diumenge, 28 de juny del 2009

Primer Any de Blogaire

Conte

Sóc petit, eixerit, acollidor i treballador, per això em vaig guanyar el concepte que de les pedres en treia pans, i d'aquests pans se'n van aprofitar molts. Ara però, crec que ja no és així, ja no trec pans de les pedres. Els meus veïns només fan que posar-me traves. Quan era més jove, vaig ser més beligerant, però m'he fet gran i ara sóc més estable. Procuro estar bé amb ells, els ajudo, els explico que vull ser com sóc, per cultura, i per història, però la meva pedagogia no serveix de res. Ells continuen posant-me traves per tot i em fan enfadar. No encaixo en els seus projectes i no em sento còmode. No ens entenem, bé no em volen entendre, o més ben dit, si que m'entenen però no els interessa entendre'm. Al·leguen raons que ja no s'adiuen amb la realitat. Volen intervenir en la meva manera de ser i no em deixen tenir la meva personalitat heretada de segles. Estic molt preocupat i m'agradaria arreglar-ho. No m'ha agrada estar passiu i darrerament ho he estat. Vaig tenir insomni una nit, i tot donant voltes i més voltes, de com i de quina manera podria trobar una solució a aquest problema, vaig pensar en els meus rebesavis i també en els rebesavis dels rebesavis, que van ser molt importants a la seva època, i que tampoc se'n van sortir, fins i tot els veïns no els van deixar viure al seu aire i es van imposar. Jo també vull que em deixin tranquil i caminar sol, i m'agradaria trobar-hi solució, perquè he arribat a estar realment enfadat, però ara com ara penso que degut al meu caràcter dòcil i dialogant, continuen aprofitant-se'n i em fan combregar amb rodes de molí.

De sobte, he vist una petita llum en el meu cervell, i he tingut una inspiració per solucionar aquest malson, i he pensat d'anar sembrant possibilitats per anar-me'n desempellegant d'aquesta llosa. He recordat les dates en que estem i he sortit a passejar pel bosc a recollir
"Pericó". M'han vingut al cap els costums ancestrals dels rebesavis. He escampat el "Pericó" sota el llit. Avui és la nit màgica, segur que els seus efectes medicinals serviran. Si més no, espantaran els dimonis. D'aquesta manera m'he adormit com un infant després d'haver begut el darrer got de llet, esperant el miracle........!, i que aquesta sembra s'escampi com una taca d'oli.

Pericó


Aquest conte, fruit de la meva imaginació, el dedico als vells amics que durant un any han llegit les meves dèries i no m'han fet comentaris. També el dedico als nous amics que m'han ajudat a seguir esplaiant-me al meu aire, i aquests sí que m'han fet comentaris.

Gràcies a tots en aquest primer any de blogaire. Aquest somni si que s'ha fet realitat. El del conte, algún dia segur que també se'n farà.

***

divendres, 26 de juny del 2009

Literatura

Malgrat que des del març de l'any 2008 el tinc signat per l'autor, encara no m'hi havia posat.

Les veus del Pamano. Jaume Cabré

He trobat que és una bona novel·la, literariament parlant. L'estructura de l'argument és ingeniosa. N'he llegit d'altres darrerament amb aquesta mateixa disposició, fruit de l'escola d'escriptura que actualment s'ha posat de moda i que fa treballar l'intel·lecte del lector. Això m'agrada. L'autor és un home de cultura i la reflecteix constantment. De totes maneres potser n'esperava més. M'havia creat unes espectatives que no han arribat a satisfer-me. Cada lector és diferent i en el meu cas, feia temps que no em passava, tenia ganes que s'acabés. M'han sobrat pàgines. Fins a la meitat del llibre, una vegada coneguts els personatges, he trobat que l'autor s'hi recrea en excés volent conservar el misteri. Potser n'abusa d'aquests personatges, i no tots tenen interès argumental. També he trobat un relat seductor, una mica malsà i que això genera atracció lectora.

S'està parlant de portar-la al cinema. Com a film, pot resultar, ja que té aquell punt d'estil de novel·la negra que és molt adaptable a guió cinematogràfic.

***

dimarts, 23 de juny del 2009

Dones impressionistes

Dins del taller de l'art impressionista que estem acabant, el darrer dia varem parlar de les dones impressionistes. No tenia intenció de parlar-ne gaire d'aquesta època, tal com vaig dir en el meu post del dia 3 de juny, per motius obvis de coneixement general, però crec que el tema de les dones és poc conegut i el vaig trobar força interessant per abocar-lo en un post. Mai tan ben dit, en faré una lleugera pinzellada.

Varem parlar de la Berthe Morisot (1841-1895), de la Mary Cassat (1844-1926) i de l' Eva Gonzalès. (1849-1883)

Les dones no van poder entrar a l'Academia de Belles Arts de París fins el 1887, i per tant, aquestes dones que es van dedicar a l'art impressionista, ho van fer començant a aprendre fent de copistes al Louvre. La majoria provenien de la burguesia, igual que els homes pintors, i van tenir-los a ells de mestres.

La Berthe Morisot, éra néta de Fragonard i va ser cunyada de l'Eduard Manet.
La Mary Cassatt va ser amant d'Edgar Degàs.
La Eva Gonzalès va ser deixeble de l'Eduard Manet.


La Berthe Morisot tenia un bon domini de la tècnica del dibuix. Fins a l'any de morir no va fer una exposició personal amb gran èxit, i van ser els seus familiars els que van posar en venda les seves pintures. Actualment són molt cotitzades. El gran públic no la va conèixer.








La Mary Cassatt era de pares americans i la seva infància la va passar a Europa. Es va enamorar d'Edgard Degàs i va ser la seva amant. Va pintar també els seu entorn familiar, ja que les dones no tenien models professionals ni externs, i captaven moments efímers de la vida. Les seves darreres pintures, van ser transgressores i s'acostaven ja a la pintura de Van Gogh, també tenien una certa semblança a estampes japoneses. Va obrir camins a Europa a pintores americanes, i va donar a conèixer les pintures europees a Amèrica. L'any 1914 es va quedar cega.









L'Eva Gonzalès
era de pares espanyols. Va viatjar a Sevilla i a Madrid i es va inspirar força en pintors espanyols. Les primeres pintures eran de paleta fosca, però va conèixer l'obra de Renoir i va evolucionar amb la llum.










Observant aquesta pintura de la Berthe Morisot vam estar d'acord en que que la sensibilitat femenina, potser capta més la dolçor i la tendresa familiar.





He deixat pel final, tal com ho vam fer en la darrera classe, parlar de la Camille Claudell (1864-1943), una gran escultora. Vam parlar d'ella com a deixeble quan vam fer el taller de Rodin, però, avui hem revisat la seva obra.

Va ser amant, deixeble, i ajudant d'Auguste Rodin. Va acabar la seva vida tristament tancada 30 anys en un manicomi, i les seves restes es van perdre. La seva obra, ningú diria que no pogués ser de Rodin, ja que el va ajudar en el treball de la Porta de l'Infern. Valoreu aquest video...






Si molts dels artistes/homes, no van ser valorats fins al cap dels temps, imagineu-vos les artistes/dones, que ni tant sols podien exercir com a tals en la seva època.

***

dissabte, 20 de juny del 2009

Solstici d'estiu i revetlles

Demà dia 21 de juny a les 5,45 hores, entrarem al Solstici d'estiu. Els anglosaxons anomenaven aquest mes de juny el "mes sec" com també el "mes del solstici d'estiu" i el "primer mes temperat" per a diferenciar-lo del juliol que era el "segon mes temperat".


A l'antic calendari llatí, juny era el quart mes de l'any. Diu Ovidi, que s'aplica el seu nom en honor a la deesa Juno, la dona del déu romà Júpiter.

Actualment en les nostres latituds, aquest mes és sinònim de canvis en la nostra cotidianeitat, revetlles, preparació de vacances, dies llargs i recerca de moments especials.


Al llarg del temps, les estacions de l'any han estat font d'inspiració d'artistes i literats que han dedicat el seu art a lloar-ne el seu esplendor. He trobat un poema que m'ha agradat, de la poetessa anglesa Jean Ingelow (1820-1897), el qual reprodueixo la seva traducció, tot seguit.



Un cel sense núvols, un món de brugueres,
Porpra de didalera, groc de ginesta;
Nosaltres dos entremig, passem plegats pel gual;
Esbatent la mel, trepitjant perfum.
Eixams d'abelles s'embriaguen de trèvol,
Munió de llagostes fan bots als nostres peus,
Parelles d'aloses s'envolen cap a matines,
Donant gràcies al Senyor per una vida tan dolça.

Jean Ingelow

I aquí la meva petita contribució a aquest esdeveniment anual, que en el nostre país el relacionem sempre amb un cel ple de llum i espetecs, i amb fogueres en les quals cremen els esperits dolents que a vegades no ens deixem dormir. Bona revetlla!!


***

dijous, 18 de juny del 2009

Teatre

Fa temps que no trepitjava el TNC, però ahir no en vaig sortir satisfeta. La sala estava força plena malgrat ser un dia laborable.

L'obra del dramaturg anglès Bernard Shaw "La casa dels cors trencats" que s'està exhibint a la sala Gran fins el 21 de juny, no em va acabar d'agradar com s'està representant. Com a espectador, a vegades es posen expectatives en les obres clàssiques i després se'n surt una mica decebut.




El ventall d'actors que fan l'obra, són força dignes i demostren una molt bona professionalitat. Res a dir. Ara bé, sota el meu punt de vista, la posada en escena, és una mica xocant.





L'acció hauria de passar en un "cottage" anglès, i s'escenifica en un espectacular decorat híbrid entre biblioteca anglesa i vaixell, per simbolitzar que el personatge de la casa és un vell capità de marina.

Els diàlegs costen d'entendre en l'escenari del TNC, ja que no s'ha acabat de resoldre el problema de l'acústica. Malgrat que els actors imposten bé la veu, el so fa una mena de reverberació, que et fa perdre la força i el significat de les paraules. Fins i tot, hi havia moments que ens vam preguntar si portaven "micros" incorporats.

És llàstima que un text tant ric, quedi confòs, enmig d'un espectacle grandiós, com la majoria dels que fan en el TNC que diuen que volen apropar al pùblic, quan en el meu entendre, més aviat els textos queden difuminats darrera d'un gran escenari, i amb algún efectes especials per deixar bocabadats als assistents.

Cada vegada més, m'agrada gaudir del teatre en sales més petites, i veient els actors a tocar, i amb austeres posades en escena.

Darrerament he llegit textos de teatre en el Club de Lectura. Mai havia estat aficionada a llegir-ne, però he descobert que val la pena fer-ho. Et fas més la idea de les coses que l'autor ha volgut dir-nos i així no et pots distreure amb la escenografia. De totes maneres, els textos que he llegit, ja havia vist abans les obres, com el llibret amb el qual ens varem acomiadar del Club fa pocs dies, que va ser "Casa de nines" d'Henrik Ibsen, drama moltes vegades representat al nostre país, ja que aquest autor i moltes de les seves obres emblemàtiques, han estat traduïdes pels molts dels nostres autors catalans, atès que va ser el dramaturg iniciador del teatre modern, i molt afí a la nostra manera de fer teatre.

***

dissabte, 13 de juny del 2009

Cant a la vida

He sentit moltes vegades aquesta expressió: "No el/la vull anar a veure, perquè el/la vull recordar tal com era abans". No puc pas estar-hi d'acord. Les persones que han arribat al declivi de la seva vida, necessiten més que mai estar acotxats pels seus. Són gent anònima que han sabut transmetre uns valors, sense necessitat de llibres d'autoajuda, ni grans manuals de convivència, però han estat a l'alçada de les circumstàncies que la vida els ha portat. És veritat que quan els veus sense ànims de seguir, et fan remoure coses a dins, però també es veritat que els recordes en els seus millors temps quan amb només uns petits plaers cotidians (ja en vaig parlar en un altra ocasió), fins i tot esperant una petita garsa que feia la visita diària al seu balcó, eren feliços.

Ara veus als seus, amb aquells ulls que se la miren amb dolçor, fent-li costat nit i dia, i fent d'amfitrions als amics que fan visita i comenten: Fixa't...ja en té (...?), encara que veus que li costa de parlar i que la seva mobilitat és limitada, però que et coneix encara, i li fa il·lusió veure't. Què més es pot demanar... ha sembrat i ha recollit..

L'espai que tenim per viure és curt. Però aquests exemples s'han de seguir, no cal fer grans coses, la senzillesa la tenim a l'abast, la felicitat la tenim a prop, no cal anar-la a buscar gaire lluny.




***

diumenge, 7 de juny del 2009

Post número Cent

Com aquell que no vol la cosa, he arribat al post número cent!. Per a conmemorar-ho, faig un homenatge a la meva ciutat, la qual m'estimo molt, malgrat tots els "malgrats". No ho faré parlant de la Setmana Tràgica, que també farà 100 anys, d'aquells fets tant tristos, no, no... Ho faig en present.

Plànol de Barcelona fa cent anys



En la meva ciutat vaig néixer.
En la meva ciutat m'he educat.
En la meva ciutat he format una família.
En la meva ciutat he viscut sempre.
En la meva ciutat tinc els records d'infantesa i tinc els avantpassats.
En la meva ciutat m'he jubilat.
Per la meva ciutat passejo, ara que tinc més temps i tafanejo tot el que puc.

Quan m'he desplaçat a conèixer altres ciutats, totes acostumen a agradar-me, cadascuna té les seves peculiaritats, mai es poden comparar entre elles. Ara però, sempre que torno i veig la meva des del cel, donant voltes per aterrar a l'aeroport, la veig amb els ulls de l'emoció. La he vist de nit, amb el crespuscle, de matí i de tarda, sempre tinc la mateixa sensació: És la meva, amb la serra de Collserola i el cim del Tibidabo coronant-la, mirant a mar. Les platges de la Barceloneta, ara tant arregladetes i el port ple de vaixells! Què més vull? Ho tenim tot, mar i muntanya. També tenim turistes, i immigrants, molts immigrants!!, però això és fruit dels temps en els quals ens ha tocat viure.


Els dies de festa, quan la ciutat es tranquilitza una mica, et pots perdre a Montjuic, que ara també ens ensenya la seva millor façana. El Museu Nacional amb les seves col·leccions que mai et canses d'admirar, els jardins, que l'Ajuntament està dedicant-hi molt d'esforç, com el Botànic, el qual varem tornar a visitar fa uns dies i vaig captar-ne la floració que presenta aquesta primavera.






A la nostra ciutat si un vol, no s'avorreix mai. Només sortint a passejar pels seus carrers emblemàtics, Passeig de Gràcia, Rambla de Catalunya, Eixample i no diguem al Centre històric, amb la Rambla de passada, només assegut en una terrassa, o en un banc, el temps va transcorreguent amb la contemplació de les bellugadisses cotidianes.

Recordo que de petita, quan arribava l'època en que les companyes de classe ens acomiadàvem per les vacances, la majoria anàven al "poble" a passar l'estiu (llavors encara no existien les segones residències, ni els viatges, ni tampoc hi havia "colònies " pels infants, tampoc la gent s'ho podia permetre!). Jo sempre li preguntava a la meva mare: ..¿per què nosaltres no tenim "poble" i hem de passar l'estiu al balcó de casa veient passar els tranvies?.... La resposta no la recordo, però me la puc imaginar.



I amb aquest "revival" tanco avui la meva aportació. Espero anar continuant i amb l'esperança d'arribar al segon centenar.


***

dimecres, 3 de juny del 2009

Mes de Juny. Temps de collites. Pintors impressionistes.

Tot just hem encetat el mes de juny, època en que les fruites maduren i comencem a recol·lectar tot el que hem anat sembrant i conreant durant l'hivern. Els pagesos ho saben prou i els que vivim a ciutat també fem les nostres pròpies collites. La meva darrera, encara no he acabat de fer-la, però serà dins de poquets dies, el taller de pintors d'impressionistes que vaig començar a conrear aquesta primavera i que ha donat els seus fruits.

No parlaré d'aquest moviment , ja que a la xarxa hi ha suficient informació per dedicar-hi hores i més hores. En el taller que he fet, hem parlat de com va començar a França a partir de la segona meitat del segle XIX, amb el grup de copistes que s'instal·laren al Louvre per copiar els clàssics, i van començar a inventar la pinzellada suelta i canviant la temàtica de pintura interna per sortir a l'aire lliure i captar-ne la vida en moviment. Tractem la vida d'aquests artistes i veiem com aquesta, va influint en la evolució de cadascun d'ells.

Ja que hem arribat a l'època estival, se m'ha ocurregut buscar obres d'aquests pintors, sobradament coneguts, relacionades amb l'estiu i l'aigua, així ens ajuden a refrescar-nos una mica. A més dels primers impressionistes, també poso pintures de neo-impressionistes i puntistes.


Eugène Delacroix




Claude Monet







Eduard Manet




Pierre-Auguste Renoir




Paul Cézanne




Camille Pisarro




Paul Gauguin






Paul Signac





Georges Seurat




Vincent van Gogh





Alfred Sisley



I d'aqui a uns dies ja haurà començat el cicle estiuenc. A esperar la tardor per tornar a escampar llavors i poder altra vegada recollir els seus fruits.

***