divendres, 30 d’octubre del 2009

Circuit turístico-cultural per Turquia

Ja hem tornat d'un interessant circuit per terres turques.
Feia temps que volíem fer aquesta experiència i els nostres desitjos s'han dut a terme. Han estat uns dies de bellugar maletes amunt i avall, però no ens ha decebut gens aquest país tant important per la nostra cultura.

Hem tingut la sort de tenir la companyia de dues persones entranyables que ens han fet de guia. En Haluk, professor d'Història d'un institut d'Istambul, nacionalista turc que ens ha endinsat en la història del seu país amb força coneixement i pedagogia, i que ens ha fet gaudir de la seva terra. També no ha quedat enrera el nostre guia català en Lluis Miquel, professor també d'Història de la Universitat Autònoma, i expert en Turquia entre d'altres, que amb molta cura ens ha estat donant classes magistrals d'història europea durant les llargues tirades d'autocar, i amb final feliç de recomenació de diversa literatura adient. A tots dos voldria agrair-los la seva professionalitat i dedicació que han tingut amb nosaltres, ja que hem tornat amb les motxilles plenes de coneixements.



El circuit va començar a Istanbul. Vam volar fins a Ankara, seguint amb autocar fins a Nevsehir (Capadòcia), Konya, Antalya, Pamukkale, Efes, Pergamon, Izmir i altra vegada volar cap a Istanbul amb transfer fins a Barcelona.




Penjo algunes fotos per il·lustrar el post, però en breu, quan les hagi ordenat, en penjaré al marge del bloc, algunes més. N'hi han de força boniques.



Interior Mesquita blava






Estampes cotidianes


La gent



Sortida del sol 7 a.m.
Posta del sol 5 p.m.


No cal dir, que en el Sorrobloc, anirem relatant la nostra experiència viatgera.


***

divendres, 16 d’octubre del 2009

Pausa



Faig un descans blogaire per uns dies. Tornaré amb noves experiències. Fins aviat








***

dimecres, 14 d’octubre del 2009

Saviesa

El dia 11 de setembre d'enguany, va fer 10 anys del traspàs de Fra. Jordi Llimona. Amb ocasió d'aquest aniversari, es va presentar el llibre "Ofrena de capvespre" que és un recull de textos inèdits de reflexions “en veu baixa” que va deixar escrites com a resum de les seves idees i dels seus sentiments, presentació a la qual vaig assistir i que va ser d'una gran emotivitat .

No vaig tenir el goig de tractar al P. Llimona personalment, però si que el vaig conèixer a través dels seus escrits i del seu pensament que va divulgar a través de diversos mitjans i des de la seva residència dels Caputxins de Sarrià. No puc comentar res de la seva saviesa, que no sigui ampliament coneguda, però sempre et fa reflexionar quan fas un descobriment com el que he fet avui, remenant papers.

Sempre s'ha dit que va ser un home avançat al seu temps i amb una gran capacitat de veure-hi més enllà.

Transcric el text que he trobat datat el 26 de novembre de 1995, en ocasió de la Diada de Germanor.


TOLERÀNCIA I REGLES DE JOC

L'origen de la tolerància és majoritàriament d'ordre religiós. Davant de les religions distintes de l'oficial, l'estat condescendia llur presència, generalment de forma limitada. El mot "tolerar" indica suportar una adversitat. Així l'estat i els adeptes del pensament oficial, religiós o altre, suportaven la diversitat, la coexistència amb elements diferents. Per tant, hom partia de la superioritat pròpia i de la maldat o imperfecció de l'altre. Avui la tolerància ha estat substituïda per la idea de "respecte", la qual implica considerar el dret de l'altre, el valor de les seves idees i el contingut positiu de la diversitat. En el present, quan parlem de tolerància, generalment ho fem en el sentit de respecte.

El món es fa petit i ens encaminem cap a societats cada vegada més relacionades. Per tant, cal conviure i saber conviure. Però la convivència depèn tant de la tolerància del receptor i de la seva capacitat receptiva, com de la tolerància i de la voluntat d'integració de l'acollit. Si aquesta voluntat d'integració no es dóna, la presència de l'admès esdevé agressora. S'ha de rebutjar el racisme i, molt més, tota agressio al foraster, però aquest també ha de procurar adaptar-se a la societat receptora. Hi ha persones o grups, pertanyents a certes civilitats, cultures o religions que quan emigren es tanquen en si mateixos formant veritables guetos i sense cap voluntat d'integració al país que els rep. Es natural que això produeixi un rebuig i que la societat es defensi del risc - no gens hipotètic - de deixar de ser el que és. Hom, justament, es defensa dels cavalls de Troia.

La tolerància no pot conduir a una desestabilització, no pot consistir, tampoc, en deixar-ho passar tot. No es pot tolerar que es trepitgin els drets humans, individuals o col·lectius, no es pot admetre la ignorància, la injustícia o la opressió. No es pot ser tolerant amb la intolerància. No tot val, ni tot val igual. D'on que no tota oposició a segons quines idees o fets no es pugui qualificar d'intolerant o de racista. Dependrà. Quan es compromet una civilitat o una cultura, els seus adeptes l'han de poder defensar. La tolerància ha de tenir límits, com la llibertat, i per les mateixes raons.

Ens encaminem cap a societats més i més complexes i plurals, tant perquè el món es fa petit com perquè l'intercanvi ens enriqueix. Per això no ens podem bunqueritzar. Hem d'obrir-nos al vent de la vida, a la diversitat enriquidora. Però llavors, els de fora i els de dins, els blans i els negres, els de dretes i els d'esquerres, els adeptes de qualsevol creença o els increients, els hem d'atendre a les mateixes regles de joc: el respecte a la diversitat i a la llibertat, a la veracitat i als drets humans. Un no pot aprofitar-se de la tolerància per imposar la intolerància. O tots lladres o tots frares! [sic]
Jordi Llimona

No he volgut ometre cap paraula, ho he trobat esplèndid!. Valoreu-ho vosaltres mateixos.

***

diumenge, 11 d’octubre del 2009

Comiat laboral i Festes



Rebo la trucada del meu ex-Cap de personal. Em diu fent broma que ha arribat l'hora de donar-me la "Medalla al Treball". Li responc que d'acord mentre no me la facin tornar. Encara riu ara.....



Fa sis mesos i mig que em vaig jubilar i obviament sempre s'ha fet una festeta per aquest motiu. Atès que a mi no m'agrada ser "reina per un dia", vaig proposar a la Directora, de compartir el regnat amb quatre companys més que durant aquest any també es jubilaven (evidentment vaig consultar-ho prèviament amb els futurs jubilats). Li va semblar una idea excel·lent. També els hi va anar bé en temps de crisi, ja que amb una recepció s'estalviaven calerons.

El dijous 7 d'octubre va ser el "gran dia". Allà vam formar l'Àngels, l'Anna, l'Ignasi i jo. Va faltar el Jaume que per motius familiars no va ser-hi. L'acte va ser institucional i correcte. Amb aquests companys havíem compartit molts moments junts fa més de vint anys, ja que vàrem entrar més o menys al mateix temps i al mateix lloc, i també hem marxat el mateix any. Vull agrair públicament la presència a l'acte, de tots els ex-companys que s'han quedat. Ens vàrem retrobar i gràcies a ells la festa no va decaure.

Actualment no n'hi han de festes. Vint anys enrera ho celebràvem tot. Vaig entrar amb la commemoració del Sant del Director, i qualsevol esdeveniment servia per "fer festa". Teníem la il·lusió pròpia de pertànyer a un col·lectiu que volia servir al País i als seus ciutadans, no escatimant esforços personals. Encara la informàtica no s'havia fet un lloc en els petits espais dels que disposàvem. Els nostres Directors i Caps, els teníem molt propers i ens escoltaven, malgrat que no sempre podien resoldre els problemes propis del moment. Esperàvem la recepció de Nadal a Palau amb ganes, ja que allà compartíem "Festa" també amb els Alts Càrrecs i ens fèiem fotografies amb ells de record. L'hora de la recepció era propícia, ja que sempre es feia sobre les set de la tarda, quan tothom havia plegat. Anàvem a casa a "mudar-nos" i ...cap a Palau. Hi érem tots, conserges, administratius, càrrecs mitjos, i Directors. D'uns anys cap aquí aquesta recepció es fa a la una del migdia i només hi pot acudir el personal directiu, ja que la resta ha de ser present en el seu lloc de treball.

Tot ha canviat. Els cicles es tanquen i se n'obren d'altres. Ara no hi ha diferència entre una empresa privada i una empresa pública. La gent està desmotivada i només espera que corri el rellotge per deixar la feina i tornar-hi l'endemà. Ni tant sols es molesten per proposar solucions, ja que tampoc són escoltats. Vaig tenir el privilegi i la sort d'entrar a formar part d'una realitat, en un moment oportú i en un lloc oportú. Crec que és necessari un canvi. Es respira indolència. És una llàstima.

Com diu l'evangeli: Qui tingui orelles que escolti!

***

dimarts, 6 d’octubre del 2009

L'art d'avantguarda del S.XX - 1

Amb aquest títol he començat el nou taller d'aquest trimestre. Abans de l'estiu, ens vam endinsar en el moviment impressionista. Ara a la tardor hi tornem amb l'art de les avantguardes que van seguir a aquest moviment, el qual va aconseguir la ruptura amb l'academicisme.

En la transició del s. XIX al XX neix la noció de modernitat a la cultura europea. Són anys d'optimisme fruit de la pujant industrialització. Idees i corrents artístics se succeeixen a una velocitat trepidant. No tota aquesta evolució ha sorgit del no res. Per entendre l'art del segle XX, ens hem fet aquesta pregunta:

Què és el que es pot considerar com una obra d'art?
1- Ha d'haver-hi una Tècnica.
2- Ha d'haver-hi també un Tema.
3- Què és el que l'artista vol comunicar.

Hem examinat visualment el pas del temps, des de que es van trobar les primeres demostracions d'art pictòric.

Prehistòria. Trobem la primera materialització visual de l'home per comunicar-se, amb una tècnica emprada amb materials naturals. Es crea un ambient per comunicar a la resta de la tribu, que s'ha de caçar per proveïrse una supervivència.




La Història comença quan apareix l'escriptura. Per exemple els egipcis. Continuen les tècniques amb elements vegetals. És un art de trascendència de la vida a la terra al més enllà. Hi ha una voluntat de comunicar amb una tècnica precària. Les figures són representades amb els cossos rectes, i els peus i rostres de perfil.
Els grecs i romans tenien una tècnica depuradíssima en les proporcions de les mesures humanes. La temàtica era al voltant de l'home i les divinitats. Comunicàven els cànons de bellesa que tenien idealitzats per gaudir-ne, i l'art es mostrava al carrer perquè fos a l'abast de tothom.





L'art romànic va ser una involució, amb figures frontals sense relleus. Proporcions arbitràries i subjectives. Pocs colors secundaris amb pigments vegetals. Els objectius van ser religiosos.
El gòtic, va ser l'art que trascendirà al vidre. La llum entra als temples per donar i transmetre un missatge determinat. Els tapiços i pintures tindran llocs destacats per protegir-se de les fredes estances.

L'art islàmic va suposar una voluntat d'expressió amb filigranes, calats i representacions de vegetals i animals amb simbologia diversa, atès que la tradició prohibeix la representació de figures humanes en el context religiós.





En el renaixement es comencen a decorar els Palaus del nobles amb temàtiques de la vida cotidiana. Encara es mantenen els materials d'origen vegetal per lligar els pigments. Les parets s'adornen amb teles, per poder-se-les endur d'un habitatge a l'altre. Tornen els clàssics i els paisatges s'allunyen en perspectiva. Leonardo difumina els contorns en La Gioconda.
Tenim la famosa pintura de El Greco, a finals del renaixement espanyol, El entierro del Conde de Orgaz, que fusiona el món terrenal amb el món celestial, aquests clars-obscurs, és una tècnica depuradíssima per transmetre realitats.



Una altra tècnica ben diferent és la de M. Àngel. Força les proporcions per transmetre potència i nervi.






Atès que l'art va sempre lligat amb el poder socio-econòmic, trobem en les pintures procedents del nord d'europa, de Brueghel i El Bosco, que els temes són moralistes. La història comença a tenir una davallada, Poca higiene, pestes etc.


La pintura de Vermeer, ja del barroc d'una tècnica impecable, trenca amb la temàtica. És costumista i representa la gent humil.

En el romanticisme tenim a Ingres, el qual recupera la bellesa femenina i la transmet de forma sublim.


Ja passem al segle XIX i principis del XX. Hi ha un punt d'inflexió i la formació acadèmica canvia la tècnica. La temàtica és el món real. S'experimenta amb la linea i el color. Surt el primer moviment rupturista. Els impressionistes que capten el moment que passa amb lleugeres pinzellades de color. Hi ha el coratge dels artistes per fer el que creuen que han de fer malgrat les crítiques socials. Fauvisme, Cubisme, etc. Els esdeveniments se succeeixen ràpidament. Surten els primers coleccionistes d'art i gràcies a ells, l'art evoluciona. Entre el 1913 i 1933, temps de guerres, apareix l'art surrealista per evadirse de la realitat. Es vol trencar altra vegada i es busca un llenguatge nou per expresar-se i comunicar. També es busca en els objectes cotidians la manera de provocar. Aquest és l'objectiu.

A partir del segle XX, la evolució ha anat molt de pressa. Ho anirem comentant.

***

dilluns, 5 d’octubre del 2009

Literatura i Dictadures

Poca gent deu haver-hi que encara no tingui un familiar viu, que hagi hagut de sofrir alguna de les dictadures que desgraciadament varem tenir a Europa en el segle XX. La meva generació encara vam haver de conviure amb una d'elles, malgrat que no vam ser-ne conscients del tot durant la nostra infantesa. Els nostres pares i avis ens van explicar moltes visicituds i també dels anys de la Dictadura d'en Primo de Rivera, en la qual s'ubica la novel·la que acabo de llegir guardonada amb el Premi Sant Jordi 2008.


L'autor Lluís-Anton Baulenas, ens sitúa en aquesta època, amb el seu relat titulat El nas de Mussolini.

Va ser una època de fortes convulsions socials. Els obrers es rebelaven contra els seus amos i es lliuraven a diferents Sindicats, depenent dels seus ideals. Entre aquests sindicats es mantenien relacions d'odi, i no es descartaven pica-baralles als carrers que podien derivar en emboscades criminals. Les pistoles circulaven arreu. Tots aquests aldarulls fomentats també pel moviment bolxevic europeu van acabar al nostre país amb la Dictadura del general Miguel Primo de Rivera que va durar uns set anys. És en aquest periode que Baulenas fa viure la seva novel·la.

Amb una trama argumental força suggerent, el lector va entrant en un món on es veuen les diferències idealistes de les generacions, marcades amb ideals molt paral·lels, els quals però prenen diferents magnituds depenent de l'edat dels personatges. Veus com la joventud sempre amb ganes de canviar les coses, no els importa arribar a fer actes de terrorisme amb la finalitat de mantenir-se fidels a aquests ideals. També m'ha cridat l'atenció que en moments de situacions límit, l'autor, fa venir a la ment, a la protagonista revolucionària, els records materns de pedagogia religiosa que havia rebut en la seva infància.

Crec que la novel·la està ben ambientada i els personatges s'analitzen amb profunditat. Els capítols es van dedicant a aquests personatges alternativament, i et van definint el perfil. Això fa que et vagi fent avançar pàgina a pàgina amb força interès.

A mesura que es va desenvolupant la trama, s'arriba a uns capítols que res tenen a envejar al conegut Sr. Stieg Larsson amb la seva Trilogia, (bé, amb el primer volum que és l'únic que he llegit), però amb la diferència que, la prosa del Sr. Baulenas és de molta més qualitat literària i et fa gaudir del seu llenguatge i de la seva narrativa. El final és sorprenent i esplèndid. A mí m'ha agradat i m'ha fet mantenir una certa tensió lectora, que és el que compta no?

***