma
Modernisme mesurat del 1888, de línies suaus i motius florals

Casa Mulleras
Modernisme rectilini  del 1906







Edifici que va ubicar la Union Nationale París

Casa Miquel Fargas


Plaça Catalunya
Edifici recordat com a seu del Banc Central



Edifici emblemàtic de la Caixa de Pensions


Escultura de Manel Fuxà del 1917 que representa l'estalvi

A la Plaça de la Catedral varem acabar el recorregut veient el Palau episcopal de Barcelona, la façana del qual també va ser restaurada per l'Enric Sagnier




L'obra d'aquest arquitecte va ser reflex d'una època de grans transformacions i marcada pel creixement de les ciutats. Van ser projectats també per en Sagnier, edificis públics, esglésies, escoles religioses, hotels, fàbriques. Edificis que van contribuir a modelar la personalitat de l'Eixample de Barcelona, tot això va ser fruit de l'esperit emprenedor de la burgesia que va marcar tota una època i que ha deixat una empremta en la imatge de Barcelona.

***



dilluns, 3 d’octubre del 2011

No anem bé

No anem bé, dirien els meus avis, veient florir la meva buganvilla en plena tardor, com un senyal diví, quan després de la seva llarga vida només ho havia fet els mesos de maig i juny i a hores d'ara en anys anteriors les fulles les anava perdent.



No anem bé,  amb aquesta sequera, també boletaire, que els berguedans suspiren preveient la manca de barcelonins de la city omplin les seves fires i carreteres per endur-se els cistells plens dels seus productes autòctons.

No anem bé, quan tenim el col·lectiu sanitari sortint al carrer per defensar els seus interessos laborals.

No anem bé, quan els nostres joves a mitja carrera universitària s'hagin d'estar plantejant haver d'emigrar per desenvolupar el seu mitjà de vida en altres indrets.

No anem bé, amb el tancament d'empreses i acomiadaments massius de personal obligant a desenvolupar l'economia submergida per subsistir.

No anem bé,  amb els desnonaments, sense donar solucions cas per cas, d'una manera raonable.

No anem bé, amb els responsables polítics de la gestió pública que han fet malbaratament dels bens  públics i ara ens volen mostrar la seva cara de xai amb els seus discursos increïbles.

No anem bé, amb unes properes eleccions estatals que ens pronostiquen la victòria d'un partit que no respecta els drets de les perifèries nacionalistes ni del dret a la diversitat.

No anem bé, amb ministres espanyols ambigus que tenen dues cares defensant projectes i creant confusió a Europa i al seu propi Govern espanyol, obviant el bé comú.

No anem bé, amb les concentracions de civils a les places, intentant aportar solucions als problemes però sense una línia a seguir, ja que tants caps tants barrets.

No anem bé, amb les protestes sense diàleg i amb evidents mostres de violència continguda.

No anem bé, legislant a tort i a dret, obligant a infringir lleis, sense un veritable estudi de la situacions a tractar.

Ara però, si que anem bé amb un petit raig de llum que ha aparegut al nord de la Península, amb la possible eradicació de la violència terrorista que tant dolor ha causat durant anys a moltes famílies i que moltes d'elles ja han nascut amb aquesta espasa de Dàmocles al damunt. Tindrem la sort de poder-ho veure aviat?  



***