dilluns, 28 de juny del 2010

Aniversari

Justament ara fa dos anys que vaig encetar el blog. El que vaig començar com una aventura ha estat per mí com un regal. Era una inexperta en aquest món i encara que en part continuo essent-ho, el blog m'ha donat peu a poder connectar amb persones que a través dels seus escrits m'han ajudat a reflexionar en moltes coses de diferents àmbits.

No sóc de fer gaires comentaris, ja ho vaig dir una altra vegada, però això no treu que passi pels blogs com una exal·lació, m'hi entretinc en els que trobo temes que m'interessen, ah! i això si, m'inculpo que a vegades si els apunts són massa llargs, els llegeixo en "diagonal", és un defecte que tinc, però que exposo amb tota llibertat.

Només volia agrair a tots els que hem anat comunicant-nos per mitjà de comentaris, que durant aquests dos anys m'han suposat un alicient per anar continuant i tenir idees per exposar. També vull agrair a "Ateneuesfera" l'oportunitat que m'han donat d'assistir als debats de blogaires, que han estat molt rics per conèixer gent amb molta empenta i que alguns gràcies als seus blogs han pogut debatre fins i tot temes socials.

Espero poder anar continuant amb aquesta eina de llibertat, que tant m'aporta personalment.

***

dimecres, 23 de juny del 2010

Maletes perdudes i maletes recuperades

La cara d'incertesa que mostrem tots quan esperem les maletes en una cinta transportadora de l'aeroport, fa un canvi sobtat quan veiem aparèixer la nostra, adornada amb les cintes de personalització volejant, esborrant les imatges d'interrogació que havien passat per la nostra ment mentre vèiem passar motxilles espallufades, carrets de criatures o paquets embolcallats amb plàstics aïllants.

La pèrdua d'una maleta et deixa realment estupefacte, l'experiència només l'hem tingut per sort una vegada i encara varem poder-la recuperar al cap de dos dies, intacta, a la recepció d'un hotel de Sicília, malgrat que durant 48 hores en S. va haver de demanar roba interior a un company per sobreviure. L'alegria de tornar a trobar la maleta va ser com recuperar un fill pròdig. A hores d'ara ja prenem les precaucions adients per si ens torna a passar.

Aquestes situacions me las ha fet recordar la lectura de la novel·la Maletes Perdudes de Jordi Puntí, en la qual, un dels fils conductors és el tema que ocupa el títol emprat, i que pels viatgers són situacions que resulten veritablement incòmodes i es van repetint dia rera dia en els aeroports mundials.

La novel·la ironitza àcidament situacions molt ben trobades i un guió original i fresc. És un relat molt ben estructurat a més de ben documentat, i que a través de la galeria de personatges que desfilen per les seves pàgines, et va recordant els fets d'una post-guerra espanyola i d'una Europa que va començar a canviar arran dels fets del Maig del 68 a París.

Crec que és una novel·la que es mereix el guardó de "Llibreter de l'Any " que va ser atorgat ahir dia 22 pel Gremi de Llibreters de Catalunya amb la nova categoria de Literatura Catalana, per la seva capacitat narrativa i l'original estructura.

Justament avui he acabat la seva lectura que com a la revetlla de Sant Joan, acaba metafòricament parlant, amb un espetec final de petards i coets .




***

diumenge, 20 de juny del 2010

Dotze dies sense Lluna


Per un mediterrani és una situació ben sorprenent i que et deixa una mica desconcertat veure que sempre és de dia i el sol llueix les 24 hores des del Cercle Polar Àrtic fins al Cap Nord.

Noruega ha estat el destí que ens havia ilusionat i el somni hem pogut fer-lo realitat.

Atès que no ha entrat el solstici d'estiu, encara hem pogut trobar molta neu a les muntanyes i el desglaç fa que les aigues regalimin vessants avall fins al mar. Natura salvatge amb un color verd difícil d'explicar, amb els arbres brotant i les flors lluint arreu sense que la foscor les entorpeixi. És una costa trencada pels fiords i en el interior del país, els llacs emergeixen per totes bandes. És un espectacle que fins ara només havíem vist en les postals.





Abans de realitzar un viatge, m'agrada informar-me una mica del lloc on hauré de trepitjar, ja que no sempre els guies turístics expliquen el que un vol saber respecte al país.

Vaig trobar a la Llibreria Altaïr un llibre que l'autor León Lasa, relata el mateix itinerari que hem fet nosaltres, però d'una manera ascendent, i nosaltres l'hem fet descendent. Aquest escriptor és llicenciat en Dret per la Universitat de Sevilla i treballa com lletrat al Gabinet Jurídic de la Junta d'Andalusia, i ha publicat alguns llibres dels viatges que ha fet. En aquest descriu la ruta del Hurtigruten des de Bergen fins al Cap Nord, itinerari que va fer fa un any a finals de la primavera.

El nostre vaixell d'Hurtigruten esperant-nos a Port

En León Lasa, una vegada arribat a Kirkenes, es desvia per mitjà de transport públic fins a la Lapònia finlandesa i contacta amb gent del país i també amb els samis, amb els quals estableix coneixences per relatar-nos la seva manera de viure, i ens explica en el llibre que, malgrat que els samis noruegs han lograt tenir un Parlament propi des del 1989, no tenen cap intenció d'aconseguir la independència, ja que l'Estat norueg els dóna tota mena de facilitats per mantenir la seva llengua i la seva cultura, que és el que desitgen, ja que no viurien millor sense l'estat del benestar actual com a noruegs.



La descripció de la geografia que León Lasa fa de Noruega és:

"Noruega es un país de forma alargada, que parece que se estira como una serpiente que tiene la cabeza en el sur y que prolonga su cuerpo estrecho durante más de dos mil kilómetros hacia el norte, más allà del Círculo Polar Àrtico".




Veure d'una manera descendent com des del Cap Nord s'arriba al Cercle Polar Àrtic, navegant, i que no ens han fet cap nosa els anoraks de ploma ni els forros polars, i que en ple més de juny fa més fred en aquella latitud que en els nostres hiverns mediterranis, és una experiència difícil d'oblidar.



Cada vegada que l'Expres del Litoral s'aturava a les ciutats, les nostres passejades eren desitjades per veure-les i observar cada racó i raconet que els habitants aprofiten per embellir-les amb moltes flors en els seus jardins, i també en els carrers comercials que bullien de gent a les terrasses del bars aprofitant el sol que no veuen a l'hivern.




Loen és una de les poblacions on varem pernoctar. No vaig ressistir la tentació de fer un passeig en solitari al capvespre abans de sopar, per captar-ne la bellesa de l'entorn.






Bergen va ser la darrera ciutat visitada abans de volar cap a Barcelona via Oslo. Varem trobar en el mercat del salmó a molts estudiants d'Erasmus que treballaven venent peix, i entre ells molts catalans i espanyols. Una noia de Girona, ens va dir que es plantejava no tornar a passar un altre hivern, ja que havia estat molt dur viure'n un en les condicions climàtiques del país. Ho entenc, jo tampoc hi podria viure sense veure la lluna a l'estiu ni el sol a l'hivern.



***

Sol de mitjanit a les 2 hores de la matinada

***

dimecres, 2 de juny del 2010

Juny prolífer

Encetem el mes de Juny. Des de que tinc us de raó, aquest mes l'he tingut sempre com un aliat personal, ja que m'ha envoltat de gent molt estimada nascudes durant la primera quinzena.

A l'escola erem un trio d'amigues. Dues Martes i una Mercè. La Marta més gran nascuda el dia 2, la qual desgraciadament no he vist mai més, i la Mercè nascuda el dia 3, la qual encara anyoro, ja fa anys que una dura malaltia se la va endur.

Els darrers 20 anys laborals també vaig trobar un trio ben avingut. L'Anna, la més jove i encara en edat de no estar jubilada, nascuda el dia 6 i l'Àngels el dia 10, també gaudint de la seva jubilació com jo.

De la colla d'antics amics, tinc en Carles nascut el dia 8 i que ja fa més de 30 anys que ens coneixem. Familiarment, una neboda sobrevinguda, la Sònia nascuda el dia 4 i el seu fill en Pau, que és el més jove nascut el dia 13.

Avui, pensant-hi, he volgut oferir-los un petit fragment del Diari de la naturalista Edith Holden, el qual m'agrada rellegir de tant en tant, que dedica al mes de Juny:

El cucut comença a canviar el cant. Un xic més endavant sonarà com "cu-cucú", en comptes de "cu-cu". Al sud d'Anglaterra existeix una vella superstició sobre el crit del cucut: si en sentir-lo arrenques a córrer i vas comptant els crits de l'ocell fins arribar a un lloc on ja no els escoltes, vol dir que afegiràs a la teva vida, tants anys com vegades hauràs sentit el cucut. Això és, si més no, allò que les velles expliquen a Devonshire. Hi ha una colla de petits versos sobre aquest ocell.

"A l'abril el cucut canta a la posta
al maig ho fa durant la jornada
al juny canvia la tonada
al juliol pren el vol
a l'agost de marxar li dol"

"El cucut és un ocell ferm
que xiula en plena volada
i quan repeteix cu-cu
esdevé més blau el cel"

La joia de viure la Natura
Edith Holden
***