divendres, 11 d’agost de 2017

Aquest deu ser el lloc

És una de les novel·les més satisfactòries que he llegit darrerament i amb ganes de més. Malgrat que supera l'extensió que intento evitar en les lectures ( 478 pàg.), res he trobat que li sobri.

L'entramat narratiu fa cada vegada més atractiu l'interès per les històries que desenvolupen els personatges, les quals son històries entreteixides de vides molt potents d'amor i esperança que busquen el seu lloc dins d'un món de dolor i pèrdua.

El relat de Maggie O'Farrell ens vol explicar les decisions que prenen les persones que es troben incòmodes per lligams insatisfets i a vegades per casualitat o no, determinen un canvi en la seva vida, com la fugida que fa una estrella del cinema superada pels esdeveniments obvis de la seva carrera, que acaba triant viure en un món aïllat lluny de rodatges i de càmeres, arrossegant en el seu èxode al seu fill de pocs anys, perquè ja ningú la trobi mai més, ni tant sols la seva parella.

Malgrat que és una obra coral, amb diferents personatges, és el retrat d'una relació intensa d'una parella poc convencional. Els indrets on s'ubiquen les accions dels personatges, van des dels paratges muntanyosos i aïllats d'Irlanda (país de l'escriptora), a La Gran Bretanya, Nova York, Brooklyn o California. També París hi Amèrica del sud, ocupen un petit espai del llibre d'una manera subtil.

Els capítols es van esdevenint com un puzzle, entrelligant la vida dels protagonistes, endavant i endarrera de les seves vides a través dels anys passats i presents. A cadascún d'aquests capítols, per sota del títol pertinent, el lector ja sap de quina persona l'escriptora li vol parlar, ja que es troba amb la definició del nom del personatge i l'any en el qual s'esdevenen els fets, però aquests capítols es van interposant anàrquicament, fins que com he dit, el puzzle final arrodoneix la història molt hàbilment consolidada.

La creativitat de l'autora per elaborar aquesta prosa entreteixida, és realment digna d'una persona dotada per l'escriptura actual.  Destaco també l'excel·lent traducció al català de Marc Rubio.

***

Una petita mostra de com O'Farrell defineix un paisatge de l'Altipla andí, on hi ha l'aire més pur, i un llac prehistòric assecat pel sol, un lloc on el desert blanc s'adjunta amb el cel blau, i alguns dels protagonistes hi van a la recerca:

......[Les finestres s'omplen d'una claror blanca com el magnesi, despietada, implacable. S'ha de tapar els ulls amb les mans i entreobrir els dits només una mica. El coll i el front li bateguen amb un dolor agut i radiant - per l'altitud o bé per l'impacte que ha rebut a la retina.
A la furgoneta tothom queda en silenci, immobil. Ningú diu res.
Quan pot abaixar les mans, veu que el rectangle del parabrisa està dividit en dos per una línia bicromàtica prima i boirosa: el blau s'ajunta amb el blanc. Això és tot. Sal coronada de cel. Colors purs i agermanats.
Als seients del darrera algú deixa anar un xiulet fluix i sembla que això trenca l'encanteri. Obren la porta i sent soroll de passos, enrenou, exclamacions. Agafa el barret, es posa les ulleres de sol i allibera el piu de seguretat de la porta. Quan baixa les botes li cruixen a terra. Observa el blanc en detall: cristalls de sal minúsculs. Es gira: blanc, blanc, blanc, sal, sal, sal, fins allà on li arriba la vista.]......

....[D'alguna manera, l'efecte és sobrenatural. És com si s'hagués despertat en el més enllà i el cel fos un lloc bicolor de puresa i claretat, I absolutament, indescriptiblement buit]



Salar d’Uyuni, Bolívia
(fotos manllevades d'Internet)






dimecres, 9 d’agost de 2017

Mercat del Ninot

Sempre que visitem alguna ciutat, ens agrada donar una volta pels mercats municipals, i si anem en grup, un forat per fer una escapadeta sempre el trobem. Per això entenc molt bé que la nostra ciutat sigui també una destinació turística la visita als mercats, ja que a més de l'interès arquitectònic que puguin representar, la disposició dels productes amb la diversitat de colors de fruites i verdures, i la capacitat dels venedors d'exposar aquestes mercaderies, és una bona manera de conèixer els costums de cada lloc.


Avui hem donat un tomb pel Mercat del Ninot de la nostra ciutat. Potser no és el mes d'agost l'època més indicada per poder-lo viure amb tota la seva activitat, però hem pogut observar com ha quedat després de la seva remodelació. Poc a poc els mercats es van renovant, la majoria dels quals no s'ajustaven als temps presents en quan a comoditat i conservació dels productes. L'aposta de futur que els Ajuntaments estan fent envers a aquestes modernitzacions, revertiran crec d'una manera positiva, en la salud dels ciutadans de la nostra societat.


És curiosa també la "història" que porten a la motxilla aquests mercats. Anys enrera les nostres mares anaven a comprar a la "plaça", fruit de la instal·lació dels venedors a les places dels pobles i als barris de la ciutat.  Cadascún d'aquests edificis te uns orígens i unes peculiaritats.

A l'esquerra de l'eixample barceloní tenim doncs El "Ninot". La figura que li dóna nom i presideix l'entrada del mercat, és un element de fusta d'un mascaró de proa que va ser recuperat del desballastament d'un bergantí, i que va servir per embellir una taverna a prop del mercat, la qual la gent va començar a referir-s'hi com anar a la taverna del Ninot. A punt de desaparèixer aquesta taverna, els comerciants van demanar aquesta figura, la qual representa un grumet que porta a la mà el títol aconseguit a l'escola nàutica, per posar-lo a la porta del mercat ja que per extensió, la gent es referia a tota la zona com anar al "Ninot". La II República va mantenir el nom popular, atès que el Mercat va ser inaugurat el 1894 amb el nom d'Avenir.



 La dictadura franquista va tornar a canviar-li el nom com "Mercado del Porvenir", però popularment la gent continuava referint-s'hi com al Mercat del Ninot. Evidentment el nom popular ha estat reconquerit, i avui dia hi han poques persones que no coneguin aquest indret, que resta precisament molt a prop de l'Hospital Clínic i la Facultat de Medicina.



***

dilluns, 24 de juliol de 2017

La cultura dels gats

Els gats sempre han estat protagonistes als països mediterranis, deambulant pels carres, parcs i jardins al seu aire i no sempre protegits, els quals et van sortint al pas, quan visites aquells pobles i ciutats i no se sap si aquests animalons estan suficientment assistits pels municipis.

Al Museu Marítim de Barcelona hi ha una exposició per agrair i donar a conèixer la Plataforma Gatera que té cura dels gats del port de Barcelona, els quals rescaten del seu abandonament, els fan companyia i en tenen cura tant a nivell alimentari com sanitari.





És una exposició modesta, però informativa d'un voluntariat més dels que es fan a la nostra ciutat, i crec que val la pena de donar-ho a conèixer atès que moltes de les accions voluntàries organitzades, resten a l'anonimat per a la majoria de ciutadans i són col·lectius que fan feines prou dignes sense ànim de lucre.

Els que sóm amics d'aquests felins, ens afegim a l'agraïment que suposa aquesta iniciativa, i encoratgem a les persones que s'hi dediquen a continuar aquesta tasca de protegir uns animals que a la vegada són patrimoni d'una mediterrània que els egipcis ja els teníem com a referent.















***

dimarts, 18 de juliol de 2017

L'olivera

He titulat aquest apunt com L'olivera, malgrat que no és el títol de la novel·la de la qual parlaré.

Isidre Grau, el seu autor, diu exactament això a la darrera pàgina del llibre:

[El tronc de l'olivera treu un bony per cada generació que l'ha vist créixer i és d'una fusta tant dura perquè guarda la memòria de tots.]

Justament, el protagonisme que té aquest arbre dins la nissaga familiar que representa la història que ens explica el seu autor, és per no deixar-la de banda sense més.

Els colors de l'aigua títol original d'aquesta novel·la reconstrueix literàriament el trànsit del món rural a l'industrial en la Catalunya de 1930 a 1985 a través d'una família originària d'una antiga Casa pairal ubicada en un poble imaginari del Vallès, (Vinyes de Savall) que podria ser inspirat en Cerdanyola.

El pas del temps es va succeint des de la instauració de la Segona República espanyola, passant per la Guerra civil, la dictadura franquista fins als primer deceni de la Democràcia.

Dins d'aquests cinquanta cinc anys, l'autor ens va instruint dels canvis que a nivell personal i social, es van manifestant en els individus de manera particular i col·lectiva, al mateix temps que ens va presentant fets històrics, els quals els que vam néixer dins d'aquest període, recordem perfectament.

La reflexió de la novel·la envers el protagonista, un advocat d'ofici que ha hagut de sacrificar la seva vocació d'artista-pictòric per imposicions familiars, ens fa recapacitar dels efectes que aquests tipus de decisions influeixen a la maduresa de la teva vida, una insatisfacció personal que arriba a afectar individuament i a tot l'entorn familiar, i en aquest cas, fins a arribar a una follia daliniana.

Hi ha moments emotius del pintor, quan manifesta de com veu reflectits i canviants els colors de l'aigua del riu que envolta la casa pairal i que els va comentant tota la seva vida, a la seva descendència, a mesura que fills i néts entren a l'edat receptora d'aquestes sensacions.

Haig de dir que he descobert a aquest escriptor arran dels articles publicats a la revista de cultura Núvol. Isidre Grau és enginyer tècnic químic de professió i fa classes de formació literària. Em va agradar la seva manera de descriure les seves històries curtes, i per això vaig tenir interès en llegir aquesta novel·la que va guanyar el Premi Sant Jordi 1985, la qual m'ha semblat molt acurada en el lèxic i amb la prosa emprada que no desmereix gens les espectatives que hi havia posat.

Casualment he tingut aquesta lectura com a companya de vacances de platja. Cada vegada que aixecava els ulls de les pàgines, tenia davant meu també tots els colors de l'aigua, ho puc ben assegurar.



***

dimarts, 27 de juny de 2017

Cànons estètics

En l'espai de cinema televisiu de la filmoteca de la BETEVÉ  "Clàssics sense interrupció" dels diumenges, van passar un film del cicle de l'oest americà de l'any 1948. Vaig tenir la curiositat de veure' l per la protagonista femenina, Loretta Young, de la qual la meva mare sempre en parlava, perquè li deien que se li assemblava. Potser si que tenia un físic que hi tenia una certa retirada, i també per ser una persona primeta com ella a l'edat en que la mare sortia de l'adolescència després d'haver passat les penúries de la Guerra Civil.

Amb un argument típic de les pel·lícules de l'època, que en aquest cas, és la sorprenent compra d'una esclava de raça blanca, per part d'un granger vidu que la vol perquè tingui cura de les feines de la granja i del seu fill de deu anys una mica salvatge, va transcorrent la película amb una certa dosi d'ironia. El clàssic individu masclista i la dona submisa que s'enamora de l'home que l'adopta, el qual es baralla amb l'adversari que la vol seduir, sense que al final hi manqui l'escena dels indis cremant la granja.

El que em va xocar és un petit comentari d'un moment del diàleg, quan el granger (William Holden) jove i sempre atractiu, li dóna instruccions per la seva feina i li diu que està massa prima i que ha d'intentar resoldre-ho.



No vaig veure que la seva silueta fos més prima que els cànons de bellesa als quals ens han imposat en l'època que estem vivint, i que malgrat les denúncies d'experts per no esclavitzar-nos amb el culte al cos, no deixem de veure presentadores de televisió excesivament primes o actrius de cine i teatre que aviat hauran de passar dues vegades per poder-nos fixar amb elles.

Recordo les exuberants belleses italianes dels anys seixantes del segle passat, que lluïen corves gens menyspreables i que els seus èxits es basaven precisament en aquella plenitud de formes. La dona mediterrània i llatina és habituament d'estatura mitjana i formes arrodonides, malgrat que les noves generacions ja han adquirit més alçada i són més estilitzades potser degut als canvis en l'alimentació i a la pràctica de l'esport més generalitzada, però lluny encara dels cànons estètics de les nòrdiques que també van fer estralls en una època, quan el turisme va començar a arribar a les nostres contrades.

No seria preocupant si aquests cànons que es van imposant, no afectessin a la salud. El diari ARA també de diumenge precisament en parlava en diversos reportatges. Quan arriba l'estiu les dietes miracle tornen a fer-se presents a la repetida "operació bikini", i la publicitat enganyosa mostra cossos de venus del segle XXI acreditant resultats òptims després de certes pràctiques per perdre pes en pocs dies.

De totes maneres l'evolució dels cossos prims, a través dels temps han anat guanyant protagonisme com diu un dels reportatges que he mencionat del diari ARA. Els paràmetres de bellesa han anat canviant al llarg dels temps, des de la Venus de Willendorf que resaltava les formes, a la model dels anys 60 Twiggi que va passar a la fama, ja que tenia un metabolisme no anorèctic segons ella, atès que "menjava com un cavall". [sic]




















***

dimarts, 6 de juny de 2017

El carrer dels Tres Llits

Sempre que trobo alguna novel·la de la col·leció "labutxaca", de la qual tinc especial interès per haver-ne sentit a parlar en el seu moment, la tentació em domina, i la faig meva per tenir-la a mà quan em plagui de llegir-la, atès que a vegades si es busca a les biblioteques, no sempre la tenim a la nostra disposició. El problema vé després quan el forat de la lleixa comença a no existir, i s'ha de fer mans i mànigues per trobar-hi un espai.

A Roser Caminals li van publicar l'any 2002 "El carrer dels tres llits". Aquesta escriptora se'n va anar a viure als Estats Units per matrimoni l'any 1981 on ensenya literatura espanyola i a la vegada escriu novel·les de temes i ambient barceloní.

Aquest relat de ficció, s'ubica en els primers anys del segle XX a la ciutat de Barcelona, quan la burgesia es feia notar, i els hereus dels industrials es dedicaven a seduir minyones i treballadores de la casa familiar.

El personatge protagonista com molts dels que es reflecteixen en les novel·les de l'època, reuneix aquestes condicions de dandi i seductor i el camí que empren al llarg de la història no és de difícil deducció.

És una novel·la entretinguda però gens sorprenent. La definiria entre "Mirall trencat" i "L'ombra del vent", sense la prosa rodorediana ni el misteri de Ruiz Zafón.

Roser Caminals ha volgut també crear un enigma obscur al voltant de la història que ens proposa, però el gir que li dóna al final, el trobo poc realista i fora de tota lògica, com volent satisfer als seus lectors. El que és notable en el relat, és la descripció que en fa dels espais de la ciutat vella, les localitzacions dels paratges pels quals transcorren les situacions, tant de la vida cultural de la burguesia (l'Eqüestre, El Comtal, el Cafè de la Lluna, etc.) com dels barris baixos de misèria i prostitució als voltants de la Plaça Reial.

És una novel·la de fàcil lectura. La prosa no és per tirar-hi coets, però tota l'embranzida inicial a nivell argumental que sembla positiva, a mesura que avança, va derivant en una certa inconsistència que és el que he trobat més negatiu. De totes maneres, haig de dir que no te res a envejar a algunes escriptores de novel·la que han aconseguit en el nostre país premis literaris, i que sota el meu punt de vista, no en són gens mereixedores.

***

diumenge, 4 de juny de 2017

El vent de l'esperit - Pentecosta

Foto manllevada d'Internet. Jaume Alegre (Cambrils)

Els temporals de vent fan molta por. Hem vist imatges catastròfiques d'inundacions i de tornados. Però el vent, com el foc, com l'aigua, s'integra també com a força benefactora que fa de la naturalesa el bressol de la vida. Per això parlem de foc purificador, d'aigua fecundant i de vent que renova l'aire. No menys li donem una significació espiritual quan parlem de VENT DE L'ESPERIT que impulsa l'Església i l'escampa pel món.

Mirem les cares llargues dels apòstols, esmaperduts perquè els ha deixat "l'amic de l'ànima", estan aclaparats i adolorits, perquè no estan massa segurs de que tot el que han sentit i vist sigui veritat... I de sobte un vent impetuós envaeix la casa i la fa trontollar... les cares s'il·luminen, els ulls es desentelen, el vent s'emporta les cabòries... És una constatació convincent: "Jesús no ens ha deixat!". Déu no és "per ser vist! Déu és per ser sentit, estimat, testimoniat, viscut i proclamat". L'apòstol Pere ho veu molt clar i surt al carrer a proclamar-ho entusiàsticament...

Fr. Josep Massana, caputxí




***

divendres, 2 de juny de 2017

Una vida que ha marxat

Ahir a la nit, vaig tancar els ulls havent rellegit el darrer article de Carles Capdevila, publicat en el llibre de reculls "La vida que aprenc" el qual vaig adquirir per Sant Jordi i que cada nit m'ha fet companyia. Poc podia imaginar-me que també tancava els ulls, però de manera definitiva el seu autor.

Ha estat la primera notícia que el ràdio-despertador ens ha donat. L'he rebut com una notícia inesperada, malgrat que la malaltia no perdona, però sempre l'esperança de cronificació no es perd mai.

No diré res novedós que no s'hagi dit de'n Carles Capdevila. Com a lectora dels seus escrits m'ha il·luminat i clarificat postures més d'una vegada, d'una manera planera i honesta. M'he sentit identificada en moltes reflexions seves, i la seva empatia ha estat un valor positiu, que ha donat com a fruit, estimació i respecte.  Un home sincer, amic dels seus amics i pare de família assenyat.

Voldria fer ressó d'entre altres, una de les seves frases:

Que quan la vida es complica, es multipliquen les oportunitats d'aprendre de persones increïbles. I que no hem de desaprofitar cap bona ocasió per riure, plorar o fer-nos una bona abraçada.


El trobarem a faltar


***


dilluns, 29 de maig de 2017

Emoció personal de fa més de 40 anys

Ahir va ser el comiat de Raimon. Els que tenim al cantant com a referent de la nostra generació, vam poder gaudir per darrera vegada d'un recital que, amb algunes de les seves cançons, va fer brollar sentiments d'una època difícil de la nostra història recent.

Atesa la impossibilitat d'aconseguir entrades, ja que es van exhaurir des de ben aviat de posades a la venda, vaig haver de conformar-me seguint l'acte en diferit per TV3, amb la qual cosa vam tenir la darrera oportunitat de veure i escoltar al cantant de Xàtiva en directe.

A mesura que les cançons anaven fluint, la meva memòria personal, suposo que com la de molts dels seus contemporanis i contemporànies, anava recordant moments de fa més de 50 anys quan un jove xiquet valencià amb la seva guitarra tenia la gosadia d'entrar a les Universitats i portar una mica d'aire fresc amb les seves audicions, malgrat que moltes vegades havia de sortir per les portes del darrera per esquivar la policia de la dictadura.  Recordo l'angoixa de la meva mare, quan el meu germà, aleshores universitari, assistia als concerts, esperant que pugués sortir-ne indemne.

La meva experiència amb Raimon fora de Catalunya, va ser a Ribadesella l'any 1976. Malgrat que el dictador ja havia mort, feia menys d'un any, els vents de ganes de transició començaven a moure's lentament, i la gent restavem esperançats per un canvi que s'anava gestant. De vacances a Astúries, varem ensopegar amb cartells que anunciaven un recital de Raimon al port de Ribadesella al capvespre. Recordo que varem aconseguir entrades no se com ni a on, però les vam comprar. Arribada l'hora del concert, una processó de gent amb banderes asturianes va començar a desfilar pel poble, dirigint-se a l'extrem del port, a un espai habilitat pel recital.

Barrejats emmig de gent de parla no catalana, varem ocupar unes grades a l'aire lliure, per viure una de les més grans emocions que recordo haver tingut. Raimon va sortir amb la seva guitarra, i recordo que va comentar que part dels instruments que portaven en una furgoneta els hi havien intentat malmetre. L'acte va començar amb gran entusiasme i la gent portava fulls amb les traduccions de les lletres que escoltaven i anaven corejant.

La nit anterior el poble va despertar amb pintades ofensives que els joves havien d'anar esborrant.



He trobat a Google, una crònica de l'any passat, feta al diari La nueva España, (vegeu) pel que sembla, el cronista, va ser l'amfitrió de Raimon i un dels organitzadors del concert (foto de l'esquerra). M'ha sorprès trobar aquest escrit, que relata uns fets que els tinc molt presents, i m'ha semblat interessant enllaçar-lo, ja que explica com va anar l'organització d'aquelles iniciatives de joves amb ganes de democràcia.

De totes maneres, cal obviar el darrer paragraf on parla de la onada actual de Catalunya envers l'independentisme. Millor llegir-ho amb els ulls tancats.


***




diumenge, 14 de maig de 2017

Dones silenciades

Dibuix del pintor Lluis Rigalt 1814-1894
manllevat d'Internet 
Aquest és el títol de l'exposició que encara hem trobat al Reial Monestir de Santa Maria de Pedralbes, la qual es va inaugurar el novembre del 2016.

Per commemorar el centenari de la mort de Sor Eulària Anzizu (1868-1916) una religiosa que va esdevenir testimoni del que va representar el Monestir de Pedralbes com a centre reinvidicatiu de la història del nostre país durant les décades del segle XIX i les primeres del XX, a nivell artístic i social, i per donar reconeixement al seu llegat intel·lectual i cultural, s'ha donat a conèixer al públic la participació d'aquesta dona en els cercles literaris de la Renaixença.

El Monestir obre les portes a l'arxiu creat per Sor Eulària, amb una interessant mostra de documents i creacions literàries, on hem pogut veure a més, un penó brodat del Sometent armat de Pedralbes del 1898 amb un llarg poema de la mateixa Eulària, que fa un cert calfred llegir-lo. Transcric només el fragment final:

...
[Alsemnos doncs, germans, ja ha arribat l'hora,
al crit potent de ¡Pàtria! Anemhi tots
Toquéu a sometent, toqueu campanes...
Després ja tindreu de tocà a morts!!!]

Barcelona, 22 de febrer de 1889

Aquest reconeixement es fa extensiu, a través de l'exposició, a les seves coetànies, les quals van haver de viure en un context marcat per un domini cultural i intel·lectual fortament masculí. És per això que totes "elles" van ser silenciades, ocultades, invisibles, i algunes oblidades, tot i tenir una vigorosa veu pròpia.

La mostra ens porta a la descripció en uns panells, d'aquelles intel·lectuals femenines, molt conegudes al nostre país: pedagogues, escriptores, poetesses, pintores, polítiques, investigadores, etc. les quals també van formar part d'aquell moviment del catalanisme de reivindicació del passat gloriós del nostre país, cercant en la llengua i en el patrimoni els fonaments de la consciència nacional com a poble, algunes de les qual també, ja ben entrats en les darreres décades del segle XX, hem conegut personalment.

Enllaço la pàgina informativa de l'exposició, en la qual, a més de la breu biografia de Sor Eulària Anzizu, hi ha l'interessant video que es pot veure a l'exposició, amb unes curioses filmacions de la Barcelona del passat. (vegeu)

Acabo amb una imatge de dones també silenciades en el seu temps.

Capella de Sant Miquel al Monestir de Pedralbes
Frescos Ferrer Bassa 1346 pendents de restauració
Les tres Maríes bíbliques


***

dimecres, 10 de maig de 2017

Color de llet

Aquesta narració em va produir bones vibracions, quan abans de sant Jordi havia llegit que havia estat editada en català per Angle editorial, després de cinc anys d'haver estat escrita per la seva autora Nell Leyshon i amb un argument recreat a l'Anglaterra del 1830.

És d'aquells relats els quals m'agraden, breus, intensos, amb un text en el qual l'autora vol dir-nos coses amb les quals vol dignificar el món dels escriptors i sota el meu punt de vista ho aconsegueix abastament.

Color de llet s'ha traduït a nombrosos països. A França va ser finalista del premi Femina i va guanyar el premi de la Union Interalliée (2015). A Espanya va ser guardonada amb el premi Libro del Año pel Gremio de Libreros de Madrid.

Amb aquests avals, vaig auto-regalar-me el llibre i no vaig quedar-me decebuda. Gairebé es pot llegir d'una tirada.  És absorbent des del començament i té tot el ha de tenir una bona lectura, interès, una prosa original que fa extremir al lector que busca realitats fora de sentimentalismes i remou situacions que desgraciadament no cal remuntar-nos dos segles enrera.

Estic molt d'acord amb la descripció que ens fa Gustau Nerín de la secció Llibres de l'edició de El Nacional.cat, la qual pel vostre coneixement enllaço (aquí), ja que poca cosa més podria afegir-hi de la meva collita.

***