dimarts, 29 de març del 2011

Llegat de saviesa

Amb motiu del meu recent aniversari, he estat obsequiada amb el darrer disc de Raimon titulat "Rellotge d'emocions". Encara no he tingut gaire temps per recrear-m'hi, però he trobat en aquest exquisit treball, un Raimon serè i madur en les seves reflexions, sense deixar de banda per descomptat les seves denúncies socials en alguns temes de força actualitat.

Hi ha un tema que comença així: Amb més records que projectes, amb més passat que futur...

Els que hem anat madurant al costat de Raimon, estem també en aquesta fase,  i m'ha fet entreveure la importància que ha tingut la nostra educació infantil en les emocions i en els records que perduren i que fins que no arribes a tenir un espai de reflexió propi, no et fas càrrec del que va ser aquell temps inesborrable.

Conec pares i mares que creuen que donant als seus fills només formació intel·lectual, ja en tindran ben bé prou per afrontar-se a la vida. L'experiència em diu que també la formació ha de ser de caire emocional i amb ganes de transmetre la saviesa que els anys viscuts ens han donat. D'aquesta manera la balança personal queda equilibrada, i aquest llegat sempre serà viu en les vivències futures. El bagatge cultural i emocional que hem rebut no és en va, ens acompanya sempre per decidir els nostres camins i la nostra conducta envers els altres. Si només rebem instrucció acadèmica, ens mancará evidentment una part de la nostra humanitat.  

Dit això, continuo rellegint la poesia musicada de Raimon que fa al·lusió als seus orígens, a les seves emocions i a la seva trajectòria, que tant ens fa i ens ha fet pensar al llarg de tots aquests anys.

Trobem també en el disc un poema musicat de l'Espriu i un poema dedicat a l'Antoni Tàpies. Una bona feina.


 ***

diumenge, 20 de març del 2011

Hanami, Primavera i Lluna de Març

Demà entrarem a la Primavera. Enguany els japonesos no podran celebrar el Hanami. Aquest esclat primaveral dels cirerers no en podran gaudir per raons òbvies. Una cultura malmesa per les adversitats, amb moltes ferides que costaran de tancar, i mentre en aquella part de món i en altres es lluita per la supervivència, nosaltres ahir varem tenir el privilegi de contemplar el regal de la lluna amb tota la seva magnificència. Avui comentaven uns científics que per a la ciència, la lluna res té ja a aportar. No?.... No ho crec pas, els que no sóm erudits ja en gaudim només de tenint-la guaitant-nos dia rera dia en totes les seves fases i posant-se els seus millors vestits per a la seva contemplació.


A més, al llarg de la vida del nostre planeta, el nostre satèl·lit ha estat font d'inspiració literaria de poetes, pintors, escriptors, dramaturgs i genis de les arts, i encara ens aportarà més.

Reprodueixo un parell de fragments del llibre Tokio Blues, de l'escriptor japonès Haruki Murakami:


[Vaig avançar pel camí, il·luminat per la llum curiosa i irreal de la lluna, i em vaig endinsar al bosc. Sota aquella llum tot ressonava d'una manera especial. El soroll buit de les meves passes m'arribava des d'una altra direcció, com si sentís algú caminant pel fons del mar. De tant en tant sentia un cruix darrera meu. Al bosc es notava una certa pesantor. Era com si tots els animals nocturs retinguéssin l'alè esperant el meu pas]

[La lluna era tan clara que vaig apagar el llum de la sala i em vaig estirar al sofà per escoltar el piano de Bill Evans. La llum que entrava per la finestra feia que tots els objectes projectessin una ombra allargada i tenyia la paret d'un lleu to de tinta xinesa. Vaig treure la petaca de brandi de la motxilla i en vaig fe un glop que em vaig empassar lentament. Vaig notar com l'escalfor em baixava a poc a poc pel coll i m'arribava a l'estòmac, des d'on es va escampar cap a tots els racons del meu cos. Després de fer un altre glop, vaig tapar la petaca i la vaig desar a la motxilla. Em va semblar que la llum de la lluna es movia al ritme de la música.]

I aquí el meu petit homenatge a la Primavera, a la Lluna i al país del Sol naixent.
***

dimarts, 15 de març del 2011

Una experiència diferent al Poble Sec


Poble Sec
Aquarel·la de Raimundo López Bayarri
extreta del seu blog d'Internet






La pluja no va ser motiu ahir per desplaçar-me mitja horeta en metro amb destinació a la trobada mensual, el fil conductor de la qual, és el món dels llibres. Malgrat tots els esforços, no va ser possible que el micròfon funcionés, però gràcies a la bona comprensió dels companys amb dificultats auditives es va iniciar la sessió que com sempre va ser encarrilada amb destresa, per la nostra benvolguda conductora.

És la segona vegada que assisteixo a la reunió, puc dir que és força interessant compartir aquesta experiència emmig de persones amb dificultat per la oïda, però aplaudeixo la iniciativa ja que la integració resultant, és força òptima.

Les dues novel·les ben diferents que hem comentat són:

Cuatro amigos de David Trueba

Un relat sobre uns dies de vacances de quatre amics de tota la vida, que es disposen a fer la "ruta del bacalao" dins d'una furgoneta llogada, i que amb un llenguatge barroer, però no exempt de genialitats en la prosa emprada, en Trueba ens endinsa en el món de la joventut dels anys 90. Una mica podriem dir, que els quatre amics són com els "Tres Mosqueters" d'Alexandre Dumas, però amb problemes dels segle XX, amb situacions iròniques i desmanegades. De totes maneres, amb la complicitat dels membres del Club de lectura, te n'adones del profit que se'n pot treure del que ens vol dir sempre un autor, quan en exposa temes que en principi ens semblen banals.



Mal de Pedres de la Milena Agus

Una prosa exquisida. Dues vegades me'l vaig llegir en un mes, només consta de 95 pàgines. L'argument l'enllaço aquí,  extret del comentari que l'Espolsada va fer en el seu dia. El comparo amb la fàbula de L'aneguet lleig, incomprès pels seus, en un indret singular i en un temps també especial de la segona guerra mundial. Va ser tot un goig poder participar en la posada en comú d'aquesta sensual novel·la.


***

divendres, 11 de març del 2011

El temps vola i vola........

Fa dies que no tinc temps pel blog. Llegeixo a corre-cuita algunes entrades que m'interessen dels companys i sant tornem-hi als meus afers. No me n'adono i ja estem altra vegada al cap de setmana, i no és que faci res especial, no tinc setmanes blanques ni criatures petites per cuidar ni res de res, però el temps se m'escola sense pensar. Tampoc cal comentar com el temps se me'n va, no crec que sigui interessant per a ningú els afers domèstics que m'ocupen, qui més qui menys en té, i això que en aquests moments no sóc assalariada, però el temps vola i vola.....  Ahir mateix vaig assistir a la Llibreria Bertrand, a la presentació del llibre que ha escrit l'Anna Figuera,  amb el títol "Jordi Pujol i els Jueus". No cal dir la gran afluència de públic que hi havia ja una hora abans de que comencés. Els convidats van ser el mateix M.H. Jordi Pujol, el Sr. Shlomo Ben Ami,  actualment vicepresident del "Centro internacional de Toledo para la Paz" i l'acte va ser moderat pel periodista de tots conegut, Josep Cuní.

Ens ho vam passar tant bé, escoltant a les persones que componien la mesa, que no ens vam adonar que havien passat gairebé dues hores i l'escriptora no havia pogut parlar ni un mot. Això va ser comentat pel Sr. Cuní i la pobra Anna va haver d'abreujar la seva intervenció per problemes d'horari.

Les paraules del Sr. Ben Ami, força interessants, i com sempre el brillant i clarivident Jordi Pujol ens va mostrar la seva faceta sionista, per molts desconeguda, amb força modèstia, respecte i genialitat personal que ens va fer riure i passar-nos-ho bé una bona estona.

Sorprenentment, a vegades les coses venen a tongades atès que actualment estic immersa en la lectura de la novel·la autobiogràfica de la infantesa de l'escriptor jueu Amos Oz, titulada Una historia de amor y oscuridad.  Els orígens, la família i la infantesa d'Amos, un veritable bany d'història jueva que et fa entendre tot el moviment de la diàspora des dels inicis del segle XX. Vaig trobar un blog que fa una interessant ressenya d'aquest llibre del qual poso aquí un enllaç.  

Evidentment molt recomanable.



***

dimecres, 2 de març del 2011

Bigues corcades

Demà dia 3 de març és Sant Medir. Cada any m'agrada fer-ne esment ja que és una festa per mí força peculiar i de records d'infantesa. No em repetiré parlant d'aquest dia  però si que voldria comentar el que em va fer recordar ahir l'Eduard Márquez en el programa l'Hora del Lector, al qual sóc habitual sempre i quan m'interessi algún dels escriptors que hi són convidats.
Foto de Flickr
Miquel Bohigas Costabella

Quan arriba el tres de març, surt del meu disc dur del cervell, l'imatge de l'escola i de les meves companyes. Penso en que se n'haurà fet de les seves vides. No he trobat mai més a ningú i a fe que m'hagués agradat.

L'encontre amb un amic de joventut de l'Eduard Márquez va ser el que va inspirar la seva darrera novel·la "L'últim dia abans de demà" i que va comentar en el programa. Aquest amic però se li va presentar davant els ulls tocant l'harmònica i demanant almoina al bell mig del Portal de l'Àngel barceloní. Sense poder-se creure el que estava veient, no va tenir forces per acostar-s'hi, i de res va servir el penediment d'intentar altre cop aquest encontre dies després. 

En aquesta entrevista va anar comentant sobre la vulnerabilitat del ésser humà, i de com d'un dia per l'altre et pots trobar en situacions crítiques. Metafòricament parlant va dir que és com si tinguessim sempre al damunt unes bigues corcades a punt de fer-se miques sobre nosaltres. Al llarg de la nostra vida ens podem trobar amb situacions no esperades i això li va sugerir la novel·la i el títol del llibre, però que ni de bon troç és un relat pessimista. Al ser preguntat si l'escrit contenia part de la seva vida, va dir que tots els escriptors manifesten evidentment referències a les pròpies vivències, i va portar al programa una sèrie d'objectes de la seva pertinença que surten reflectits en la novel·la, com un joc de cartes fruit de la seva primera feina, i una caixeta de "crema Nivea" que va trobar del seu pare, que guardava uns ninotets fets d'escuradents de fusta i el cap amb un cigronet, que havien servit per que el pare produís les seves pròpies pel·licules i passar-les als seus fills.

M'agrada aquest autor i la seva persona, i he llegit que aquesta novel·la és una de les millors que s'han escrit darrerament en la nostra llengua. Té molts números per passar a enriquir la meva biblioteca per Sant Jordi, i espero que moltes altres també.

Acabo amb el video en el qual el mateix autor, amb la seva veu potent, llegeix un paràgraf d'aquest llibre.







***