dimarts, 16 de desembre del 2008

Glosas emilianenses - La Rioja





L'estiu del 1976 vam fer una volta per les terres càntabres amb una incursió breu a La Rioja, quan encara viatjàvem amb la nostra tenda canadenca, buscant campings per instal·lar-nos-hi. Fins ara no hi hem tornat. Quan vam anar-hi encara era "Castilla la Vieja" tal com ho havíem estudiat. Ara és la Comunitat Autònoma de La Rioja, una de les 17 comunitats pactades en la Transició del "café para todos" i una de les més riques amb la renda per càpita més elevada d'Espanya.


La Rioja és una Comunitat petita i segons ens van dir amb poca emigració. Tenen bons vins, i bona agricultura que es va veient per tota la vall de l'Ebre. Ara a l'hivern però, no llueix tant per questions òbvies, però quan arribi el bon temps amb l'esclat verd de la natura, deu ser un paisatge ben pintoresc.

Hem trobat tot el Patrimoni molt dignament restaurat.



La joia de la corona és sens dubte visitar el Monasterio de Yuso de San Millán de la Cogolla, Patrimoni de la Humanitat, on es van trobar les Glosas emilianenses, un facsimil de les quals es poden veure exposades, ja que les originals estan dipositades a la Biblioteca de la Real Academia de la Historia a Madrid. Aquestes glosas considerades les primeres manifestacions escrites en llengua castellana i basca, estan datades sobre el 1050. La llengua que s'ha trobat escrita és el romance, embrió o ingredient bàsic del complexe dialectal del qual derivarà el castellà. Una barreja de paraules riojanas, navarreses, aragoneses i mozàrabs. El poble ja anava deixant el llatí de banda i amb el temps s'anava configurant la llengua de Castella.

Força interessant és el paragraf que he subratllat d'un llibret que em vaig comprar sobre les Glosas, i que transcric seguidament:

...la lengua no es fruto de decisiones personales ni, tan siquiera, resultado de la acción de minorías culturales. Una lengua no nace como las personas en un día exacto ni en un punto concreto del mapa. No. La lengua es el vehículo de comunicación de un pueblo y de sus gentes, es el cauce de intercambio de vivencias, de ideas, de sentimientos, a la vez que moldea la vida de ese pueblo y de esas gentes. Es la expresión más acabada de un determinado modo de ser, el espejo en el que se refleja la fisonomía de una colectividad. Y por ello es tan cambiante como la realidad de los pueblos que la hablan. Por decirlo de una manera breve: la lengua no nace, la lengua se hace; el pueblo, cada pueblo, la va conformando día a día. Esto la convierte en algo vivo y dinámico y, por tanto, sujeto a las leyes evolutivas de la vida del pueblo que la habla....

Crec que això es pot aplicar a totes les llengues que es parlen, i no hauríem de marginar-ne cap, ni desacreditar-ne cap. Tot al contrari. Els detractors haurien d'apendre, del que representa ser portador d'una parla, i potenciar-la al màxim exponent de la cultura universal.



Poso també una foto de les Homilies d'Organya el text literari en prosa catalana més antic que va ser trobat el 1905 a la rectoria del poble del mateix nom i que es conserven a la Biblioteca nacional de Catalunya. És un manuscrit en pergamí de vuit fulls i conté sis homilíes completes i fragments d'altres dues. La datació del document s'ha establert no posterior a 1204.


Per acabar el meu post, una sortida de sol del darrer dia de la nostra escapadeta a aquestes terres



***