dimarts, 29 de setembre del 2009

Violència masclista


Llegeixo avui en el Diari EL PUNT, un article sobre la violència masclista a Catalunya.

No hi ha dia que no ens llevem al matí amb una notícia d'aquesta mena. És esgarrifós, i sembla que aquesta classe de violència tampoc s'atura. El que més m'ha fet obrir el ulls és que, des de les 3434 detencions, vint són menors d'edat. Molts pares desitgen que arribi el dia en que els seus fills puguin deixar el domicili familiar, no perquè no se'ls estimin, però no poden conviure amb fills que descarreguen violència psicològica damunt d'ells i els falten al respecte. Aquí fallen coses. Tot comença a casa d'aquestes famílies, que no han sabut dir un no, quan tocava. Després ho pateixen les parelles. Conec casos de fills d'obrers que han acabat els estudis escolars, i no es belluguen per buscar-se la vida, amargant als pares amb els seus comportaments desidiosos i bel·licosos, no admeten consells, donant cops de porta i fugint al carrer a buscar quí sap què. També conec famílies benestants, amb fills als quals se'ls ha donat tot perquè poguessin tenir un bon futur, i tampoc se'n surten amb el seu comportament, exigint als pares més i més.

Malauradament mai hi han hagut escoles de pares, però penso que quan s'encén un indicador advers, el sentit comú podria fer que es busqués ajuda externa. Hi han bons professionals que et procuren eines per treballar aquests problemes. Moltes parelles no hi dónen importància, la bola es va fent grossa i el mal no sempre se'n va sol.

Dies enrera, en una botiga de venda de pa i altres productes preparats, vaig presenciar com una mare d'èstètica diguem-ne de bon veure, de la part alta de la ciutat, amb un fill d'uns tres anys, però que el portava en una cadireta, essent les 13.30 hores, li estava demanant a crits i fent-li xantatge emocional, que volia menjar perquè tenia gana. El nen no feia gens cara de famèlic, però la mare li estava oferint diverses coses, dient-li que era hora de dinar i que anàven cap a casa. Cada vegada més enfurismat, i cridant, el nano no va parar fins que la mare li va comprar un sandwitch doble tot rondinant perquè després no dinaria. Crec que és un motiu ben evident de la manca de no saber dir no quan pertoca.

Estem cansats de llegir articles de psicòlegs, metges, periodistes, pedagogs i entesos en la matèria, de la necessitat de posar límits, i que aquests límits són necessaris, perquè el joves sàpiguen a on estan. L'educació ha de venir des del bressol. És molt important. Els grans hem de fer créixer als nostres infants com a persones, dialogant i donar-los auto-estima, a més de camins per a poder-se desenvolupar i fer-los entendre el respecte per tothom. Penso que encara hi ha molta feina a fer a la nostra societat. Ens els estimem, i costa molt a vegades contrariar-los, però és molt necessària la nostra actitud ferma. No hem de deixar que les situacions se'ns escapin de les mans.


***

dissabte, 26 de setembre del 2009

Quí guaita a quí?......


Al principi de les nostres institucions democràtiques, a les administracions es van crear els Gabinets Jurídics, en els quals tenien cabuda advocats i advocades que tenein cura de donar suport legal als Departaments per exercir la seva feina. No sempre era fàcil obtenir respostes àgils, ja que moltes vegades s'havia d'esperar torn de resposta, i a vegades es tirava pel dret. És possible que degut això, darrerament s'ha anat introduint la figura del jurista a llocs destacats de petites àrees per dirigir a les persones que fan la seva feina, i vigilar que la facin bé i també, diuen, per donar respostes més immediates. Crec que tenir la carrera de Dret avui dia, és una bona garantia de poder entrar al funcionariat.

He estat pensant que, es podrien crear llocs de "vigilants" i "seguidors" de personal (mai espies), que tinguessin un bon "curriculum" laboral, i que poguessin accedir a llocs encara més importants de les nostres entitats, per comprovar que els juristes fessin bé la seva tasca, amb la titulació de "Colaborador tècnic detectiu, especialista en escoltes i seguiments". Crec que seria un càrrec de molt futur i de molta utilitat en els temps actuals.

Als contribuents ens costa molts diners la contractació de professionals externs, perque investiguin els delictes que es cometen amb els nostres béns, penso que, amb la creació d'aquests nous llocs de treball, ens estalviaríem alguna coseta, i més en època de crisi, ara bé, però també pensant-ho millor, i a qui contractaríem perquè estiguéssin a l'aguait dels aguaitadors?.......

***

dimarts, 22 de setembre del 2009

Tardoral



La flama tardoral crepita ara pels boscos
i dia a dia les fulles mortes cauen i es fonen,
i nit a nit la ventada admonitòria
gemega al pany i conta la història
del seu pas per camps segats, venint de terra alta,
o per l'ampla i trista mar, i ara sentim la força
de la malenconia der tendresa malalta
més dolça que no la joia indulgent que l'estiu porta




***

dissabte, 19 de setembre del 2009

Descobriments i enigmes

De tant en tant em dóna per organitzar els índexs del blog.
M'agrada posar enllaços que després em serveixin per buscar comentaris d'algun post anterior, sobretot per buscar alguna observació dels llibres que he llegit.

Abans de animar-me a fer un blog, em feia un breu resum de les meves lectures en un document de word i així podia consultar-ho quan tenia dubtes, ja que les neurones es van alentint, i tinc més memòria visual que intel·lectual. Atès que una de les idees bàsiques del blog és comentar lectures, vaig decidir fer un índex dels llibres que vaig llegint, per localitzar-los en les entrades que vaig fent, i així no haver de fer documents paral·lels. Però clar, veia que la llista s'anava allargant i no és la meva intenció fer cap tipus d'ostentació.

Ahir, fent proves, vaig fer un descobriment: (els erudits direu, vaja, ha descobert la xocolata del lloro, però per mí va ser una solució). Vaig seleccionar la llista que tenia dels llibres que havia llegit l'any passat, i la vaig copiar del blog a un document de word. I.. Oh miracle! des d'aquell document, només fent (CTRL + Clic de mouse) em remet just a la pàgina del blog on hi ha la descripció. Així doncs, no caldrà tenir tanta parafernàlia lateral. Això de la informàtica, és una meravella!

Parlant de descobriments i enigmes, comento el llibre que acabo de llegir.

Cinc nits de febrer. És el segon que llegeixo de l'Eduard Màrquez, escriptor que vam descobrir al Club de Lectura, tant literariament com personalment, i que vaig esmentar en un altre post, el mes de maig d'enguany.

És una narració només de 121 pàgines, però realment intensa. És un relat molt treballat, com és habitual en les obres de Màrquez. El lector ha d'estar molt al cas del que l'escriptor vol comunicar. És una contínua recerca de sentiments personals amb diàlegs i incògnites que el protagonista recompon, arran de la mort de la seva antiga amant, i que va reconstruint amb les pertenències que troba al seu domicili.

Molt interessant l'estructura de la novel·la. L'escriptor, personalment ens va comentar, que li agrada la música i en fa referència a les dues novel·les que he llegit. Sap descriure molt bé situacions ambientals. Pots gaudir de bona literatura.

***

dissabte, 12 de setembre del 2009

Per terres galaico-portugueses




Una vegada més, hem adreçat els nostres passos a l'extrem de la Península Ibèrica, a la zona galaico-portuguesa. Hòrreos gallecs i empedrats característics de Portugal. Sempre que l'hem visitat n'hem sortit més que satisfets, tant pels seus paisatges marítims de postal, interessant patrimoni medieval, bona gastronomia i persones acollidores, i més quan la sort t'acompanya amb dies esplèndids de sol.

Hem fet moltes fotografies difícils de triar per posar-les al blog. M'he decidit pels paisatges marítims i penjar-ne unes quantes al marge dret i així es poden veure com diapositives, per relaxar-ne els sentits, tal com ho hem fet nosaltres en aquests deu darrers dies.

Les altres vegades que varem visitar aquests indrets, ens vam deixar una ria per conèixer, de les cinc que hi ha a les Rias Baixes, la de Vigo i els seus voltants. Hem tingut la sort que hem pogut fer estada a Panxón-Nigrán, entre Vigo i Baiona, i així hem pogut voltar per la darrera península anomenada Morrazo, i nord de Portugal.

Quan estic per terres celtes, recordo les cançons de Juan Pardo dedicades a Galícia, una de les quals, que m'agrada especialment, és aquesta:



Rias Baixas

Deus fixo-lo mundo e rematoulo en sete dias.
E logo descansou,
apoiandose en Galicia.
Cinco dedos santos,
cinco nomes, cinco xeitos, cinco xentes, cinco rias.
A bendicion de deus, son as cinco rias baixas...
...Rias baixas queridiñas.
Rias baixas... Rias baixas...
Arousa...Corcubión...Noia...Vigo e Pontevedra ria Miña.
Rias baixas... Rias baixas... Rias baixas...
As cinco santos dedos, dibuxarón cinco rias
as cinco bendicóns, da nosa nobre xeografia
Cando Deus fixo-lo mundo, rematouno en sete dias,
o domingo descansou apoiandosé en Galicia
Miña nai, contoumo, a min,
e vou contalo as miñas fillas.
Com Deus posou a man,
nista parte de Galicia... A nosa lenda, sigue viva.
Rias baixas... Rias baixas...



Hem caminat molt per la sorra de les platges, que amb la baixamar, tothom ho fa. Vaig fer una fotografia que també em recorda el logo que en Miquel Barceló va fer pel Diari Público, i que aquests dies he fullejat per primera vegada.




La posta de sol i la sortida de la lluna, també les vaig captar en aquestes instantànies.




Em vaig emportar per llegir la novela Kafka a la platja d'en Haruki Murakami. La vaig començar en el vol d'anada i la vaig acabar just en el de tornada. Mai tant ben triat el títol...!

Tal com deia en un post anterior, he fet bé de llegir-lo després de Tokio Blues ja que com esperava no m'ha decebut gens. He trobat una novel·la genial, amb una gran dosi d'imaginació, i que et fa pensar que el camí de la vida no és fàcil. Dues històries de diferents personatges que acaben convergent. També fa esment de la desorientació de la joventut japonesa per afrontar la societat en la que viuen. El lector queda atrapat des de la primera pàgina, ja que l'escriptor sap jugar amb la poesia i la eròtica del misteri a més demostra en tot moment la seva cultura literària, de coneixement de la mitologia grega i de bona cultura musical, per haver compaginar l'escriptura amb la regència d'un local de jazz en els primers anys de la seva carrera.

Vaig llegir un comentari d'una noia en un blog, que em va agradar i que en faig ressò, que deia que havia detectat un cert paralel·lisme de Don Quijote, amb el personatge del Nakata, i en Sancho amb el de Hoshino. Estic una mica d'acord amb ella. Potser sí.

Espero llegir-ne més d'aquest autor.

I bé, que més puc dir, altra vegada uns dies passats per a recordar.

***