dijous, 15 de febrer de 2018

Debats museístics i exposicions

Base de marbre amb les nou Muses 100 aC
Halicarnàs ac.Bodrum (Turquia) 
Les disputes i litigis sobre els objectes històrics que s'exhibeixen en els museus, procedents d'altres indrets o països, fa anys que s'intenten resoldre arreu del món, però no sempre, com tots sabem, els resultats d'aquestes batalles legals de demandes de retorn als orígens, d'aquestes peces de gran valor artístic, són satisfactoris.

Un dels museus de més prestigi a Europa, és el British Museum, el qual acull gran quantitat de col·leccions egípcies, gregues i romanes les quals estan amparades per les lleis britàniques que consideren drets inalienables.

Una vegada més tenim ocasió de conèixer a la nostra ciutat, algunes d'aquestes obres mestres, relacionades amb el joc, l'esport i la competició a la Grècia antiga, en l'exposició que CaixaForum coorganitza amb el British Museum, i que es presenten per primera vegada fora del mateix museu.

El guanyador del combat
Cap de bronze c.400-350 aC
trobar a prop de Roma
Com a interessada en les antigues civilitzacions  de la nostra mediterrània, de les quals en som descendents per haver begut de la seva cultura, sempre que hi ha ocasió de contemplar aquestes obres, i conèixer alguna cosa més, no dubto en atansar-m'hi.

Aquesta vegada l'exposició sota el títol d'AGON! que significa "competició" ens mostra alguns aspectes de la vida d'aquells atletes grecs i romans, que aspiraven a aconseguir l'excel·lència a través de l'equilibri entre el cos i la ment.

Suposo que les activitats complementàries que s'han fet i es fan paral·lelament a l'exposició, deuen aprofundir més en aquella cultura, atès que he trobat que la mostra és fluixeta, potser més adient pels estudiants de batxillerat que pels adults. No obstant això, sempre és positiu contemplar les ànfores decorades, les estàtues, les joies i els petits detalls que dins les vitrines llueixen després de més de 2000 anys d'Història, algunes de les quals són realment interessants.





***

divendres, 9 de febrer de 2018

La filla del Nord

Una novel·la que vaig adquirir per obsequiar-la sense haver-la llegit, recomanada per la llibretera Montserrat Úbeda, la qual fins i tot el seu nom, consta en la faixa de la segona edició.

Per Reis me la van regalar a mi, i ara si que he pogut llegir-la i he comprovat que va ser molt ben recomanada per la Montserrat de la llibreria ONA.

Un relat que t'atrapa i que fa que tinguis ganes de trobar un forat durant el dia, per seguir amb la història que l'autora M.Dolors Millat ha descrit al llarg de 379 pàgines. Els indrets que ens presenta, són ben coneguts per aquesta escriptora del Pallars per haver-hi viscut, el que fa que dongui veracitat a la seves descripcions paisagístiques on el lector s'hi va trobant immers.

Els escenaris transcorren a New York, Mont-real, Sept-Íles, Barcelona i Pallars. Ciutats i poblacions ben diferents, les quals són els mons i les cultures que la protagonista es troba al llarg de la novel·la, per resoldre els interrogants de la seva situació personal. Hi trobem doncs barreja de sentiments, grans valors d'amistat, renúncies i decisions imprescindibles per tirar endavant la vida que tota persona vol tenir.

Dins d'aquest periple geogràfic de la protagonista, que és també un periple interior i personal, coneixerem a més, la situació i la vida dels indígenes innu, que viuen en comunitats al Canadà, dins de la província del Quebec. Un d'aquests indis és precisament un personatge molt interessant de nom Maikaniss, amic de la infantesa de la nostra protagonista, el qual té molt a veure amb els sentiments contradictoris en la persona de la seva amiga i que dóna molt de joc a l'argument de la novel·la.

Potser per haver estat al Canadà recentment, i haver observat tot circulant per la Colúmbia Britànica, alguna d'aquelles reserves que ara s'anomenen comunitats d'indis, suposadament de les tribus Shuswap, amb els seus habitatges envoltats de cotxes usats (que no llencen mai), semblants als Innus que es descriuen en aquest relat, m'ha fet reviure aquell record fugaç de la nostra visita.

Es tracta doncs d'una novel·la molt ben construïda, amb una prosa senzilla però impecable, que gira al voltant del nostre món d'afrontaments a les contrarietats i recerques personals.

Hi ha una escletxa en totes les coses.
Així és com hi entra la llum´
LEONARD COHEN, "Anthem"



***



dissabte, 27 de gener de 2018

Novel·les per entregues

Els que ens ha agradat sempre llegir, busquem en la literatura, saviesa i sentiments perquè ens ajudin a créixer i conèixer situacions personals del ser humà, amb les quals poder descobrir comportaments i maneres d'actuar que ens poden servir en la nostra vida. La lectura ens estructura el pensament i els llibres històrics ens aporten coneixement. En el cas de la novel·la que és un gènere literari força extens, podem trobar una prosa lluïda i ben elaborada, per mitjà de la qual, s'esdevinguin actes extraordinaris, que et facin passar pàgines amb la paciència que requereix una gran expectació.

Vaig tenir una immersió a la lectura des de la infància i recordo a la meva mare quan em comentava les novel·les per entregues que llegia a la seva joventud. Ara hi penso sovint en ella, quan engego el televisor cada dia i no saps quina notícia a nivell polític esdevindrà, talment com si fossin aquelles novel·les per entregues amb les quals els lectors, esperaven sempre el què succeiria l'endemà en les seves pàgines. Ni el millor guionista pot imaginar actualment la successió de fets que cada dia s'esdevenen amb  interrogants, que desde ja fa anys no obtenen resposta, i que ens és difícil de preveure el final, atès que és evident que la realitat supera la ficció.

Les setmanes passen, i constatem que aquesta realitat de la situació política diaria, és com un llibre potser massa gruixut i ens costa digerir-lo. Tenim la sensació d'anar endavant i endarrera sense fi. Els personatges són molt diversos i tant els narradors com els l'escriptors van necessitant molta dosi d'imaginació i anàlisi per descriuren's els fets, la qual cosa moltes vegades les situacions esdevenen inintel·ligibles pels lectors profans en jurisdicció, que no acabem de comprendre.

Penso que aquesta novel·la per entregues serà llarga, molt llarga. A vegades tinc l'esperança que en un tres i no res, hi haurà un canvi inesperat. Hi ha de ser, a la força. Murs més alts han caigut i algú al final lograrà posar el cascabell al gat.



***

dimarts, 23 de gener de 2018

Continents

Un llibre per debatre i  analitzar en un Club de lectura, tal com hem fet darrerament, i que malauradament, per circumstàncies personals no vaig poder assistir a la primera posada en comú.

Personalment no vaig obtenir gaire aclariment amb la presència de l'autor, una setmana més tard,  després d'haver-lo llegit sense poder obtenir la opinió de les companyes, però que a mí no em va deixar satisfeta, reconeixent que és un llibre que vol ser un reflex de la societat en la que vivim.

Hi ha un narrador que esmenta una sèrie de personatges que fugen del seu passat i es van retrobant en ciutats europees i americanes configurant una espècie de triangle de continents.

Les seves històries no se saben amb certesa, només es van intuïnt per les seves actituds i per algunes explicacions i pensaments interiors, com també pel diari d'un dels personatges.

L'autor aprofita les ciutats per les quals circulen aquests personatges, per introduir fets històrics que van succeir en els indrets que esmenta, com el Grunge a Seattle (música esparracada) que va sorgir a la dècada dels 80, i que va comentant al llarg de tota la novel·la, al·ludint aquells músics que van malograr la seva vida amb l'adicció als estupefaents. A mesura que els llocs geogràfics van canviant a remolc dels seus protagonistes, fa esment a cada lloc de personatges també històrics, com poetes, escriptors o pintors que van protagonitzar moviments artístics en el seu dia, i que sota el meu punt de vista entren una mica amb calçador dins la trama novelística.

Dic trama, però, la novel·la està pensada per voler ser com una espècie de thriller, enllaçant personatges que van fugint d'un lloc a l'altre, per voler anar passant, diuen, desapercebuts, i vivint sense ordre ni concert, intentant trobar un lloc a la societat.

És sorprenent l'epíleg. Sembla quel narrador li vulgui retreure a l'autor, del per què ha volgut acabar amb un final com el que ha considerat. M'ha recordat aquesta obra la dramatúrgia ionesca, imitant una mica el teatre de l'absurd, i que l'espectador es faci la seva pròpia conclusió.

He trobat que és un llibre massa ambiciós, atès que no arriba a les 200 pàgines, i ha volgut carregar amb infinitat de cites històriques, personatges literaris, moviments musicals, ubicacions geogràfiques de carrers i indrets dins les ciutats, i amb un fil conductor de desconcert, que arriba a ser tant barroc que el lector ha de respirar fons al final de la lectura.

***


dijous, 18 de gener de 2018

Tornem a caminar.......

Amb una sabata i una espardenya ha començat a caminar la nostra màxima Institució Parlamentària, després d'un interval massa llarg de paralització obligada, per circumstàncies no desitjades.

S'hi torna a mig gas, coneixedors d'una etapa que es preveu feixuga i sabent que s'haurà de lluitar amb filibusterismes opositors de tota mena i amb l'espasa de Damocles al damunt, per anar tallant totes les iniciatives i propostes d'intents d'una aparent normalitat que no serà fàcil d'assolir.

Un periode que ha estat com unes vacances escolars, amb la diferència de que no hi ha hagut temps de relax, esperant que nous mestres ens marquéssin els camins a seguir. La incògnita és quí serà el Director que dirigirà les nostres passes. Els candidats estàn mancats de llibertat per exercir aquestes funcions i costarà Déu i ajuda treure'ls d'aquest atzucac que entre tots els hem portat.

Temps durs ens esperen però no defallirem en els reptes. Som una societat que ha demostrat suficient maduresa per ressorgir una vegada més de les cendres i confiem en una nova generació ben preparada per aquest afer. Trigarem potser més temps del que voldríem, però al final assolirem els nostres desitjos de veritable democràcia i llibertat pel nostre poble.

Al llarg de la història portem la Renaixença en el nostre ADN per seguir treballant pels nostres objectius col·lectius. Mai ens ha estat regalat res. De les pedres en fem pans i continuarem a l'obrador dia rera dia fins aconseguir un millor futur pels nostres descendents.



***

divendres, 22 de desembre de 2017

Pessebres tradicionals

Sembla que Nadal sense pessebres no és Nadal.

M'agraden els pessebres tradicionals sense menysprear les iniciatives modernes, malgrat que potser algunes no són massa reeixides.

Ahir, després de la votació, la ruta cap al centre de la ciutat va ser l'escapada matinera que ens varem proposar: Fira de Santa Llúcia, pessebre modern de la Plaça Sant Jaume (realment n'havien fet de millors) ..... etc.

Enguany el Pessebre que destaca per la seva qualitat i vistositat, és el que ha estat instal·lat en el Pati del Museu Marès de Barcelona. (llegiu aquí la crònica de quan es va anunciar el projecte).








Recordo un viatge a Nàpols la passejada que varem fer pels carrers dels constructors de figures de pessebre, realment espectaculars, que no deixaven indiferents a ningú. Les figures del pessebre d'enguany del Museu Marès, són fantàstiques, d'unes característiques excel·lents, encarregades a un taller italià, les quals mereixen una visita, com qualsevol altra exposició artística de la ciutat.
























Considero que aquesta tradició pessebrística tant arrelada al nostre país, és digne de continuïtat, ja que entra dins la idiosincràcia de cada terra i de la seva cultura.

***


dimecres, 20 de desembre de 2017

Dia de reflexió

Ja fa dies que ha tornat a visitar-nos al balcó, el meu estimat tallarol capnegre. Cada hivern torna, ignoro si és el mateix, però és curiós que d'alguna manera sap que hi trobarà en un raconet, provisions que l'ajudaran a subsistir les baixes temperatures de l'època.

Enguany però té competidor, la cotxa fumada també ha descobert l'espai que només l'ocupaba el tallarol, i es van ullant ara l'un, ara l'altre. La cotxa però és gran, diuen que pot mesurar 14 cm i fa més respecte que el tallarol, que és tot ell finet i menys porug.

Ara haig de procurar tenir més molletes, les quals son de primera categoria, de galeta, això si, sense sucre, no sigui que s'acostumin massa a les llaminadures, que no estem per tenir massa goluts al nostre entorn.

Aquest ha estat el meu dia de reflexió observant el meu parc ornitològic. Ja estem preparats per demà per la remuntada democràtica. Endavant, hem de reventar les urnes......


***

divendres, 8 de desembre de 2017

Catalans a Brussel·les


Una vegada més les imatges han estat espectaculars! Sóm un país amb una alta dosi de dignitat.

La manifestació d'ahir a Brussel·les no pot haver deixat indiferent a ningú. Com sempre les iniciatives de la nostra gent no tenen límit. La creativitat la portem en el nostre ADN. Quin orgull de país!. El nostre poble ha fet mans i mànigues per demostrar al món d'on venim, i què volem. Un desplaçament de 45.000 persones afrontant-se al fred i la pluja no es pot obviar. Ara sí que podrem tornar a sentir:
(los catalanes hacen cosas........)  I tant que en fem i les que farem....
















***

divendres, 17 de novembre de 2017

Estimada vida

Com vaig explicar en una entrada al blog de finals d'agost, he pogut tornar a fer-me amb un llibre de l'escriptora canadenca Alice Munro, el títol del qual encapçala l'apunt d'avui.

Així com l'anterior llibre d'històries curtes que vaig comentar, "Dansa de les ombres felices" va ser el primer llibre d'aquesta escriptora, el que avui faré esment és el darrer que ha escrit. Entre l'ún i l'altre els separa 40 anys.

La seva obra compta amb dotze col·leccions de contes. Aquest darrer que acabo de llegir, també de relats curts no es diferencia de l'anterior, tot el contrari, la maduresa l'ha ajudat positivament en continuar explorant en les vides del ser humà, i a presentar-nos els personatges com gent que forma part de qualsevol vida i que determinen accions completament cotidianes de la nostra existència. Com diu l'autora:  "Veig la vida com peces separades que no acaben d'encaixar mai"

 Molt interessant és el que Alice Munro ens adverteix:
"Les quatre peces finals del llibre, formen una unitat a part autobiogràfica, en el fons, per bé que no sempre del tot fidel als fets. Em penso que són les primeres i les darreres paraules - i les més íntimes- que he de dir sobre la meva vida."

Efectivament aquest final de quatre capítols, dóna sentit a la seva trajectòria i a l'Estimada vida que sempre ha defensat des dels seus orígens d'una zona rural de la província d'Ontàrio. Durant molt anys va abandonar l'escriptura, i un dels primers reportatges sobre ella deia el 1961: "Mestressa de casa troba temps per escriure relats". Cinquanta anys més tard, al Canadà li diuen "el nostre Txekhov", a més d'haver estat guardonada amb el Nobel del 2013.


Vancouver - 2017



***

dilluns, 13 de novembre de 2017

O'Neill i el seu teatre

El TNC està representant l'obra d'Eugene O'Neill,

DESIG SOTA ELS OMS

Una vegada més ens captiva la seva posada en escena, amb un escenari giratori com d'altres vegades, i amb uns actors esplèndids. Malgrat això, personalment no és el teatre que en aquests moments em fa sortir de la sala amb gran dosi de satisfacció.

Comprenc que de tant en tant programar obres d'un cert classicisme, és important per refrescar memòries històriques d'èpoques passades, on els drames rurals omplien conciències i feien xalar als espectadors. En el cas de Desig sota els Oms, no s'allunya de les tragèdies gregues i d'una cultura que hem begut des dels inicis de la nostra "Història".

El que he trobat interessant és l'opuscle que et donen com a programa de l'obra, que consta d'un recull d'opinions de diversos crítics literaris que fan esment del moment històric en que es va produir l'obra, i el paper important que té i va tenir el teatre en la literatura dels EE.UU. en quan a la inhibició puritana.

O'Neill va estar influenciat pel descobriment que va suposar el psicoanàlisi i va escriure aquesta obra els anys que van seguir a la Primera Guerra Mundial, els quals van ser convulsos en quan a crisis i desastres naturals. El paral·lelisme que en fa de la tragèdia de Hipòlit d'Eurìpides, a un escenari rural nord-americà de mitjan de segle XIX, amb un llenguatge col·loquial angloirlandès, ens arriba als nostres escenaris amb la versió de Joan Ollé, que el trasllada al llenguatge rural de la Garrotxa comparable a la nostra dramatúrgia camperola d'amors primitius que impulsen a desenllaços dramàtics.

Sens dubte l'educació catòlica d'O'Neill i el puritanisme, es troben a l'origen d'un dels temes fonamentals del seu teatre. Aquesta obra, diuen que és una de les més encertades, situada a Nova Anglaterra l'any 1850 i amb la quimera de la recerca d'or a l'Estat de California, està fermament establerta sobre els fonaments de la teologia protestant.

Eugene O'Neill sent que el capitalisme americà condueix inevitablement cap al materialisme, l'egoisme i la possessió. El que manca en aquests personatges, i creu que pot mancar en general als americans, és la voluntat i l'habilitat de compartir.  Els fa protagonistes de fam de vida, i lluiten contra un mal del qual voldrien guarir-se, el drama angoixant de la possessió.

***


divendres, 10 de novembre de 2017

Letàrgia


La República està dormint........

Pintor rus Víktor Vasnetsov (1848-1926)



Esperant un príncep que la desperti.......



***