dilluns, 27 de juny del 2011

Postal de l'Úmbria


Un pont de mar blava com la simfonia de Lluís Llach, ens ha transportat a Civitavecchia. Itàlia no te l'acabes. Regió a regió els descobriments es fan dia rera dia. Els paisatges verds de l'Úmbria ens han acompanyat tot just a l'inici del solstici, omplint-nos els ulls tot el viatge.


Flors arreu


En els portals de les cases els gessamins han florit i desprenen fragàncies marejadores, així com gran quantitat de til·lers que, amb les seves flors, van deixant la seva empremta en el nostre olfacte quan passeges pels carrers de les ciutats.


Circulant per la regió, observem els poblets enfilats dalt dels turons com una sanefa que separa el verd del blau del cel, un darrera l'altre com un mar d'onades verdes, que perfilen l'orografia del lloc.


Els camins de Sant Francesc ens han portat a visitar les ciutats medievals d'Assisi, Perugia, Spoleto, Orvieto, Viterbo, amb els seus carrerons i raconets, que els seus habitants cuiden i omplen de colors, per extasiar al caminant obligant-lo a fer una parada per recordar-li que s'ha d'emportar aquesta imatge per recuperar-la quan els ànims li decaiguin. Les seves catedrals s'aixequen esbeltes amb façanes curulles de mosaics, estatues de marbre i pintures medievals de l'escola del Renaixement italià. La d'Assisi ens enlluerna amb els frescos de Cimabue i un Giotto jove, que amb la seva pintura ens dóna la benvinguda a banda i banda de la Basílica superior, explicant-nos la vida de Sant Francesc.



Hem trobat uns dies d'intensa calor però amb els boscos tupits d'arbres d'un verd intens, ens han acollit i han fet que la brisa ens dongués alè per seguir admirant aquest Patrimoni d'orgull nacional.



Aquesta postal serveix també per commemorar els meus tres anys de blog. Seguint la idea inicial de la seva filosofia de fer camí com Heròdot i Kapuscinski, i compartir part de la meva història personal, sens dubte sense cap mena de comparació, però sentint la força identitària de la nostra mediterrània.


***

dimecres, 15 de juny del 2011

Premi d'Honor de les Lletres Catalanes



Sr. Albert Manent i Segimon


Ha estat un goig i un privilegi poder assistir a l'entrega d'aquest guardó. El meu total reconeixement a la persona amb la qual vaig poder compartir uns anys de relació laboral, col·laborant al seu costat i aprenent de la seva bonhomia i excel·lent tracte personal. Sr. Manent, rebi la meva gratitud i entranyable felicitació.


 El guardó



A partir de l'edició del 2006 el guardó té una estructura fixa de ferro, basada en les quatre barres i el nou logotip d'Òmnium, a la que se li adjunta el còdol d'algún riu dels territoris de parla catalana: primer va ser del riu Segre, el 2007 del Ter, l'any següent del Llobregat i el 2009 del Francolí. El 2010 en homenatge a l'obra de Jaume Cabré, el vaig anar a buscar al riu Pamano, al Pallars Sobirà.


Enguany he fet el guardó amb un còdol de la riera que baixa de la serra de la Mussara al seu pas per Maspujols (el Baix Camp). Una zona amb la qual Albert Manent té un fort lligam personal i familiar.


Ernest Altés, escultor

***

divendres, 10 de juny del 2011

Tocats per la lectura

A ciutat no t'acabes les activitats que per tots els gustos i edats, hi han diariament. Si es té temps, tant matins com tardes pots trobar exposicions, activitats al carrer, música, projeccions, conferències, seminaris, cursets i no acabariem la llista. Només consultant webs que es dediquen a divulgar-ho, pots triar sempre el què t'interessa en l'horari que disposis.

Una de les activitats que més frequento són les presentacions de llibres tant a llibreries com a biblioteques. Gairebé cada dia n'hi han. És questió de triar el tema del llibre presentat i en el meu cas, també les persones que acompanyen a la presentació. És una manera de conèixer-los en persona i també de sentir les seves opinions, que a vegades el mateix autor pot endur-se sorpreses d'aquestes opinions respecte al contingut del seu llibre, que ell creia superadament beneït.

Hem d'admetre que aquestes presentacions són motiu perquè les Editorials ofereixin aquests llibres i facin publicitat dels seus productes i poder vendre exemplars en el moment en que l'assistència és notable, segur que els amics i coneguts no queden malament.

En el meu cas, m'agrada conèixer els personatges de les meses i els continguts de les obres que forneixen el mercat, però a nivell lector, me'n refio molt més de les opinions blogaires, ja ho he dit en alguna altra ocasió, i de les persones que res tenen a veure amb Editorials, ja que habitualment no m'han defraudat.

També els Clubs de lectura són font de criteris i enganxen molt al lector. Et fan descubrir autors que per un mateix no t'haguessis llençat a l'aventura de llegir algun llibre no publicitat. També val la pena la  l'esforç de posar-te a llegir teatre o poesia que per part meva, si no fós per obligació, em costaria de fer-ho, malgrat que després les tertúlies dels comentaris, són molt gratificants.

És curiós que a vegades llegint a autors consagrats, fan referència a altres autors clàssis, i t'agafa la veta de rellegir-los i com una bogeta comences a remanar les lleixes de la biblioteca de casa buscant i remenant, pensant si realment encara el conserves, fins que trobes l'exemplar amagat com una joia, li treus la pols, i torna a conquerir l'espai de la tauleta de nit per uns dies.

Crec que els que hem estat tocats per la lectura, no tenim marxa enrera. Així sóm i així estem. Sempre buscant el moment de retrobar-te amb un amic que no falla mai.

***

diumenge, 5 de juny del 2011

Injustícies i crueses

Ha estat una casualitat que justament he llegit la novel·la de Dulce Chacón La Voz Dormida, amb simultànietat a la detenció de Ratko Mladic, el carnisser de Bòsnia. 

Tot plegat m'ha fet pensar en tots els personatges maquiavèlics que la nostra civilització ens està donant. Em pregunto, què deu passar per aquestes ments sinistres, quan executen i fan valdre el seu poder adquirit circumstancialment, damunt d'altres persones que viuen en el mateix territori i que tenen els mateixos drets i deures malgrat siguin d'ètnies diferents?

Llegint la seva biografia, veig que Mladic va ser criat en un ambient bèl·lic i de sentiment  nacionalista. Dic jo, es pot ser nacionalista però en cap cas belicós. Les influències són bàsiques per crear individus i quan surten d'aquesta mena, que s'hi pot fer?

Després de la creació del Tribunal Internacional de la Haya el 1945, s'han dut a terme judicis de personatges que han estat violadors dels Drets humans. Però alguns no han estat mai jutjats per les seves dures decisions contra els pobles que han dominat. Un d'ells ha estat el dictador que va guanyar la desgraciada Guerra Civil espanyola i que tant dolor va causar en la població d'ambdúes bandes, i que encara perdura després de més de 70 anys de l'acabament d'aquells enfrontaments.

La novel·la històrica de la Dulce Chacón ens parla d'unes dones de la banda republicana que van ser recloses a la presó de las Ventas de Madrid, just acabada la guerra, en plena eufòria dels guanyadors. És un relat dur, de morts injustes, de supervivència, de dones lluitadores fins a l'extrem i defensores dels seus ideals. La majoria vingudes de pobles d'Extremadura, Castella i Andalusia amb greus mancances culturals llindant a l'analfabetisme.  Estan molt soles. Alguns dels seus homes i fills, morts, i d'altres encara lluitant a la guerrilla intentant refer la ja desintegrada República, encara però, barallant-se entre ells per diferents ideals partidistes.

Sempre esperant indults, del començament al final passen 19 anys. Tots els supervivents de les presons han envellit i han passat la joventut sense trepitjar les ciutats. Una realitat d'una cruesa que els nostres pares ens van amagar en part, potser per poder-ho oblidar ells una mica, però que els testimoniatges encara perduren d'una manera força viva.

Dulce Chacon va morir el 2003. Nascuda a Zafra (Badajoz), ens acaba la seva novel·la així:

"Mi gratitud a todas las personas que me han regalado su historia"

i ens fa un llistat de dues pàgines i mitja de persones que van contribuir amb les seves vivències a deixar petja d'aquells anys d'amargura.

Les conclusions de les guerres son així. Patiment, dolor, families espatllades i persones que han de sobreviure amb aquests records. Com s'arregla tot això?

***