divendres, 30 de desembre del 2011

Brindis pel 2012

Desprès de descobrir que la cancó de moda durant el periode de l'any en el qual vaig néixer va ser Rum and COCA-COLA, cantada per les Andrew's sister, vaig navegar a través del nostre mar global del pare Google, buscant referències diverses i vaig trobar una curiositat que deia que aquest hit va ser censurat a la BBC per publicitat no contractada i van haver de canviar alguns versos de la lletra a més del títol inicial. La nova versió es va dir: Rum and Limonade. És curiós també, que la meva mare m'havia explicat que mai li havia agradat la Coca-Cola i en canvi durant l'embraç n'havia begut força com un desig, i contrariament al que diuen, no vaig néixer amb cap marca al cos en forma d'ampolla, ni he tingut mai la cintura estreta de l'envas d'aquest refresc, tampoc mai m'ha seduït especialment el seu sabor.
 





Mireu que us dic, a on hi hagi un bon cava català per donar la benvinguda a l'any NOU, ja es poden retirar totes les COCA-COLES del món!!
 

MOLT BON ANY 2012!!

***

dissabte, 24 de desembre del 2011

Bona sort dins la mala sort

Això em va dir el traumatòleg en la meva primera visita d'ahir, després de sis dies d'haver tingut el brac dret immobilitzat per fractura de l'húmer, arran d'una caiguda per mi força dolorosa per culpa d'un paviment en mal estat típic de les voreres de la nostra ciutat. No tinc data de guariment, tot depèn de l'evolució del meu osset, això sí, sembla que la bona sort és que de moment no es veuen afectades les articulacions.

Es parla de solidaritat, però dóno fe de que n'hi ha. En moments així és quan la trobes en la gent que t'envolta. Veïns i familia s'han esmerçat en fer-me la vida més fàcil. Fer les coses amb una ma és complicat, malgrat que l'altra pot sortir de l'amagatall i ajuda a la seva companya en algunes ocasions.

Acabo l'any vell d'una manera força peculiar, també començaré el nou de la mateixa manera, però això et fa descobrir que d'un dia per l'altra et canvia la vida, i que aquesta quan estem bé no sabem valorar-la com es mereix. Amb tot crec que he tingut sort, ni el cos ni les cames han sortit perjudicats, i puc escriure a l'ordinador, i fer anar el ratolí a l'altra banda, i fer el brou de Nadal, ah però, el llàpis ni veure'l, impossible d'escriure un mot en un paper!

Desitjo que la recuperació, malgrat sigui lenta, em vagi bé. És la primera vegada que em trenco, i espero sigui la darrera!

FELIÇ NIT DE NADAL!

***


dimarts, 20 de desembre del 2011

Artesania de Nadal



Aquesta felicitació és la que he confeccionat enguany per enviar a la familia i amistats. Vaig trobar una plantilla en l'aplicació de mail que tinc en el MAC, i vaig veure que podia incloure textos i també fotografies personals fetes per nosaltres per qualsevol motiu.

En època nadalenca, sempre m'havia agradat ja desde, molt jove, confeccionar les meves pròpies felicitacions i em passava dies preparant cartolines, retallant motius, buscant textos, i feia una espècie de collage per enviar-les a tothom. Una feinada artesanal! ja que eren fetes una a una. També tenia la habilitat d'escriure en lletra gòtica, i una a una també les escrivia amb ploma i tinta. Aquesta habilitat  vaig haver de posar-la en pràctica a l'escola primària, durant alguns anys ja que per final de curs, tenia el privilegi de realitzar el diplomes dels companys guardonats, a mi em feia molta il·lusió i a la Direcció de l'escola encara més.

Actualment amb les noves tecnologies tot és més fàcil. Qualsevol plantilla et dóna l'oportunitat de personalitzar les teves produccions. Les manualitats s'han traduït a utilitzar altres mecanismes. Els que som de la generació del llapis i paper i hem pogut conèixer aquests mitjans, també gaudim experimentant altres maneres de fer les coses. Tot un avantatge!

Amb tot, acabo per desitjar a tots els que passeu pel meu blog, unes BONES FESTES!

***

dilluns, 12 de desembre del 2011

Passió per la pintura

Hem deixat passar uns dies amb la setmana de "ponts" inclosa, per atansar-nos a Caixaforum i deixar-nos absorbir per aquests pintors que van ser rebutjats fa 150 anys pel Saló de París i les seves obres exposades al Saló de Refusés.

Aquests Mestres de la Pintura i grans creadors artístics, van ser avançats en la seva època i van haver de sofrir moltes penúries per les seves idees massa agosarades. Les seves obres han estat ben considerades amb el pas del temps, i exhibides com es mereixen. Quan més les contemples, més ganes de tornar a recrear-t'hi tens. Sempre s'hi descobreixen detalls nous, colors nous i descripcions noves. Monet contemplant la natura va dir: "No es pot expressar, tota la varietat de colors que ens ofereix la natura, amb els pobres colors de que disposem".

Oques a la riera, 1874



El col·leccionista Sterling Clark va adquirir una extraordinaria col·lecció d'obres d'aquests revolucionaris pictòrics las quals podem ara contemplar en l'exposició que Caixaforum mostra aquests dies a la seva seu de Barcelona. Clark, atret per l'us del color de la sensualitat femenina d'aquesta pintura de Auguste Renoir, el 1916 va adquirir aquesta obra:

Marie-Thérèse Durand-Ruel cosint, 1882


Renoir va ser la passió de Clark,
una mostra la tenim amb aquesta
natura morta:
noia adormida
Les cebes











i amb aquesta instantània figurativa:



De la col·lecció Clark exposades, hi havien obres de Gérôme, una de les quals em va seduir particularment per diverses raons:

L'escenari és en el Palau de Topkapi a Istanbul, però els personatges són fruit de la seva imaginació, ja que sembla que encantadors de serps, precisament en aquell indret no n'hi havien.

L'encantador de serps





Detall del mosaic de la paret


Aquestes fotografies són meves, captades l'any 2009 en la nostra visita al Palau de Topkapi.

La sala sembla la mateixa! La recordo perfectament!


 
De Paul Gauguin també hem vist:


Noia cristiana bretona -1894

Un parell de pintures exposades de Giovanni Boldini,  pintor italià de ben entrat ja al segle XIX, una de les quals reprodueixo per haver-me agradat especialment pels seus detalls i espontaneïtat: 

Creuant el carrer


Sterling Clark va convertir la seva passió personal en un  patrimoni col·lectiu. El 1955, va crear el seu propi museu a Williamstown, a l'estat de Massachusetts, que actualment és un centre de referència per als amants de la pintura, amb sales d'exposicions i un centre de recerca i ensenyament superior.

En l'exposició s'hi projecta un vídeo del Museu, actualment Institut, ubicat en un indret força acollidor.

***


dimarts, 6 de desembre del 2011

Festes i festius


La Festa del dia d'avui, a hores d'ara, fa i ha fet córrer molta tinta des de la seva imposició l'any 1978, i més encara quan la setmana es va alternant amb dia laborable si, i dia de festa també. Les empreses han hagut d'incorporar-la i intentar coordinar racionalment la seva festivitat.

Quan la dictadura, durant l'any en teniem molts de dies festius entre setmana. Hi havien les festes de Precepte, les quals l'església catòlica exigia la pràctica religiosa als creients. Les que no ho eren podien molt bé ser Festes Patronals o d'interès local. Recordo que quan començava l'any laboral, les empreses havien de fer el recompte de festius de tot l'any, festes recuperables i no recuperables, una veritable taula matemàtica. Les hores dels dies recuperables les havíem de fer repartides durant l'any, i les jornades laborales sempre excedien de l'horari previst. També vam haver de recuperar els dissabtes quan aquests ens els van "donar" i això va ser un gran aconteixement pels treballadors d'aleshores.

En el meu historial laboral, recordo encara tres dies que vaig celebrar les festes patronals: El 9 de febrer Santa Apol·lònia (odontòlegs i protèsics),  el 4 de novembre Sant Carles Borromeo (Banca) féiem una setmana d'horari restringit, i 4 de desembre Santa Bàrbara (mineria). Després aquest costum es va anar acabant i ara ignoro si hi ha algun Gremi que encara s'hi apunti. En aquella època ens feia molta il·lusió, doncs era un dia especial que marcaba una certa diferència amb la gent que aquell dia treballava.

Un altre dia de memòria històrica de joventut, és la festa de Santa Llúcia quan s'aplegaven a l'explanada de la Catedral, les modistes que anaven a celebrar la seva festa venerant la seva patrona a la capella, i on acostumaven també a concentrar-se els estudiants per festejar a les noies. La premsa de l'època en feia ressò com una pràctica divertida.

Ara, davant la crisi i esperant la nova regularització laboral, es parla de tornar a modificar el calendari de festius. Els jubilats actualment ja no ens preocupa, però també hem hagut de ballar força durant la nostra vida laboral lluitant per dignificar els horaris que actualment regeixen. Les noves generacions tindran altres feines, aconseguir llocs de treball dignes i lluitar també pels seus objectius.

***


diumenge, 27 de novembre del 2011

Jocs perversos


Ahir varem experimentar "teatro del bueno" com diu l'inefable José Mourinho, però l'escenari d'ahir tarda no era entre professionals de la pilota, doncs va ser dins l'àmbit propi dels professionals de la nostra escena.

Jocs perversos són els que practica una parella, gaudint de la manca de respecte per la vida d'altres joves parelles, i encoratjats per excessos de alcohol i tabac, demostren les seves frustacions personals de 23 anys en comú, intentant arrosegar-los en aquest abisme d'una vida amb manca de valors.

Les dècades dels 50 i 60 del segle passat, van ser cultiu als EE.UU d'una societat amb ganes de superació amb mètodes no del tot ortodoxos, segons visions que ens van arribar per mitjà del cinema i teatre des d'aquell Continent. El retrat d'una generació que sortia d'una Guerra mundial, i que van aprofitar els autors teatrals i literaris per projectar-lo en les seves obres.

Edward Albee ens ho va mostrar en "Quí té por de Virgínia Wolf" en la representació que ha programat el Teatre Romea de la nostra ciutat. És una obra dura, sobradament coneguda, i que és un repte pels actors, el lluïment dels quals pot ser espectacular, però pot caure amb l'histrionisme excessiu.

Actualment en el nostre país tenim un ampli ventall d'actors que considero d'una excel·lència comparable a d'altres de nivell internacional. En aquest escenari ens posen de manifest aquella societat malaltissa que el dramaturg va voler plasmar en l'obra teatral. Els quatre actors, ben dirigits per Daniel Veronese, van adquirint força a mesura que l'obra va avançant. Crec que en Pere Arquillué està genial i la seva actitud logra ser força creïble per l'espectador. En canvi, sota el meu punt de vista, Emma Vilarasau, malgrat que també està a l'alçada del paper que representa, potser sobreactúa en excés i no dóna la credibilitat que logra el seu acompanyant. El tàndem el complementen Mireia Aixalà i Ivan Benet, tots quatre però, logren destapar emocions internes de cadascún d'ells.

Agraeixo que darrerament les representacions no es parteixin amb entreactes, doncs crec que trenquen el ritme del seu desenvolupament.

En resum, una profitosa tarda de teatre i "del bueno".

***


dilluns, 21 de novembre del 2011

Ja tenim colors. Tindrem pacte fiscal?


Ahir vaig parlar de colors. Avui segueixo. Ja els tenim perfectament ubicats.

Aquest matí he rebut un correu amb la còpia d'unes pàgines d'un llibre de Geografia de Catalunya de l'any 1896, en el qual parla de les Balances Fiscals del segle XIX, les quals reprodueixo


Catalunya 1896



 Avui, després de les eleccions espanyoles amb la victòria aclaparadora del PP, he recollit també un parell de titulars de premsa:
Catalunya 2011

" El PPC assegura que "Catalunya ja no és una anomalia política" i que Rajoy allargarà la mà a tothom."

"Duran destaca que Catalunya ha votat el pacte fiscal i que Espanya "ens ha de tractar diferent".
HO ACONSEGUIREM? 

Volent no ser incrèdula i animar-me una mica, he buscat alguns esdeveniments ocorreguts al nostre país l'any 1896 i he trobat un parell de curiositats:


1896 - El govern espanyol prohibeix parlar en català per telèfon.
1896 - El Cant de la Senyera és una composició per a cor mixt amb música del mestre Lluís Millet, sobre un poema de Joan Maragall, compost expressament com a himne de l'Orfeó Català. S'estrenà a Montserrat en la cerimònia de la benedicció de la senyera. Va ésser prohibit pel règim franquista del 1939 al 1960.
No he saltat de contenta, valoreu vosaltres mateixos...
 
***

diumenge, 20 de novembre del 2011

Colors







M'ha agradat el disseny de la portada del Diari ARA d'avui diumenge 20N, dia de les eleccions espanyoles.

L'editorial ens pregunta: "Quin color vols per a Catalunya?"

Crec que la resposta és fàcil. Jo crec que hauria de ser BLAUGRANA, ja que aquests colors són els que més entusiasmen al poble català.


Havent viscut la poca passió que ha despertat la campanya electoral, i la gran exaltació que desperta sempre la combinació blau-grana, jo no tindria cap dubte.

No valen els colors concrets, els matisos són sempre els més acollidors. De totes maneres crec que els pronòstics es faran realitat i haurem de tornar a lluitar amb el color blau. Aquesta nit ho veurem. Ja cal que comencem a bellugar-nos. És el color que ens volen imposar pels segles dels segles....... Tornaren a lluitar, tornarem a sofrir, tornarem a véncer...



***


dimarts, 15 de novembre del 2011

Posada en escena diferent

1 de novembre de 2011

Faig un apunt que trigaré alguns dies a publicar-lo. Vull comentar el llibre del Club de Lectura, amb les meves impressions, abans de fer-ho amb els companys/companyes, amb els quals posarem en comú d'aquí quinze dies, ja que el tinc molt fresc i a més m'ha deixat un regust especial amb ganes de no esperar, malgrat que afegiré un segon apartat, amb més aportacions de les que jo hagi pogut reflectir en un començament, d'aquesta lectura tant interessant de comentar.

La primera novel·la de la Montse Benegas és l'obra triada per la nostra trobada mensual i que entre tots/es farem bullir l'olla en la nostra esperiència lectora. És un títol que fa pensar: Una dona incòmoda,  però jo també li posaria: Una dona infeliç.

Potser la incomoditat de la seva manera de ser de cara a la societat, no li proporciona la felicitat que tota persona vol trobar a la vida,  però no s'esforça en esmenar el seu comportament, malgrat que n'és conscient i manté una insatisfacció permanent.

Des de la seva adolescència manifesta una gran intel·ligència que utilitza per aconseguir dels seus pares tot allò que es proposa, a través d'un cert desequilibri personal. Aquesta actitud, amb els anys ella mateixa li posa nom: (indolència, anomia, psicopatia).

Intel·lecte i creixement personal no segueixen la mateixa línia d'equilibri, provocant qüestions de desordre alimentari i actituds inesperades. El seu estat li provoca defugir l'ajuda personal de professionals que els seus pares li van proporcionant, però quan els té, la seva actitud rebel i intel·ligent, sap capgirar la situació per aconseguir el que es proposa, que és la recepta per consumir pastilles, les quals segons ella, l'ajuden a tirar endavant.

En un ambient paternalista potser de manca d'estimació, arriba a la Universitat sense massa esma, triant uns estudis amb una certa indolència per mimetisme patern.  És una noia brillant per estudiar i que amb un esforç relatiu va aconseguint també objectius dins l'àmbit laboral, però amb una misantropia en estat avançat i amb la recepta de píndoles a la butxaca, busca una felicitat que no troba.

Manté una freda relació amb els pares, malgrat la dependència econòmica, això si, quan les seves crisis toquen fons, i requereixen l'ajuda paterna, com a pares, aquests han de córrer a fer-se'n càrrec.

La seva vida transcorre també amb fredor, volent mantenir distància amb els companys i aïllant-se en el seu món solitari que anomena "petxina",  i deixant-se endur per l'addicció al tabac. No li manca ajuda material, ja que els pares van cobrint totes les seves necessitats. Envejada pels companys d'universitat i més tard també pels companys doctorants, a més de seduïda, va compaginant aquest ball de jocs de treball i seducció, només trencat per una sola amiga que perd en circumstàncies dramàtiques. És una persona que li costa estimar i compensa aquesta mancança amb actituds infantils i comportaments excèntrics per cridar l'atenció dels altres.

Hi ha un punt explicatiu a  la contraportada del llibre, que diu que vol ser també una crítica del sistema universitari actual per mitjà de la protagonista. Realment és així, ja que aquesta dona es manifesta prepotent i creu que ningú està a la seva alçada, però voldria creure que aquest tema, en les nostres universitats catalanes ja s'està eradicant, malgrat que potser quedi algun reducte de velles glòries aferrades a la poltrona.

Tota la novel·la està escrita en primera persona, té un esperit d'alts i baixos constant i a mi m'ha produït una certa angoixa, la qual m'ha arribat a voler acabar el relat amb impaciència, ja que tot ell porta el mateix ritme que els sentiments de la protagonista. Crec que l'escriptora logra aquest compàs vibrant, el qual m'ha recordat la novel·la "Vals" de'n Francesc Trabal guanyadora del premi Creixells de l'any 1936 i que vaig fer-ne un petit comentari en el blog.

Com deia al principi, deixo aquí l'apunt el qual ampliaré amb les opinions que resultin de la propera trobada.

***

Han passat quinze dies. El tema de la novel·la, com esperàvem  ha donat molt de sí, malgrat que han quedat moltíssimes coses al tinter, ja que un parell d'hores no són suficients per analitzar tot el que ha volgut dir l'autora. Una de les coses interessants que ha sortit, és que si la Montse Banegas és conscient de tota la problemàtica que ha posat sobre el paper, amb les contradiccions i irresponsabilitat de la protagonista del llibre.

Poca cosa més afegiré als comentaris inicials. Hem anat donant voltes sobre les carències emocionals del personatge i hem coincidit gairebé tots amb les analisis. Ha estat una sessió vibrant i amb la traca final de la nostra conductora fent-nos exposar un a un, com vèiem el futur d'aquesta noia. Ha estat realment esplèndida la capacitat de cadascún per posar un punt i final,  ja que l'autora havia posat un punt i seguit.

***

divendres, 11 de novembre del 2011

Filosofia de vida

Això és el que ens mostra en aquest llibre en Haruki Murakami, el qual es despulla davant els seus lectors amb un relat de com ell equilibra el seu cos amb la seva ment per mitjà de l'esport.

Va estar deu anys gestant aquesta idea que va dur a terme l'any 2008, recopilant experiències exportives des del any 2005.

Els que som "murakamistes" n'hem gaudit força amb les seves reflexions i amb la seva vitalitat a l'hora d'afrontar reptes. Amb una gran concentració i esperit competitiu, ordena la seva vida entre el fet de córrer i el treball metòdic d'escriure. A través de les seves sensacions a l'aire lliure, es comunica amb els seus lectors amb una manera de veure el món gaudint de l'espectacle de la natura en totes les seves dimensions.

[Així doncs, ara em trobo vivint en aquest món que de jove no em vaig poder imaginar. Quan hi penso ho trobo molt estrany. No sabria dir si tinc sort o no, però em sembla que no cal escalfar-s'hi gaire el cap. Per a mi -igual que per a tothom- fer-se gran és una experiència que no havia tingut mail, i els sentiments que em desperta també són sentiments que no havia tingut mai. Si fos alguna cosa que ja hagués viscut abans potser ho podria entendre amb més claretat, però com que no ho és em costa una mica. Per tant, l'únic que puc fer de moment és posposar qualsevol judici detallat, aceptar les coses tal com són i aprendre a conviure-hi. De la mateixa manera que accepto el cel, els núvols i els rius. Em fa l'efecte que en tot plegat hi ha alguna cosa còmica, una cosa que no em voldria perdre per res del món.]

De tant simple, ho trobo genial. !

***


I més......


Crónica del pájaro que da cuerda al mundo

Fa dos anys, el 2009, una blocaire molt apreciada, me'l va recomanar:

[Si t'agrada Murakami, Crónica del pájaro que da cuerda al mundo (no sé si està en català) és moooolt bona. És una novel·la amb una trama que enganxa, amb mescla de realitat i fantasia, però sempre versemblant, i amb molt, molt de simbolisme. L'he llegida aquest estiu, per recomanació del meu home que és murakamià fins a la medul·la i que la considera com la millor novel·la d'aquest escriptor.

Besets, i moltes gràcies pel teu comentari al meu bloc.

14 de setembre de 2009 9:20]

Doncs, si, tenia raó, la trama enganxa i les seves 900 pàgines, et passen en un tres i no res. Quan vaig adquirir l'exemplar de butxaca, encara no havia sortit l'edició en català, és per això que la traducció que poso és en versió castellana, que és la que he llegit. És un llibre "Murakami" en  estat pur.  No sé si és la millor novel·la però a mi m'ha agradat. Simbolismes, reflexions, molta fantasia, personatges estranys, però qui no és singular en el nostre món? Un còctel amb la cirereta final. Gens menyspreable.


***



dilluns, 7 de novembre del 2011

In memoriam

Avui hauries complert 89 anys.





Les teves flors










L'escola on et vas educar









La teva ciutat











La teva lectura















El teu poeta

PIRENENQUES
II
Tot està immoble dalt del Pirineu,
tot, menys la boira diàfana i lleugera
    que corre com fumera
per valls, faldes i cims, arreu, arreu.
És la freda carícia d'eixes terres,
la nina aviciada de les serres
trista jugant per l'ampla soledat,
lliscant per les quietes serralades
amb un somrís eixut tot esblaimat.
Joan Maragall







El teu poble d'adopció













amb les seves vinyes....










és la meva manera de recordar-te.....


***


dilluns, 31 d’octubre del 2011

Samhain (Festa dels Morts)


A la ciutat de Reus tenim Carrutxa el Centre de recerca i difusió del Patrimoni etnològic i la Memòria històrica, del qual per mitjà del Departament de Cultura de la Generalitat, n'he tingut coneixement i són gent molt activista en el que es refereix a cultura tradicional.

Tafanejant al pare Google he trobat que aquest Centre ha penjat una introducció de les Festes de Tots Sants a Catalunya, la qual he trobat molt interessant i em permeto la llibertat d'annexar-la en aquest apunt per si a algú li fos d'utilitat (aquí)

Abans que arrelés als nostres indrets els constums celtes de la Diada, i malgrat que aquests evidentment, van ser molt abans en el temps, tots tenim els nostres records de la família al voltant de la taula menjant panellets fets de la mare, i castanyes torrades que a vegades se sucarrimaven massa o a vegades massa poc. Al voltants del foc, els que sóm de ciutat no hi podiem estar, però si les preparacions de comprar ingredients i decidir de quins gustos ens agradaven més els panellets, ens portaven a celebrar aquest dia i que aleshores els petits ignoràvem que existíssin en altres contrades, una altra manera de celebrar-ho.

És curiós com les tradicions es van barrejant i es van transformant. Per això és bo que ha hagi qui vetlli per aquestes pràctiques i d'una manera entenedora i didàctica posi de manifest els costums del pobles. Carrutxa ho fa, i des d'aqui el meu agraïment.

Logo de Carrutxa extret d'Internet

***


divendres, 28 d’octubre del 2011

dilluns, 24 d’octubre del 2011

Flaires del passat

Una vella coneguda olor -J.M. Benet i Jornet

Ha començat la temporada teatral a Barcelona amb obres força interessants. No tot es pot veure, però les ganes hi són. Per començar, a la Sala petita del TNC, trobem una obra que el seu autor la va escriure  quan tenia només 22 anys i reflecteix la societat treballadora, que en aquells moments hi havia en el barris del nostre país. És potser una obra teatral menor, però la direcció, els actors i la posada en escena fan que el públic passi una bona estona i els que l'any 1962 no havíem arribat a la majoria d'edat, ens fa recordar exactament la problemàtica que teníem, sobretot les noies, respecte al tracte amb el sexe contrari, essent llargament controlades per mares i veïnes que tafanejant darrera les persianes, observaven les nostres anades i vingudes de la feina a casa, i havent de donar explicacions constants d'algún retard ocasionat per motius diversos.

Els homes ho tenien força més bé.  Tot els hi estava permès al·ludint necessitats pròpies del sexe i buscant matrimoni amb quí els pogués donar un futur benestant, malgrat que anés en contra dels seus sentiments, rebutjant ó manipulant a les noies que els hi eren fidels.

Un altre tema que també trobem exposat, és el possible enderrocament d'una part d'un barri, per contruir-hi una via ràpida. Als joves els preocupa poc, ja que volen sortir de l'ambient que els envolta i els més grans fent-se preguntes de a quin extraradi aniran a raure, convivint amb gent nouvinguda amb poques afinitats.

És un tema que en aquells anys se'n parlava molt, i personalment el vaig viure, atès que la ciutat volia renovar-se i molts barris van quedar tallats per aquestes vies que la fal·lera vial anava construïnt. Va ser quan van començar a sorgir les associacions de veïns i els joves dels sectors afectats, anàvem a informar-nos i gràcies als més agosarats, varen poder aturar algun d'aquells projectes.

Així doncs, benvinguda aquesta Vella coneguda olor que ens fa refrescar la memòria col·lectiva.

***



divendres, 21 d’octubre del 2011

El principi d'un final

Des de l'esperançadora trobada per la Pau a Donosti ens han estat anunciant el possible comunicat d'ETA proclamant el final de la lluita armada.  Ahir ens va arribar, amb les consequències que això suposa a tota la societat, la majoria amb mostres d'alegria sense un gran entusiasme degut a les reticències que això comporta a partir d'aquest moment.

Els que varem viure el terrorisme d'ETA durant el franquisme, ens venen a la memòria  els judicis sumarísims dels que van assessinar a sang freda persones adictes al règim per uns ideals que en aquella època podien tenir algun suport popular, però aquest conflicte de difícil solució, i després de ben entrada la democràcia, l'acció de matar per matar a qualsevol lloc de la Península, extorsionant al poble basc, segrestant a funcionaris, violant els drets de les persones innocents, i  fomentant la por, les generacions actuals ja nascudes en un estat de dret,  han pogut veure que no era aquesta la manera de defensar uns ideals, i que la llibertat ha de venir d'un treball minuciós i de les urnes.

Han estat 43 anys de sangs vessades que no han servit per a res. Per sort, estem al principi d'un final.  
Costa pensar encara en aquest final, queda molta feina per fer. L'esperança però ens fa pensar que els temps han canviat i que les persones també. El diàleg ha de començar, i confiem en la habilitat dels que han de fer-ho i molta paciència. S'han de fer les coses poc a poc i ben fetes. De moment però, hi ha un país que podrà dormir les hores que li són necessàries. Això és el que importa a partir d'ara.

***

dimarts, 11 d’octubre del 2011

Hem posat fil a l'agulla

El símbol de les tisores és present darrerament en la nostra societat, com a metàfora del que tots coneixem. Res més lluny d'utilitzar-lo en aquest apunt amb aquesta finalitat, ja que l'acompanya un fil i una agulla. El fil a l'agulla l'hem posat catorze persones unides amb els mateixos objectius: la lectura com a fil conductor de pasar-nos-ho bé, créixer personalment i intercanviar experiències i punts de vista relacionats amb aquesta activitat. Tot això evidentment, ajudats per la nostra conductora que amb criteri i enginy, ens encamina cap a aquests objectius.

Ens hem retrobat després de l'estiu. El grup és homogeni i divers. Aquesta diversitat ens uneix per debatre criteris i punts de vista diferents analitzant literatura i descobrint en ella idees i formes d'expressió, fent enriquir la nostra manera de veure el món i adquirir coneixements.

El primer dia no portàvem cap llibre llegit per comentar, però un text fragmentat de l'escriptor gallec Juan Farias, traspassat l'11 de juny d'enguany,  (enllaço amb Wikipedia) que ens ha portat la nostra guia, ens ha fet aturar uns instants i reunir-nos en parelles, per debatre els continguts.

El fragment que ens va tocar llegir i exposar a mi i a la meva companya, servirà per finalitzar aquest petit apunt, esperant la propera trobada mensual en l'indret que ens acull, la Biblioteca Francesc Boix.

...
Leer, participar, es hacer literatura.
Enseñad a leer, por favor, enseñad a leer en los libros, en el viento, en los charcos de un dia de lluvia, en el bosque y en la luz, enseñad a leer, os lo ruego, para que nadie crezca hasta la edad de la avaricia y el desamor.
...



diumenge, 9 d’octubre del 2011

A la descoberta d'una arquitectura eclèctica

Un matí de dissabte ben assoleiat i amb una certa fresqueta a l'ombra, comencem la passejada que comença a les 10,30 des de Casa Sagnier. Actualment aquesta casa és un Centre Civíc al barri de Sant Gervasi, però fa cent anys havia estat la Casa d'estiueig de l'arquitecte modernista Enric Sagnier i Villavecchia. Com era costum a l'època, la burguesia catalana ubicada a la ciutat de Barcelona, estiuejava al poble de Sant Gervasi de Cassoles, abans de l'annexió a la ciutat el 1897. Sembla que aquesta casa havia estat una antiga masia la qual va ser adquirida per la familia Sagnier i restaurada per a vivenda per l'arquitecte català. Dins de l'edifici es conserven unes fotografies de lleure de quan els Sagnier passaven els estius.

Amb motiu de l'exposició que Caixa Forum dedica a aquest arquitecte amb el títol de La ciutat de Sagnier, s'han previst alguns actes, entre ells el centre Cívic esmentat amb dues passejades. La primera va ser aquest dissabte i amb la gran sorpresa que només ens hi vam interessar sis persones.

El recorregut va ser breu, atès el gran nombre d'edificis que tenim a la ciutat i que passem per davant infinitat de vegades ignorant la signatura de la seva procedència, però amb l'ajuda de la guia, vam poder conèixer una mica més aquesta arquitectura i el seu creador.

Se'l considerava un "arquitecte senyor " per sortir de les normes modernistes estridents. Les seves etapes arquitectòniques van ser tres: Eclèctica, modernisme convencional i classicisme.

Vaig aprofitar de fotografiar els edificis els quals varem veure:


Casa Dolors Vidal (la casa familiar)
Casa familiar d'estil neo-clàssic amb balcons de ferro forjat
Tribuna de la casa on Sagnier va ubicar el seu taller d'arquitectura

Casa Coma
Modernisme mesurat del 1888, de línies suaus i motius florals

Casa Mulleras
Modernisme rectilini  del 1906







Edifici que va ubicar la Union Nationale París

Casa Miquel Fargas


Plaça Catalunya
Edifici recordat com a seu del Banc Central



Edifici emblemàtic de la Caixa de Pensions


Escultura de Manel Fuxà del 1917 que representa l'estalvi

A la Plaça de la Catedral varem acabar el recorregut veient el Palau episcopal de Barcelona, la façana del qual també va ser restaurada per l'Enric Sagnier




L'obra d'aquest arquitecte va ser reflex d'una època de grans transformacions i marcada pel creixement de les ciutats. Van ser projectats també per en Sagnier, edificis públics, esglésies, escoles religioses, hotels, fàbriques. Edificis que van contribuir a modelar la personalitat de l'Eixample de Barcelona, tot això va ser fruit de l'esperit emprenedor de la burgesia que va marcar tota una època i que ha deixat una empremta en la imatge de Barcelona.

***



dilluns, 3 d’octubre del 2011

No anem bé

No anem bé, dirien els meus avis, veient florir la meva buganvilla en plena tardor, com un senyal diví, quan després de la seva llarga vida només ho havia fet els mesos de maig i juny i a hores d'ara en anys anteriors les fulles les anava perdent.



No anem bé,  amb aquesta sequera, també boletaire, que els berguedans suspiren preveient la manca de barcelonins de la city omplin les seves fires i carreteres per endur-se els cistells plens dels seus productes autòctons.

No anem bé, quan tenim el col·lectiu sanitari sortint al carrer per defensar els seus interessos laborals.

No anem bé, quan els nostres joves a mitja carrera universitària s'hagin d'estar plantejant haver d'emigrar per desenvolupar el seu mitjà de vida en altres indrets.

No anem bé, amb el tancament d'empreses i acomiadaments massius de personal obligant a desenvolupar l'economia submergida per subsistir.

No anem bé,  amb els desnonaments, sense donar solucions cas per cas, d'una manera raonable.

No anem bé, amb els responsables polítics de la gestió pública que han fet malbaratament dels bens  públics i ara ens volen mostrar la seva cara de xai amb els seus discursos increïbles.

No anem bé, amb unes properes eleccions estatals que ens pronostiquen la victòria d'un partit que no respecta els drets de les perifèries nacionalistes ni del dret a la diversitat.

No anem bé, amb ministres espanyols ambigus que tenen dues cares defensant projectes i creant confusió a Europa i al seu propi Govern espanyol, obviant el bé comú.

No anem bé, amb les concentracions de civils a les places, intentant aportar solucions als problemes però sense una línia a seguir, ja que tants caps tants barrets.

No anem bé, amb les protestes sense diàleg i amb evidents mostres de violència continguda.

No anem bé, legislant a tort i a dret, obligant a infringir lleis, sense un veritable estudi de la situacions a tractar.

Ara però, si que anem bé amb un petit raig de llum que ha aparegut al nord de la Península, amb la possible eradicació de la violència terrorista que tant dolor ha causat durant anys a moltes famílies i que moltes d'elles ja han nascut amb aquesta espasa de Dàmocles al damunt. Tindrem la sort de poder-ho veure aviat?  



***